Llibres al replà

Petits però eixerits

El 25 de gener llegia al diari una notícia que em va deixar atònita: segons un equip de investigació format per economistes, sociòlegs, psicòlegs i metges “dues persones amb les mateixes capacitats no acabaran cobrant el  mateix salari si tenen alçades diferents: la gent alta cobra més”. Caram! I a sant de què, aquesta discriminació? Com que soc baixa de mena, em vaig llençar ràpidament a l’acció, cercant baixets il·lustres que hagin fet fortuna.

Buscant al Rondallari Català de Joan Amades hi vaig trobar personalitats encara més diminutes que jo, però amb unes súper capacitats envejables. Vaig descartar les bestioles dels contes d’animals, així com els caganius carregats de germans dels contes meravellosos, i em vaig centrar en els fills únics, de pare i mare humans, però extraordinàriament petitons. En vaig trobar sis. La mitja dotzena que tot seguit presentarem cabrien al palmell d’una mà i encara hi tindrien lloc per esbargir-se a pleret.

Resulta fàcil veure el comú denominador de les seves peripècies:

  1. Totes les seves gestes comencen de la mateixa manera: un matrimoni d’alçada normal i corrent (si és que això existeix) es deleix per tenir una criatureta a casa. I aquest íntim desig no és gens ambiciós, sinó summament abastable: tots ells volen tenir descendència “encara que sigui menuda com un/una…” I aquí ve el quid de la qüestió: tot depèn de la comparació feta, tan aviat una granoteta, com una espiga de mill, com un cigró, com un senabre… tot coses petites, certament, però destinades a donar nom al personatge.
  2. El bo del cas és que aquest desig es veurà acomplert (alguna vegada amb intervenció d’éssers sobrenaturals, però poques) i això omplirà d’alegria als seus pares. Fet i fet, la rondalla podria acabar exactament en aquest punt, perquè en moltes d’altres és aquest esdeveniment familiar el que posa punt i final al relat: “I van ser feliços i van tenir fills.”, diuen.
  3. La felicitat de la família deu ser tanta i d’un afecte tan desbordant que la criatura creix (Ep! no en alçada, sinó en edat) sense cap complex d’inferioritat, segura d’ella mateixa i disposada a contribuir en tot allò que calgui al benestar dels pares i dels altres. Bravo!
  4. La criatura pot disposar-se a prestar aquest ajut incondicional perquè tot el que té d’esquifit en l’aspecte físic ho té amb escreix en una o altra faceta de la seva personalitat. I aquesta faceta singular fa destacar la criatura damunt qualsevol ésser viu d’aquest món (ja sigui en el passat, en el present o en el futur!)

EN PATUFET

Font: AMADES, Joan. Rondallari català. Barcelona: Selecta, 1974. pàg. 318

A Catalunya, el menut més popular de tots ells és, sens dubte, EN PATUFET. Segon Amades “era petit com un gra de mill, i tan treballador que tot ho volia fer i pertot arreu volia anar”. Tant li fa anar a comprar un xavo de safrà com dur el dinar al camp per a que a son pare no li falti teca. Com recordareu, per a que no el trepitgi la gent, tot això ho fa cantant, i deu tenir un bon doll de veu, si bé sospitem que no gaire afinada perquè el seu cant fa ploure a bots i barrals, i li caldrà refugiar-se sota una col, que serà engolida per un bou[i], dins la panxa del qual en Patufet, lluny d’estar espantat, hi veu no solament més avantatges que inconvenients, perquè “no hi neva ni hi plou”, sinó que encara té temps per empescar-se la més viable de les solucions per sortir i evitar que els pares continuïn angoixats: un simple pet. No és pot ser més eixerit i voluntariós…

LA REGINETA

Font: AMADES, Joan. Rondallari català. Barcelona: Selecta, 1974. pàg. 177

Filla d’uns pagesos que l’han desitjada molt, neix de la mida d’una reineta o sia, d’una granota d’uns 6 cm de llargada quan és adulta. Però “Tot i ser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava”. Tant,  que un príncep que casualment passava per allí (no sé què ho fa, però els prínceps de les rondalles mai porten escorta) se n’enamora només de sentir-la. Promet que s’hi casarà i envia a cercar el capellà del poble per fer un casori campestre sota el mateix arbre que a la Regineta li serveix d’escenari. Ara bé, dir als reis –i suposem que a la premsa del cor- que el príncep s’ha casat amb una noia de sis centímetres, provoca problemes de tota mena i els nuvis opten per mantenir-se lluny de la cort, cosa que els entristeix fins el punt d’emmalaltir ell i de disminuir ella, que arriba a la mida d’una puça! Passa el temps i com no hi ha manera de poder viure plegats a la cort, l’esposa decideix seguir el seu home fins a palau muntada en un gall i cantant a cor què vols, cor què desitges. Esverada la gent del poble en veure un gall que corre tant com un cavall mentre canta amb una angelical veu de soprano, sospiten que allò és cosa de màgia i no paren fins que el capella els aspergeixi –per segona vegada- amb aigua beneita, fet que provoca que el gall esdevingui un corser blanc i que ella passi de puça a “gentil donzella, alta i gallarda” per a major goig de tot el reialme (i de la premsa!).

L’ESPIGUETA DE MILL

Font: AMADES, Joan. Rondallari català. Barcelona: Selecta, 1974. pàg. 206

Nascuda a pagès, Espigueta de Mill ho és de nom i de mida, a més de ser “molt feinera i molt xamosa”. Aquest cop és la reina qui se’n corprèn, enduent-se-la a palau per a fer-hi de criada. Una dama  gelosa menteix a la reina dient que Espigueta de Mill es vanta de poder fer ella sola en només un dia la bugada i la planxa de tota la roba del palau, quan a la resta de minyones els calen dotze dies. Caldrà que Espigueta ho demostri i per això obtindrà l’ajut d’un àngel que té un curiós canonet d’agulles, d’on surten uns éssers remenuts que Amades diu que són angelets, però que sospitem que deuen ser menairons, perquè no només enllesteixen en un no res aquesta tasca domèstica, sinó les successives proves que la reina li imposarà:  a més de fregar tot el palau en una hora, sobretot, d’aconseguir rescatar el fill de la reina, presoner d’uns gegants, després de superar amb èxit les tres increïbles barreres defensives d’aquests [ii]. Com que el príncep és tan xicarró com ella, la cosa acaba amb un casori repicat.

EL MARIT I LA MULLER QUE VAN TENIR UN FILL COM UN GRA DE MILL:

Font: AMADES, Joan. Rondallari català. Barcelona: Selecta, 1974. pàg. 499

Encara més xic que l’heroïna anterior, aquest personatge  tan gran va ser quan va néixer com quan ja era casador” i capaç d’unes proeses que em fan meravellar respecte a la mida anatòmica del seu ventrell i a la velocitat de les seves cametes, perquè quan deixa la masia per anar a córrer món tot esperançat, no para de cantar (ell també): “Quan el rei morirà, jo em casaré amb la reina”. Aleshores repta successivament a una riera, una guilla i una rata a veure qui corre més de pressa, i guanya! (Ep! No n’hi ha constància als rècords olímpics) Havent perdut, la riera, la guilla i la rata han d’entrar dins Gra de Mill pel forat del cul i estar-s’hi dins fins que el puguin ajudar quan, el rei, empipat a no dir per aquella cançó que ningú no veu d’on surt, però que tothora se sent, després d’arrasar el jardí, manarà que el coc reial fregeixi l’insolent , però la riera apagarà el foc; el rei ordenarà que el tanquin al galliner per a què l’aviram se’l cruspeixi, però la guilla farà el seu paperot; i al capdavall el rei el farà tancar dins una saca d’unces d’or per a que mori esclafat, però la rata rosegarà el sac. Aleshores, Gra de Mill[iii] renuncia a esperar la mort del rei per a casar-se amb la reina “que potser tampoc el voldria” i opta per ser, senzillament, ric. Comença a xuclar, pel darrera, xucla que xuclaràs, tot aquella pila d’unces d’or, i, de retorn a casa, caga monedes a raig fet, encara que pudin… En resum: un remenut atleta ambiciós, cantaire i merdosament victoriós, potser gloriós precedent del caganer del pessebre.

