Llibres al replà es proposa, durant els propers mesos, reflexionar sobre un gran petit tema: la presència de personatge menuts a la Literatura Infantil i Juvenil. Tot i la seva petitesa, els buscarem (i trobarem!) per la literatura popular i per la d’autor, per obres famoses i per obres oblidades, per crossovers i per cançons de bressol, per il·lustracions i per pel·lícules. Reflexionarem sobre el seu origen i la seva funció, sobre l’atractiu que desperten, i, sobretot, per la pervivència en totes menes de literatures.
Ja que em toca ser la primera, o una de les primeres, en aquestes reflexions sobre els menuts, em caldria precisar de quina mena de menuts estem parlant;:
1) Un menut és, simplement, una persona baixeta?
2) Són els gnoms? Elfs? Petites dames, follets? Barrufets?
3) O els caganius de la casa?
4) O personatges que neixen minúsculs en una família on tothom té l’alçària convencional?
5) O aquells que es neguen a créixer? O aquells que per un càstig, o un atzar esdevenen petits o romanen a la infantesa?
Deixarem de banda el primer grup, atès que és molt difícil de calibrar. Necessitaríem l’ajut d’un especialista en creixença, en medicina, en ossos, fins i tot en antropologia per determinar quina és el límit entre un tap de bassa i un nan.
El segon grup pertany a la literatura meravellosa -bé sigui a la rondallística, bé sigui a les sagues nòrdiques, bé a creacions contemporànies. Aquests menuts tenen, tot sovint, poders sobrenaturals que els fan ser els donants ideals i ajuden l’heroi a aconseguir les seves fites. O són dolents i només hi posen entrebancs (Dringuets, Rumpelstinski…).
El tercer ens remet també a la rondallística. Potser no parlem de nans, però sí de protagonistes petits. Acostuma sempre a ser el menut de la casa qui emprèn les aventures i actes de coratge per salvar el pare o la hisenda; petit també qui ha de lluitar amb un gegant terrible, petit qui se les heu per salvar tota la família. Els exemples serien inacabables.
En el quart som encara en la rondallística, però no en la meravellosa, sinó més aviat en aquella que reprodueix, amb estilització, ambients quotidians i situacions amb una versemblança possible, més o menys exagerada, si voleu, però on no hi ha prodigis ni personatges sobrenaturals. És el nostre Patufet, de qui parlarem després.
El cas cinquè ens ofereix casos ben complexos. Alguns provenen o són deutors de la rondallística, però s’allunyen del meravellós pur i juguen també amb la versemblança o la possibilitat. Hi trobem personatges que volen deixar de créixer (Peter Pan, que comença dient: “Tots els nens del món, menys un, creixen”). I més endavant, ens recorda que els dos anys són el principi del fi… Fins i tot podríem incloure Cosimo El baró rampant. Especialment ens interessa l’Òskar Matzerath, d’El timbal de llauna, com veurem després.
O nens que són castigats a esdevenir petits (Nils Hölgerson); o senyores que, sense cap raó aparent minven (madò Cullereta). O països sencers habitats per personatges de la mida d’un dit de qui els visita (Liliput, a Els viatges de Gulliver, de J. Swift).
I ens faltaria un sisè cas, que és el dels menuts que no provenen de la literatura. Persones minúscules, menudes, nans, lil·iputencs, que van existir i que fins i tot van jugar un cert paper en la Història, o en els marges de la societat. Que van conèixer reis i personatges cèlebres i que van ser retratats pels pintors. O que van formar part d’espectacles….
La meva opció
Així, deixo de banda els personatges meravellosos i busco en el realisme, quan no en la realitat, aquests personatges minúsculs. I sé que em fico en un món problemàtic, en un terreny terminològic bastant espinós, perquè la correcció política pot tirar-se’m a sobre segons els termes que faci servir “normal” vs. “nan” ? Alçària standard vs. no standard? Assumiré el risc en el convenciment que ni la correcció política ni la tradició tenen els mots adients per parlar del menuts[1]
Us proposo un repàs de personatges petits, amb diversos orígens i fortunes, provinents de la Història, de la novel·la o de la rondalla, i també del cinema. Ens farà de fil conductor l’Oskar, el protagonista de la novel·la El timbal de llauna, publicada el 1959. Com molts recordareu, en aquest llibre el seu autor, Günter Grass, presenta la història d’un nen que neix a la ciutat de Danzig, o Gdansk, ciutat sempre en litigi entre Alemanya i Polònia) sobre els anys 30 del segle XX. Des de molt petit descobreix que té dos dons: un, tocar incansablement el seu timbal de llauna, i l’altre, esmicolar vidres amb la seva impressionant veu aguda. La seva situació familiar és complexa, el seu entorn és prou excèntric. I sobretot, al seu voltant comença a créixer una ideologia, el nazisme, que desembocarà en la Segona Guerra Mundial. L’Òskar, el personatge amb aspecte i alçària de tres anys, ens explica la seva infància, una joventut marcada per la guerra i la necessitat de sobreviure; per això troba feina en una trouppe de nans que organitzen espectacles de varietats. La dirigeix el petit gran Bebra.
El meu trajecte partirà del món real i anirà acostant-se a la rondallística passant per la literatura d’autor
El món del poder
Aturem-nos en aquest moment. L’Oskar veu que el seu mentor i mestre, en Bebra, director de la companyia que l’acull, és presentat com a descendent del Príncep Eugeni, i ens parla del moment en què va conèixer d’aquest personatge minúscul. Exposa el seu astorament en veure tot d’una les incompatibilitats polítiques que els separaven: en Bebra estava al costat dels nazis.
(…) en Bebra simpatitzava amb el Ministeri de Propaganda del Reich i, tal com vaig poder deduir fàcilment de les seves al·lusions, freqüentava les habitacions privades de Goebbels i Göring, una relliscada que provà d’explicar i justificar de mil maneres diferents.
Entre aquestes justificacions hi ha l’explicació històrica:
Després em parlà de la posició influent dels bufons a les corts medievals, m’ensenyà reproduccions de quadres de pintors espanyols que representaven algun Felip o algun Carles amb el seu seguici i enmig d’aquells aplecs pomposos, hom hi podia distingir alguns bufons arrissats, guarnits amb pantalons bombatxos i amb puntes i a la mida si fa no fa d’en Bebra i fins i tot de l’Oskar (G. Grass, p. 282)
En Bebra no fa sinó recordar la figura dels nans o bufons que moltes corts europees, -un costum que es remunta a les corts asiàtiques, a Egipte, Grècia i Roma- entre elles l’espanyola dels Àustries, tenien com a divertiment. Eren anomenats hombres de placer. No únicament nans, sinó també éssers deformes, o bé bojos, formaven part del seguici de reis, reines i persones nobles. Fins i tot hi va haver la moda de tenir nois o noies negres que posaven una nota exòtica enmig d’aquelles corts superbes. La seva sort va ser canviant: des de nans o bufons que exercien un gran poder sobre els amos, fins a personatges que no servien més que per la riota i que van tenir finals obscurs. Com recorda en Bebra, a Las Meninas de Velázquez, hi veiem dos d’aquests nans. Una és Maribárbola, una nana alemanya que es deia Maria Bárbara Asquín i que va sobreviure a la seva senyora amb certs beneficis reials. També Nicolás Pertusato, que va ser anomenat valet de la cort i va rebre força beneficis. Alguns autors, com ara José Moreno Villa, han fet el seguiment d’aquests dos personatges i de molts d’altres que podem veure en la pintura del segle XVII.
El món de l’espectacle
Efectivament, l’Òskar s’integra en la companyia i viatgen per tota Europa. Coneix l’amor de mans de la nana sonàmbula i mentalista –i amb edat imprecisa- Rosvita; veu als acròbates Fèlix i Kitty i veu al gran/petit Bebra fent de músic pallasso. Ell, evidentment, llueix les seves qualitats tocant el tambor i com a “esmicolador” de vidres.
Un espectacle sòrdid, trist, però que agradava molt i que, paradoxalment, permetia viure amb autonomia econòmica a tots aquells personatges menuts.
Els nostres números no eren de categoria internacional precisament, però entretenien el públic, els feia oblidar el front i els provocava unes rialles interminables (…) Per un atac aeri es queden sense llum i el públic brama: “Bebra! Volem sentir en Bebra!”, i el bon Bebra, aparegué en escena, feu el pallasso a les fosques(..) (Günter Grass, p. 300)
El circ d’en Bebra no era una raresa i a començaments del XX hi havia espectacles terribles de personatges amb discapacitats. Dones barbudes, siameses, homes sense braços, l’home més gras del món… I eren bastant freqüents les colles de nans toreros, molt habituals en les espectacles del segle passat. Recentment se n’ha fet un estudi esfereïdor d’aquests espectacles a Barcelona, sobre els quals, fins ara, no hi havia cap mena de documentació i que veureu a la Bibliografia.
Sobre aquest tema, recomano vivament, si no l’heu vista, la pel·lícula Blancanieves de Pablo Berger (2012). Es tracta d’una reescriptura del conte de la Blancaneus, una noia rebutjada per la madrastra, que topa en el camí amb una colla de nans toreros. La protegeixen, l’ajuden i viu amb ells en el seu carro. Fins i tot l’ajuden a debutar coma torera! Un d’ells s’enamora profundament –i distància respectuosa- de la noia, però sap perfectament que per la seva petitesa mai no aconseguirà ser correspost. Atenció a la meravellosa darrera escena, amb la Blancaneu al taüt: és de les que fan estremir… Unes magnífiques imatges, un respecte total a l’esperit del conte, però amb una lectura dels simpàtics nans de la rondallística vistos en la realitat crua i vertadera. Berger fa una transposició del conte en clau realista: els nans que el món meravellós treballen a mines d’or, o no sabem ben bé en què, al món real el seu destí seria l’espectacle. Efectivament, els set nanets de la pel·lícula de Berger treballen en espectacles taurins
Blancanieves de P. Berger té un referent anterior, Freaks (La parada de los monstruos) de Tod Browning (1932). Els protagonistes són éssers amb tota mena de deformitats i discapacitats, que són exhibits com a fenòmens en un circ. Un d’ells, un nan precisament, hereta milions. La trapezista -persona d’estatura normal- fingeix estar-ne enamorada quedar-se amb els diners. Els companys del nan ho descobreixen i planegen (i executen) una venjança terrible contra la bella. Mentre Freaks és una pel·lícula descarnada, impressionat, la de Berger combina perfectament els elements tràgics i els romàntics; els vergonyosos i els tendres. L’enamorament d’un dels nans de la noia està tractat amb la màxima sensibilitat dins d’un tremendisme que no s’intenta amagar, perquè responia a una realitat.
Contes tradicionals amb éssers minúsculs sense especials propietats màgiques.
Passem ara a la rondallística. Evidentment, crec que l’exemple més clar de personatge minúscul que neix en una família “normal”, per antonomàsia, és el Patufet. Crec que no cal dir res més del menut, tota la heroïcitat del qual rau en què simplement no el trepitgin. I el seu Viatge iniciàtic es redueix a portar la minestra al pare a la vinya. I a sobre, se’l menja un bou. Pocs poders tenia en Patufet, i per acabar de subratllar el seu caràcter anti-heroic, la seva salvació depèn d’un pet. I, en un darrer descobriment, he trobat un germà bessó en una primera versió dels contes de Grimm, “Las andanzas de Pulgarcito, el hijo del sastre”, compilat per Helena Cortés Gabaudan. Es tracta d’un conte amb empelts de molts altres: hi ha un sastre, una lluita amb lladres, una discussió sobre un tresor amb el rei, i moltes altres aventures, potser més emocionants que les del nostre feliç Patufet. Però atenció:
Y así fue como sucedió que una vez que él se fue a pasear por el prado en donde una de ellas estaba segando hierba, lo segó a él también sobre el forraje, y al llegar a casa se lo tiró de comer a las vacas y la negra se lo tragó y él se deslizó junto con la comida hasta su estómago. El Pulgarcito estaba ahora preso dentro de la vaca y por la noche oyó decir que lo iban a sacrificar. Su vida estaba en peligro y empezó a gritar: “¡Estoy aquí!” ¿Dónde estás?” – “Dentro de la negra”. (Cortés Gabaudan, pp. 224-225)
Maten l’animal i quan estan fent botifarres amb la carn, ell hi va a parar dintre. Passat el temps, quan algú enceta la botifarra, pot sortir sa i estalvi. Tampoc un final massa èpic!
Narracions d’autor amb protagonista minúscul. Perot Marrasquí o Nils Holgerson
Tancarem aquest recorregut pels nans amb la història d’un personatge que neix minúscul –sense cap sorpresa per part de la seva família- i com tots els herois, inicia un viatge que el durà a mil sorpreses, perill i al coneixement d’homes i bèsties. És Les aventures d’en Perot Marrasquí, l’obra amb la qual Carles Riba, segons diuen, va intentar fer un contrapès al Massagran de Folch i Torres. Paga la pena rellegir-lo, o simplement descobrir-lo, per veure com un mestre de les lletres catalanes entomava la idea de la petitesa i creava un heroi minúscul, com a la rondallística catalana o de qualsevol país. Ll. Quintana ens recorda el deute d’aquest llibre amb els contes, i també amb el Bildungsroman, o novel·la de formació, on un nen, o adolescent, s’enfronta al món i assoleix la maduresa.
L’enginy de Riba consisteix a partir d’un personatge especialment incapacitat per a enfrontar-se a la vida per les seves característiques físiques, les quals obliguen els seus pares exagerar-ne la protecció, cosa que multiplica les ganes del nen de sortir a veure món, de manera que emprèn les seves aventures a una edat (set anys) normalment inusual per a aquest tipus de novel·les. (Quintana, p.77).
Val la pena recordar que molts d’aquests personatges menuts tenen, sovint, recursos semblants. És famosa la il·lustració d’en Perot Marrasquí a la portada feta per APA (1924), on es veu a Perot amb una agulla de cosir com a espasa i un botó com a escut. I, tot plegat, ens recorda les imatges d’aquells espartans llestos per a la lluita. Doncs bé, a l’esmentat conte “Las andanzas de Pulgarcito, el hijo del sastre”, el nen vol sortir de casa a córrer món. El pare el veu minúscul, però molt valent i vol que vagi armat:
“(el padre) cogió una aguja de zurcir, hizo con lacre de sellar un botón en el ojo de la aguja y le dijo: “Aquí tienes una espada para que te acompañe en tu camino” (Cortés Gabaudan, p.222).
I acabem
Contes, Història Universal, rondalles, novel·les, paròdies…, podem seguir el rastre dels menuts; veure com literàriament interactuen uns amb altres. Són petits, sí, però impossibles de perdre’s. Com diu en Bebra a l’Òskar al trobar-se al cap de molts anys:
Ens tornem a trobar, senyor Matzerath ¿No li havia dit ja fa anys, quan encara volia plantar cara a aquest món amb tres anys d’edat, que la gent com nosaltres no es perd? (Günter Grass, p. 506)
De ben segur que ens trobarem aquests i molts altres menuts a la literatura al cine i a la vida.
* FONTS DE LES CITACIONS i d’alguns llibres esmentats
Barrie, J.M. Peter Pan y Wendy. La historia del niño que no quiso crecer. Trad María Luz Morales. Barcelona, Juventud, 1925. (evidentment, hi ha edicions mooolt més modernes, però m’entusiasma aquesta)
Cortés Gabaudan, Helena (Edición de). Los cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados. Primera edición de 1812. Madrid, La Oficina, 2019.
Finn Garner, Jmes. Contes oper a nens i nenes políticament correctes. Trad. Quim Monzó i Maria Roura. Barcelona, Quaderns Crema, 1995.
Grass, Günter. El timbal de llauna. Trad Joan Fontcuberta. Barcelona, Edicions 62, 1999.
March, Enric H. Barcelona Freak show. Barcelona, Viena/Ajuntament de Barcelona 2021)
Moreno Villa, José. ”Locos, enanos, negros y niños palaciegos”. Gente de placer en la Corte Española desde 1563 a 1700”. http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/locos-enanos-negros-y-ninos-palaciegos-gente-de-placer-que-tuvieron-los-austrias-en-la-corte-espanola-desde-1563-a-1700–0/html/0039b104-82b2-11df-acc7-002185ce6064_2.html
Quintana, Lluís. “Les aventures d’en Perot Marrasquí” A Baró, Mònica; Colomer, Teresa i Mañà, Teresa. El patrimoni de la imaginació. Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007, p. 77- 80.
* PEL·LÍCULES ESMENTADES
Berger, Pablo. Blancanieves (2012) https://www.filmaffinity.com/es/film658540.html
Browning, Tod (1932) Freaks. https://www.filmaffinity.com/es/film970488.html
[1] James Finn Garner, aquest rei de la ironia, descriu la trobada de Blancaneu amb els nanets de la següent manera: Quan es va despertar al cap d’unes hores, va veure, al voltant del llit, les cares barbudes de set persones masculines verticalment deficients. Més endavant, el líder de les persones masculines verticalment deficients, afegeix; Se’ns coneix com els Set Altíssims Gegants (…). Som altíssims en esperits i per això som “gegants” (Finn Garner, p. 66 i 67).
Deixeu un comentari: