D’éssers diminuts en el món fantàstic en tenim a palades. Malauradament la majoria d’ells són fugissers, de mal veure. Fins i tot alguns han pogut ser observats en tant comptades ocasions que s’ha acusat el relator d’abusar de la beguda. I és que un ésser diminut, per passar a formar part de la Magna Encyclopedia parvorum, obra de referència del savi doctor Rovelló per a tots els estudiosos del tema, ha de complir quatre requisits essencials: néixer en el sí de la cultura popular, formar part de l’imaginari col·lectiu, ja sigui localment com universal, ser il·lustrat en el cap d’algun autor i plasmat en un llibre, i tenir pervivència en el temps, encara que sigui pels més vells de l’indret.

Formar part d’aquesta enciclopèdia no és tasca fàcil. Al segle XVIII, quan l’enciclopedisme envaí les ments més benpensants del moment, l’eminent i celebradíssim doctor Rovelló va alçar la veu en favor de la pervivència i estudi dels éssers fantàstics que, malgrat no haver-se pogut demostrar la seva existència amb sengles captures i respectives autòpsies, sí que habitaven en els caps de la gent aportant raó a allò inraonable.
És així com començà la redacció d’aquesta magna obra que, amb el temps, ha esdevingut de referència però, al mateix temps, desconeguda per a la majoria dels mortals.

A continuació passarem a descriure el seu contingut:
Hem de ressaltar que des d’un inici les dificultats foren extremes. En els seus capítols inicials el doctor Rovelló es va trobar amb la necessitat de separar allò que és mesurable d’allò que no ho és a fi de poder posar la vara a partir de la que definirem el “minúscul”.
Així, per exemple, li va sorgir la problemàtica de com mesurar l’ogre d’El gat amb botes, que tant es pot convertir en lleó com en ratolí? I l’Alícia, la protagonista d’Alícia en terra de meravelles, que tant es fa gran com petita? O el petit Nils Holguersson, que per un encanteri pot viatjar a l’esquena d’una oca per tot Suècia? I ja no diguem en Gulliver!, personatge que mesura segons els ulls del qui el miren! La solució final, davant d’aquell galimaties, va ser obrir un volum II de la Magna Encyclopedia parvorum -afegint el subtítol de Quod non est mensurabilis, que en llatí sempre queda millor- on va incloure criatures de mesura variable segons el moment. I amb aquesta solució va poder incloure, entre d’altres, el gegant senyor Tur Tur -el gegant aparent-, els Tuïms o les vaques que, segons Sophie Adriansen, habiten a l’interior dels brics de llet.
Però entrem en el volum I, al moll de l’os! Aquí hi trobem una primera divisió entre els organismes que es poden veure a ull nu i els que no. D’aquests segons en va ressaltar els electrons, els àtoms, les molècules, els virus, la cèl·lula i el microbi. En aquest darrer, el microbi, estaria la frontera d’allò visible a allò invisible si ens hem de guiar per l’obra menor Bestiari de Pere Quart -menor des d’un punt de vista científic, major des d’un punt de vista poètic.
Fixem-nos com Xavier Nogués va ser capaç d’il·lustrar la mesura del subjecte en qüestió: amb una lupa podem identificar aquest petit bacil que, amb posat xulesc, ens saluda i fa ballar a tota la humanitat al so que ell vol.
A l’altre cantó de la balança el doctor Rovelló hi va col·locar tots els demés éssers que podem veure amb els nostres ulls. Aquests els va separar, en un primer moment, en inanimats i animats, és a dir, si es mouen per iniciativa pròpia o estan subjectes a la voluntat d’altri.
En el capítol d’éssers minúsculs inanimats el doctor Rovelló els va dividir en éssers d’origen manufacturat, com l’estimat soldadet de plom -Andersen- o els singulars petit groc i petit blau -Leoni-; i els éssers d’origen natural, com el famós pèsol principesc o les mongetes màgiques d’en Jack.
Obrint el capítol dels éssers minúsculs animats el doctor el va subdividir en d’aparença animal i d’aparença humana. I en la primera hi va col·locar animals com les formigues -que formen part d’un dels millors haikús, obra de Joan Salvat-Papasseit que veieu il·lustrat. I entre els d’aparença humana hi classificà els nostres estimats Patufet, el Petit Polzet, el Cigronet, la Margarideta, la Ditona, la Regineta, en Momó Taró, els Umpa Lumpes, la Nana Bunilda o en Tobi Lolness, entre d’altres. Una llarga llista de petits éssers animats que fan certa aquella dita de “al pot petit hi ha la bona confitura”.
L’enciclopèdia inclou en el capítol III els éssers minúsculs de caràcter celestial o demoníac, és a dir, sagrats. Hem de dir que, segons declaracions del propi doctor Rovelló, “aquest capítol gairebé donaria per tot un volum, i és que ja se sap que en això de les castes tant al cel com a l’infern ho tenen molt ben classificat”. Grans paraules d’un home savi que va ser capaç de descriure des dels angelets bufadors als dimoniets, i tots i cada un dels seus parents a les entranyes de la terra o a dalt del cel.

Seguidament, en el capítol IV, entrem en el món fantàstic profà, un capítol extens, ple de racons on pouar i en el que sobresurten aquells de caràcter antropomorfs, representat especialment pels follets. D’entre els follets no podem oblidar els famosos set nans de la Blancaneu -magníficament retratats per Arthur Rackham-, o aquells més fugisser que es dedicaven a fer sabates.
I la traca final de l’enciclopèdia la completa el capítol V amb tot el rosari d’éssers profans no antropomorfs, on darrerament han sortit a l’escenari amb molta força els minairons -vigileu perquè si obriu el canut on viuen i no sabeu quina feina encarrega’ls-hi us poden fer la pell!-, els nyítols o nyítus, els petits gambutzins i el martinets.
Així doncs, no podem fer res més que treure’ns el barret davant de la ingent tasca del doctor Rovelló que, sortosament, ens va llegar amb la seva Magna Encyclopedia parvorum a consultar o, fins i tot per completar, sempre que sigui necessari.
Deixeu un comentari: