Sexe? Quin sexe?

Alguns, els més vells, de ben segur que haureu associat el títol Sexe? Quin sexe? d’aquest article amb el disc de la banda Supertramp Crisis? What crisis? i és per això que, si em permeteu, us demanaria que escoltéssiu aquest magnífic disc a mesura que els vostres ulls naveguen per les lletres d’aquest text.

Com tantes coses tot comença amb una pregunta: la LIJ ha estat capaç de respondre a l’interès dels joves lectors pel que fa als seus interessos sobre el sexe? Doncs bé, si mirem l’oferta del moment són molts els llibres en el que el món queer hi és present, fins i tot a voltes hom pensa que en excés, ja que el tema ha acabat matant la trama. Però, quan entres més al detall no sembla que afrontin a fons el tema de les relacions sexuals, quedant-se habitualment en un pla molt pudorós -cosa que no sempre passa com podeu llegir en la magnífica entrada que Pep Molist va fer en aquest mateix blog.

I històricament? Com s’ha reflectit aquesta entrada a les relacions sexuals en les lectures juvenils? Doncs mirem-ho amb tres exemples: El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas, Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, i El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas. Dels tres se n’ha fet una recerca en el text del moment àlgid la relació dels protagonistes obviant, en som conscients, que el sexe i relacions sexuals no és el mateix però que així ho fem servir perquè ens serveix de referent. També som conscients que l’obra de Dumas no va ser escrita per a públic adolescent -l’adolescència encara no existia com a tal al segle XIX- però que posteriorment ha estat col·locada un múltiples col·leccions de joves lectors. La nostra veïna del pis del costat, l’Ana Díaz-Plaja, va batejar aquest procés com a literatura “manellevada”. I, tot i que amb més dubtes, algú podria dir el mateix de l’obra de Pedrolo. Però anem al gra!

En la magnífica traducció de Jesús Moncada de El comte de Montecristo (La Magrana, 2002. P. 701), una de les relacions amoroses que tenen més transcendència en l’obra és la que mantenen el jove Maximilien Morrel, fill d’un gran defensor d’Edmond Dantès, i la jove Valentine de Villefort, filla del jutge que condemnà injustament a Dantès a la presó. En un moment de l’obra Maximilien i Valentine es troben d’amagat al fons del pati de la casa d’ella:

-Tanmateix digui-m’ho.
Valentine s’havia acostat al reixat, o més aviat hi havia acostat els llavis, i les seves paraules arribaven amb el seu alè perfumat als llavis de Morrel, que collava la boca a l’altra banda de la tanca inexorable i freda.
-A reveure -digué Valentine, separant-se amb recança d’aquella felicitat-, a reveure.
-¿Rebré una carta seva?
–Sí.
-Gràcies, dona estimada, a reveure.
Va sonar un petó innocent i perdut, i Valentine va fugir sota els til·lers.

Està bastant clar que si la humanitat s’hagués extingit fa temps si hagués adoptat aquests costums en les seves relacions sexuals. I és que aquest amor, gairebé trobadoresc, del “llir entre cards”, esdevé còmic amb ulls del segle XXI.

Però no desespereu. En entrar al segle XX Manuel de Pedrolo fa un pas més enllà i a Mecanoscrit del segon origen (Ed62, 1974. P. 115) ens conta com l’Alba i el Dídac, els nostres Adam i Eva, engendren el segon origen:

I aquella nit, entre dues mantes que havien anat a cercar al remolcador i que van estendre a l’indret més reculat de la caleta, contra les roques, en Dídac va atansar la boca a l’orella de la noia i mormolà:
-Alba, no et sembla que sóc un home?
Ella va obrir els ulls que havia aclucat, rebutjà la manta que la cobria i xiuxiuejà al seu torn:
-Sí, Dídac.
Va abraçar-lo al moment que s’incorporava i s’esmunyí sota seu, mirant-lo amb la cara il·luminada per la celístia; ell també la mirava, i va dir:
-T’estimo, Alba…
Ella li va engrapar una mà i la hi premé fort mentre els ulls se li enlloraven. I llavors s’alçà cap a ell perquè la penetrés.
En acabar, van haver de córrer, perseguits per la marea que ja els mullava els peus.

Tot i que hi ha un salt evident -a tenir en compte que Dumas va escriure la seva obra el 1845 i Pedrolo el 1974- encara es manté un cert secretisme sobre en què consisteix l’acte en sí. Fixem-nos com, fins i tot, sabent-se supervivents gairebé únics al món, en Dídac i l’Alba se situen en “l’indret més reculat de la caleta”, i tot l’acte sexual dura tan sols un punt i a part, un buit de text durant el qual la imaginació d’un jove adolescent inexpert pot volar cap a universos fantàstics.

Però el 2004, el que ni Dumas ni Pedrolo es van atrevir a posar per escrit, Gemma Lienas ens ho deixa anar en el seu El diari vermell de la Carlota (Empúries, 2004. P 110). L’escena es desenvolupa en el moment de la primera penetració i pèrdua de la virginitat dels dos protagonistes: la Carlota -protagonista d’altres diaris de la mateixa autora- i en Flanagan -protagonista de la sèrie que porta el seu nom i escrita per l’Andreu Martín i en Jaume Ribera on destaca especialment No demanis llobarro fora de temporada (1987). Mirem què ens diuen…

-Ui!
Sense voler, en Flanagan m’havia tornat a fer mal. Gairebé sense adonar-me’n, li vaig agafar el penis i el vaig guiar.
La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig adonar-me que el seu penis entrava a la meva vagina. L’havia posat en la bona direcció i no va costar gens tenir-lo a dins. Va ser una experiència molt menys impressionant del que m’esperava. No vaig notar gairebé res. Ni dolor ni plaer. Amb prou feines notava que tenia una cosa a dins que es bellugava.
Tenir en Flanagan empresonat dins del meu cos, embolcallar-li el sexe amb el meu, era bonic però no em feia saltar de plaer. En canvi, si en Flanagan m’hagués acariciat el clítoris, crec que potser hauríem pogut encendre de nou tots els volts.

Bé, el salt és important, els tempo entre els inicis i els finals, en aquesta darrer cas, s’allarguen durant quatre pàgines -de la 107 a la 110. Per suposat que molt més que un petó robat o un punt i a part. Adonem-nos, doncs, de l’evolució que ha fet la literatura juvenil al llarg de les darreres dècades; com les experiències, per íntimes que siguin, han trencat barreres i de forma explícita esdevenen fins i tot un manual de primeres pràctiques per a adolescents.

També cal dir, però, que no tothom hi està d’acord i el diari de la Carlota ha estat l’única queixa que he rebut per part de pares sobre l’adequació de la seva lectura en clubs per a adolescents que he dinamitzat. I és que no cal dir que així com la violència de gènere –M, de Lolita Bosch-, el suïcidi –Els adéus del Jaguar, de Joanjo Garcia- o les famílies desestructurades –La meva germana viu sobre la llar de foc, d’Anabel Pitcher-, a tall d’exemple, sovintegen en la temàtica adolescent i una vegada i una altra se’ns mostren en les lectures per a joves, les relacions sexuals més o menys explícites continuen sent terreny vedat.

De motius en podríem esgrimir força. A tall de mostra dir que: no se n’edita ja que qui està al capdavant de molts dels segells editorials són persones adultes, amb el salt generacional que suposa amb els seus lectors i els interessos i expectatives; que molts dels segells editorials per a joves lectors estan sota la custòdia d’ordes religioses, amb el que això suposa pel que fa a la mirada sobre el sexe i les relacions sexuals; o que no seran seleccionats com a lectures escolars ja que els qui els han de triar -els professors- creuen que la selecció d’aquestes lectures els portaran problemes amb pares dels alumnes.

Així, doncs, malgrat el salt que s’ha fet encara queda camí per recórrer.