El sexe dels àngels

Després d’un trimestre debatent la qüestió del sexe dins la LIJ, proposem tancar aquest cicle tan reivindicatiu com delicat amb un tema que no ho és pas menys: el del sexe dels àngels, personatges que foren abundants dins la iconologia i cultura infantil de dècades enrere, però avui ben oblidats com a protagonistes literaris.

Citant el DIEC, un àngel (i aquest substantiu és masculí) queda definit com un: Ésser espiritual que segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home (ep! caldria entendre home per humanitat).” Però d’àngels es veu que n’hi ha de moltes menes, curiosament jerarquitzades seguint el text de la Summa Teològica de sant Tomàs d’Aquino (1274) o el Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis (1392), i així poden ser àngels, arcàngels, potestats, dominacions, trons, querubins o serafins… Es tractaria, doncs, d’una família molt extensa, amb diferents tasques segons les branques i, des del segle IV fins el Concili de Trento  (1545-1563) el debat sobre els seus fets i prerrogatives va ser tan encès i mancat de conclusions que intentar esbrinar quin és el seu sexe ha estat titllat de mantenir una “discussió bizantina”, és a dir, fútil.

Dins la tradició cristiana s’han popularitzat la figura de l’àngel de la guarda qui, en principi vetlla principalment pels infants, i que fins a l’arribada d’aquest segle va gaudir d’una iconografia d’estampetes de bateig, primera comunió, etc. tan abundosa com ensucrada.

Per a divulgar què fa aquest personatge benefactor Mercè Llimona li va dedicar un llibre: Mi ángel de la guarda (Barcelona: Hymsa, 1947). Cinquanta anys després, un cop passada la dictadura franquista, la seva filla Bibí Escalas va encarregar-se de fer-ne la traducció al català i de publicar-la a Edebé l’any 2007.

De què va aquesta obra impregnada de virtuts cristianes? Doncs és una crònica de la quotidianitat , feta amb la bona traça artística habitual de l’autora, on diferents àngels amb prou feines més grans que els nens que protagonitzen les escenes, hi fan un discret rol d’ajudant o conseller. Evidentment, a no ser per la murrieria en la caracterització formal dels dos angelets de les guardes del llibre (l’un porta un llacet al cap, com una nena, i l’altre fa de pintor trapella) costa molt d’esbrinar si els àngels de les pàgines interiors serien del sexe femení o masculí, ja que, indistintament, duen a terme tasques que, en aquells anys, tant s’atribuïen a homes com a dones. En aquest llibre, fidel testimoni de les possibilitats editorials dels anys quaranta a Espanya, semblaria que, per  a l’autora, qui de debò és angelical és la infantesa.

Aquella era una infantesa que, avui, trobarà els àngels més presents en les tradicions populars que en els llibres: l’angelet de les dents, l’àngel del pessebre, o bé a les lletres de les nadales populars, a les representacions dels Pastorets, als capitells de determinats edificis i en les grans pintures dels museus d’art. Allí podran veure unes figures alades, nues si es tracta de serafins (que al segle XVI van assimilar-se als amorets, cupidons o putti mitològics),  púdicament preservades de sexe per algun núvol oportunament col·locat, o revestides amb cuirassa si es tracta d’arcàngels.

Tot i així, algun artista atrevit ha gosat mostrar-ne els atributs (o les pràctiques!) sexuals. En aquest aspecte resulta curiós observar els genitals femenins dels àngels de Fernando Botero, o els militaríssims i barbats àngels arcabussers peruans del barroc, tan idèntics als soldats de la conquista espanyola.

Qui va gosar representar sense equívocs el sexe dels àngels és Gabrielle Vincent en un llibre malauradament inèdit a Espanya, que és una autèntica joia literària i gràfica: Désordre au Paradis (a Duculot el 1989 i posteriorment a Casterman el 2008). Segons el seu editor i amic, André de la Croix, amb Désordre au Paradis, l’autora va posar-se el repte de crear una història avinyetada però ben diferent del còmic d’aleshores, del qual li molestaven les bafarades i el requadre tan tancat i carrat de les imatges. Aconsegueix aleshores, sense renunciar al seu estil propi -amb traç de grafit dinàmic, expressiu i sobre el vast camp en blanc del paper–, una obra totalment creativa, escandida en tres capítols, usant una tria tipogràfica subtil per als diàlegs, i tan audaç argumentalment que entristeix sospitar que mai la veurem editada al nostre país.

De què va la història? Heus aquí que a les portes del paradís celestial hi arriba un nen, convertit en angelet, amb túnica i aletes, que de bones a primeres és capaç de confessar al lector que al Cel no hi ha res, només núvols, i que li agradava més la Terra, perquè al paradís no hi ha altra cosa a fer que mirar la tele. Com es veurà tot seguit, això és exactament així. L’autora ens presenta una cort celestial íntegrament formada per mascles (calbs, bigotuts, barbuts, o bé, com el protagonista, ninets masculinament sexuats) les ales dels quals són més o menys llargues, i poden obtenir fins a una, dues o tres corones, segons la seva categoria jeràrquica. I en aquest rígid món tan mascle com mancat d’esdeveniments per a tota una eternitat, el nostre petit protagonista hi provocarà una revolució simplement demanant paper i pintures. Ho obtindrà gràcies a les influències de dos barbuts emèrits, Leonardo da Vinci i Miguel Angel, i aleshores esclatarà al paradís una febre creativa tal que el mateix Yahvé, Déu i Pare Omnipotent, enyorarà aquells set dies en què Ell es va dedicar a fer el nostre món terrenal i demanarà l’ajut d’un psiquiatre.

Irreverència? Heretgia? En absolut. En aquest títol tan magnífic com tots els seus, Gabrielle Vincent assoleix establir un altíssim grau d’empatia amb els lectors i, alhora, reivindicar el paper alliberador de l’art en una societat ostentosament poc equitativa entre els rols femenins i masculins, on sembla consuetudinàriament acceptat que l’única cosa convenient de fer és anar ascendint en l’esfera de poder tant en la Terra com en el Cel. Fort, eh? I magistral metàfora sobre el nostre pa de cada dia…

Tanmateix, després d’un trimestre durant el qual els veïns d’aquesta escala hem anat cercant i comentant llibres per a infants i joves que presentessin als lectors el tema o experiència del sexe de manera més o menys documental o realista, deixeu-me dir que no és pas als llibres on cal cercar aquesta informació tan cabdal per a la nostra espècie humana, sinó en la vida. I que és imprescindible que aquest aprenentatge sigui amorosament acompanyat.

Dit això, els veïns de l’escala, plenament convençuts que el veritable amor té prioritat sobre l’instint sexual  i, tocats pel mestratge de l’obra “Amor vincit omnia”, de Caravaggio (1602), representació d’un ésser alhora tan criatura i tan viril i tan amant de les arts com guerrer, els veïns del replà us desitgem seràficament unes bones festes nadalenques. I un angelical any 2022!