EN CIGRONET

Font: AMADES, Joan. Rondallari català. Barcelona: Selecta, 1974. pàg. 192

Després de desitjar molt tenir un fill ni que fos petit com un cigronet, la mare sent un dia gran enrenou dins l’olla, la destapa i veu “que cada cigró s’havia tornat un noiettots amb uns grans bigotis i unes llargues barbes blanques i que tots fumaven amb pipa[iv]. Esverada per tanta nissaga, els aixafa a tots amb el cullerot, però “el més eixerit…petit i vestit tot de vermell” s’amaga i aquest sí que és acceptat i batejat amb el diminutiu de Cigronet (malgrat ser barbut i fumador!). Rep l’encàrrec de vigilar un cirerer, les cireres madures del qual desperten la fam del Pare Tantarantana, un gegant gros com una muntanya, que esdevindrà l’enemic a abatre, i a qui en Cigronet reptarà amb un repetitiu diàleg rimat que els dóna peu a competir, el menut dalt la teulada i  el gegant a base d’amuntegar peces de terrissa (que devien fer la fortuna del terrissaire del poble!) : olles, càntirs, plats, escudelles i  gibrells[v]. Cada cop que en Tantarantana s’hi enfila, es produeix una gran trencadissa, i en surt successivament amb un braç trencat, l’altre braç, una cama, l’altra cama, i finalment cap i coll, deixant el nostre heroi “tot content i satisfet”.

EL SENABRET

Font: AMADES, Joan. Rondallari català. Barcelona: Selecta, 1974. pàg. 745

Per a qui no ho sàpiga un senabre és un gra de mostassa. Aquesta rondalla, comença exactament igual que la d’en Patufet (llevat de l’episodi d’anar a la botiga), però quan el menut s’aixopluga sota una col i és engolit per un bou, els pares, per fer-lo sortir, compren el bou i el sacrifiquen, però les tripes queden esteses vora el riu i un llop se les empassa[vi]. Des de dins de la panxa del llop (no hi ha millor lloc per fer de guaita!) , en Senabret , eixerit com ell tot sol, avisa als pastors “Gent de samarra, vigileu, que s’acosta el llop!” . Els pastors empaiten els llops a pedrades i la mala bèstia va passar dies i dies sense clavar ni una trista queixalada, fins que la guineu – de qui no li sabíem aquesta faceta d’apotecari- dedueix que aquella veu que li surt de la panxa i li espatlla l’esmorzar és la d’en Senabret, aconsellant al llop que es prengui una bona purga, que efectivament allibera llop i xicotet. Aquest tot content, torna a casa i per celebrar-ho li fan un vestit nou que deixa el xiquet tot mudat i pagat de si mateix, arrencant a cantar una cançó massa llarga per transcriure aquí, però molt interessant pel que fa a la traça de bricoleur reciclador de sacs, closques d’avellana, cues de cirera, agulles despuntades, etc.

I així amb un cap-i-cua rondallístic, cloem aquest post que té l’objectiu de reclamar per aquests personatges diminuts si no un augment de sou, almenys un venturós i ben merescut augment d’audiència. Perquè en tota l’escala social – des de bugaderes, mensakas, vigilants, guaites, fins a executius d’ESADE o dives del bel canto – no trobaríem persones, personetes o personatges patumescos tan soferts, eixerits, voluntariosos i capacitats com ells. Visca el baix poble!

[i]  Aquest conte té clarament dues parts: una de caire costumista (anar a comprar safrà) i una que, segons alguns estudiosos (Saintyves) vindria a ser la reminiscència popular d’un antic mite dels orígens, essent la col el símbol de la feminitat i el bou el símbol del mateix Zeus. Calen les dues coses i el poder del tro per originar la raça humana, de la qual en Patufet en seria un primer espècimen. En Amades, la criatura queda encastada a la paret “I encara hi és”. Segons d’altres en Patufet encastat forma part de la constel·lació d’Orió.

[ii] Les barreres que posen els gegants per impedir l’accés a la seva fortalesa, i la manera d’evitar-ne el perill són força semblants a les del conte rus Baba Yaga, amb el qual aquesta rondalla meravellosa manté una forta similitud.

[iii] Rondalla que recorda molt la del Mig Pollastre amb episodis de capacitat estomacal i fecals poc freqüents.

[iv] Aquest heroi no seria fill únic, sinó el supervivent de una gernació i potser símbol del òvuls no fecundats de una dona.

[v] Interessant, per insòlita, la manera d’enfilar-se a base d’estris domèstics d’artesania  (avui substituïts per plàstic irrompible) i no pas mitjançant una escala.

[vi] Tot i ser tan semblant al conte d’en Patufet, les ubicacions geogràfiques d’una i altra historia permetrien suposar una diferent ubicació de l’entorn geogràfic dels dos personatges. un al pla i aquest a la muntanya.

Deixeu un comentari: