Confesso que a voltes no ho entenc tot…

Perdoneu-me la gosadia però seria bo que al llarg d’aquesta entrada us acompanyés la músicia de Qualsevol nit pot sortir el sol, d’en Jaume Sisa. Aquest cantant galàctic forma part del meu planetari personal, d’aquells autors que m’acompanyen, que son una reserva índia de les meves emocions a la qual puc recórrer quan no em funciona la impresora, se m’ha cremat l’arròs o algun ser estimat a fet el pas cap a qui sap on. Però a més és la porta d’entrada a les reflexions que vull desenfilar a continuació. 

Al llarg del nostre camí lector trobem autors que ens soprenen, ja sigui per la seva gosadia, per la seva singularitat o atreviment davant de tot allò que els envolta, per l’enfocament diferent que proposen sobre un personatge, per treure a la llum un tema que semblava intocable, etc. Són autors que sobrepassen l’artesà que porten a dins, que superen la frontera i fan de la literatura art. I això mateix també ho podem trobar en la figura de ballarins, pintors, directors de cinema, escriptors o escultors. Són persones que d’una manera o altra han marcat el seu propi camí independentment d’allò que puguin opinar els crítics o els productors que hi posen el kapital. Són artistes que regalen una mirada diferent.

De ben segur que cada un de nosaltres faria la llista d’aquells artistes que li han deixat petja. De ben segur que cada blogaire seria capaç d’afegir i treure noms a la llista d’artistes que potser no els acabem d’entendre del tot, potser ens superen pel seu món interior ple d’incerteses i canvis de rumb, però ens els estimem perquè ens conviden a obrir noves portes, a investigar deixant-nos suggerents interrogants. 

En Dídac i jo, a més del citat Sisa, en tenim d’altres:  

Pollock 

Albert Serra i els seus Reis o l’Honor de Cavalleria 

I cantants com l’Albert Pla i el seu Papa, jo vull ser torero, o la dansa contemporània de Sol Picó. 

I confesso que a voltes no ho entenc tot…

Però no per això ho rebutjo, ho aparto i no m’hi enfronto. Ans al contrari, el repte encara és més gran quan tot allò que hom donava per suposat, per immutable, de sobte canvia i un artitsa et regala un nou pany del qual n’hem de trobar la clau. És aleshores quan en Dídac i jo ens enfrontem al repte amb les ganes renovades d’intentar endinsar-nos en el món interior d’aquell cervell tocat per una vareta màgica que l’ha dotat d’una visió estereoscòpica sobre cinema, pintura o fins i tot futbol. I, nosaltres, innocents, ens entestem a reconèixer-ne els seus topants.

I al Dídac i a mi també ens passa amb la literatura, per suposat. I en aquesta llista hi ha espai per a literats de referència. En primer lloc, potser perquè em va deixar un bon rastre durant les meves lectures adolescents, hi poso l’Italo Calvino i el seu famós Baró Rampant. Però tampoc m’agradaria deixar d’incloure autors nostrats com en Miquel Obiols i la seva Filomena o en Pep Albanell i el seu Barcelonauta. Però la llista no s’acaba aquí ja que també podem citar Borges, la poesia de J.V.Foix o els èpics jocs de paraules de L’illa del tresor d’en Joan Ollé i en Joan Barril, autèntica poesia visual. Tots ells, ho confesso, m’han encès l’enveja però, un cop controlada aquesta, m’han ensenyat tant que me’n sento deutora. 

No sé si formarà part o no de la nòmina dels autors de la meva història lectora, però confesso que Més o menys jo (La Galera, 2014), obra primerenca del bioinformàtic Miquel Duran (Pujarnol, 1985) va deixar-me de bones a primeres sobtada, amb l’angoixa aquella que suposa haver de posar més voluntat de la necessària per a llegir-la. 

Aquest Més o menys jo va resultar finalista al premi Joaquim Ruyra, per darrera del No preguntis qui sóc de Care Santos, del qual ja en vam parlar en aquest blog. 

L’obra de Duran també hagués estat una justa guanyadora del premi, però peca d’un element que els jurats no sempre s’atreveixen a afrontar: la gosadia, l’experimentació literària. I és que Duran aporta nous elements a la literatura com, a tall d’exemple, el tractament diferent dels diàlegs, gairebé insertats en les mateixes descripcions i només assenyalats per un guió que pot donar pas o no a una majúscula. També la suposició de l’existència del que batejaríem com a AUTORIA COMPARTIDA AMB ELS LECTORS.

Aviam si sóc capaç d’explicar-ho. I és que Duran descriu escenes, moments, diàlegs…, és a dir, elements propis d’una novel·la, però utilitzant lèxic propi d’altres rams que no pas del que els literats usarien en aquests casos, a mig aire de la poesia narrativa o de la narrativa poètica, per entendre’ns. A tall d’exemple, els fragments següents de l’obra ens il·lustren el que vull dir: és normal que a Pujarnol les estacions cavniïn de manera molt didàctica (p. 59); A poc a poc ha florit gebre a l’asfalt (p. 60); si no el viatge es fa etern o molt profund (p. 60). Però, per què AUTORIA COMPARTIDA? Doncs perquè el lector ha de ser capaç d’entendre allò que l’autor ens vol dir amb altres paraules, de completar el món oníric d’en Duran sense la necessitat que el text li expliqui fil per randa tot allò que s’esdevé a l’obra. I això, encara que no ho sembli, és molt difícil ja que la tradició literària pesa, i molt. 

Miquel Duran ens ofereix un text diferent, apte per a grans gourmets de la literatura que no abandonin davant d’una trama de poc relleu. I és que, de fet, el menys important de la present novel·la és el que hi passa, ja que el lector ha de ser capaç de gaudir de les imatges, de les referències literària d’autors com Millás o Márquez, de les paraules manllevades per enfonsar-se a Més o menys jo. Però si al capdavall arribeu a la conclusió que a voltes no ho entenc tot, no defalliu, persevereu i potser, al final, aconseguireu gaudir d’aquesta novel·la sense la necessitat d’entendre-la. I és que la bellesa inclosa en un Pollock, Rotko, Albert Serra o Miquel Duran rau en allò que desperta en el nostre interior. 

Finalment, felicitar l’editorial per publicar un títol que, potser, esdevindrà només obra d’estudi i de magatzem, però calia fer-ho, només així creix la nostra cultura.