Llibres al replà

LGTBIQ i LIJ: més que un joc de sigles.

Una de les darreres conquestes de la ideologia actual és el reconeixement, i també enaltiment, dels comportaments amb el cos i amb la sexualitat que surten de l’esquema heterosexual com a única manifestació de l’amor entre les persones i l’estimació del propi cos. Els moviments LGTBIQ hi fan una feina extraordinària, i, en molts mitjans de comunicació hi tenen un lloc rellevant. Això fa que s’hagi desfermat una campanya de revisió de molts relats clàssics (populars o d’autor), que es consideren ara inacceptables per la seva visió masclista, o heteropatriarcal o excessivament binària dels seus personatges. També ens trobem amb què, bons llibres sobre sexualitat escrits temps enrere, es considerin ara poc afins als LGTBIQ, i, en conseqüència, reprovables.

La LIJ actual s’ha fet ressò d’aquesta lluita: comença a haver-hi un bon catàleg de novetats, bones bibliografies i alguna llibreria especialitzada. http://librerianoviembre.com/especial/literatura-infantil-y-juvenil-y-diversidad-lgtbi

Des d’aquest punt de vista, estic segura que molts dels companys bibliotecaris us oferiran una bona selecció de novetats sobre el tema, o us remetran a bibliografies actualitzades de referència. Jo simplement us vull oferir una petita reflexió purament literària. M’adreçaré a un títol clàssic: Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain (1884). Us proposo repassar algunes parts del llibre en què, en un cas molt especial  de transvestisme, Huck, el pinxo gamberro que coneixem,  canvia el gènere masculí pel femení.

Huckleberry Finn és una nena

En el capítol 10, Huck, vol assabentar-se de novetats referents a la seva fugida amb Jim i al seu hipotètic assassinat. Jim li aconsella que, per tal de no ser reconegut,  ho faci vestit de nena. Entre els dos composen l’abillament, que consisteix en un vestit d’indiana i un barret que li tapa els cabells i només li emmarca la cara. Segons ens diu, assaja tot el dia per acostumar els seus moviments a aquella vestimenta i al seu rol femení. Un cop els creu assolits, camina fins a una població, i cap els afores del poble, descobreix una caseta. A través de la finestra, hi veu una dona fent mitja il·luminada per una espelma. El capítol acaba amb aquesta frase magnífica: “Vaig picar a la porta, tot decidint no oblidar-me que era una nena”.

El capítol següent, l’11,  està dedicat a explicar l’escena que s’esdevé quan la dona li obre la porta. Huck li diu que el seu nom és Sarah Williams. Refusa el menjar que la dona li ofereix, però també refusa el descans, perquè això suposaria treure’s el barret, que tan bé dissimulava la seva cara de noi pinxo. La dona li explica a Huck tot el que ell volia saber: quina idea hi ha pels encontorns sobre la seva hipotètica mort i la culpabilitat del negre Jim. Vet aquí que Huck s’atabala amb el relat i decideix dissimular el seu nerviosisme  fent alguna cosa amb les mans. Agafa una agulla i mira d’enfilar-la. Una mica suspicaç,  la dona li torna a preguntar el seu nom, i Huck respon que és Mary, tot oblidant que abans li havia dit Sara. Més sospites de la dona. Simultàniament, la senyora veu que han sortit rates del celler i  vol matar-les. Armada amb un pal, o d’un punxó, li demana a Huck ajuda, tot llençant-li un estri perquè l’agafi. Per recollir-lo, el noi ajunta les cames. La dona somriu: l’ha pillat definitivament: Mary, o Sara és un noi. I li diu els errors que ha comès i la manera de superar-los si vol semblar una noia de veritat.

  1. Quan enfilis una agulla, acosta el fil a l’agulla. Els homes ho fan a l’inrevés.
  2. Quan tiris contra una rata, cal fer-ho amb el braç rígid. Els homes ho fan plegant el colze.
  3. Si estàs asseguda i et tiren un objecte, obre les cames per tal que la faldilla presenti una superfície gran. Els homes ajuntaran les cames per fer espai on pugui aterrar i l’objecte i que no s’escoli entre les cames.

Cal observar que aquest capítol té un cert aire de conte tradicional. Hi podem trobar uns quants elements. El primer, l’heroi que cerca recer i troba la casa il·luminada.  El segon, la dona bona i sàvia que fa el paper de donant, o d’informant. En tercer lloc,  el descobriment del fals heroi, o de l’ impostor, per simpàtic que aquest sigui aquí. I per acabar,  les proves a què és sotmès l’heroi, que formen el número recorrent de 3. Mark Twain fa una crida als contes que tots hem llegit de petits per bastir una història que, tot i que no té res que veure amb l’imaginari de fades i herois, ens pica un cop més  l’ullet a la tradició literària amb humor i destresa.

El transvestisme literari

En algun altre moment he parlat que Mark Twain coneixia molt bé la història de la literatura. Sota la frescor dels seus dos llibres “juvenils” hi bateguen personatges, trames o referències que han format part del teixit literari universal[1]. I l’home vestit de dona o viceversa és un arquetip literari. Ho és en el folklore[2]. Recordem la història de Mulan, la noia que es vesteix de noi per lluitar a la guerra. Un tema molt semblant al del bellíssim romanç “La doncella guerrera”, en la qual una noia pren el rol d’home perquè el seu pare només té filles. Són magnífics els versos en què el capità no entén l’atracció que està sentint per un altre home…que no és un home. Molts contes tradicionals (no tant els meravellosos, sinó els d’enginy), presenten casos de dones vestides d’homes que salven els seus atribolats pares, marits o amics[3].

Així passa també als clàssics d’autor, siguin o no juvenils. Hi ha casos de canvi de gènere en personatges de la mitologia o de la literatura  grecollatina,  que estableixen paradigmes per a la literatura posterior.  Per exemple, hi ha transvestiment a moltes obres de Shakespeare, com ara  a El Mercader de Venècia, on la intel·ligent Porcia resol la situació del seu estimat vestint-se de jutge i decantant el veredicte. Cal recordar que,  perquè l’ambigüitat fos encara més gran, els actors de l’època de Shakespeare eren homes vestits de dones… que es vestien d’homes. També  a moltes  novel·les del segle XVIII i del XIX trobem exemples interessants[4]. Pels amants de les rareses, recomano l’extraordinària novel·la Vida de Pedro Saputo (1844), de l’aragonès Braulio Foz, on el seu protagonista viu unes quantes aventures disfressat de noia, a qui dona el nom de Geminita. Cal recordar també, al segle XX, canvis de sexe del personatge principal a Orlando (1928), de V. Woolf o a Quim –Quima (1971)  ,de M. Aurèlia Capmany.

També el cinema de tots els temps ha emprat aquest recurs. Tots recordem els avatars de Mrs. Doubtfire (Dir: C. Columbus, 1993), on el pare divorciat es vesteix de respectable institutriu anglesa per poder estar a prop dels seus fills.

Sense ser exhaustius, veiem que el transvestiment literari respon a diversos motius:

  1. Provocar comicitat. la divertidíssima comèdia Some lik it hot, (Dir.: B. Wilder, 1959), traduïda al català com Ningú no és perfecte, i al castellà amb Con faldas y a lo loco, n’és un exemple.
  2. Presentar una situació problemàtica de la qual només es podrà sortir utilitzant el recurs del transvestiment. El cas abans esmentat de Porcia ho il·lustra perfectament
  3. Per salvar algú estimat, o poder acostar-se a la persona amada, reclosa en un lloc en el qual només hi ha persones d’un sexe. Penso en el cas de El romance de Astrea y Celedon (Dir: E. Rohmer, 2007), basada en una novel.la del XVIII,on el protagonista ha de vestir-se de monja per unir-se amb la seva estimada, reclosa en un convent.
  4. Per poder realitzar accions que només s’atribueixen a l’altre sexe: ballar és de noies, li diuen al noi Billy Elliot; estudiar és d’homes,li van dir a Concepción Arenal, que va haver d’anar a la universitat vestida de senyor de l’època per poder fer una carrera com  un estudiant (mascle) més.
  5. Situacions en què el transvestisme és l’expressió d’una relació amb el propi cos, o la manifestació d’un erotisme propi.

Totes aquestes situacions reflecteixen aspectes de la realitat, o en mostren les contradiccions. La comicitat sobre el transvestisme, molt estesa, pot provocar rebuig en les comunitats trans, on la ridiculització de la seva opció vital ofèn i estigmatitza. La utilització del transvestisme com a única alternativa a sobreviure (físicament, però també intel·lectualment) pot convertir-se en la manifestació flagrant de la desigualtat i la injustícia més pregona. El cas de les noies d’Afganistan en seria un exemple sagnant. En altres casos, com fer tasques normalment atribuïdes a un sexe i no a l’altre, mostra la incongruència històrica d’aquestes divisions d’activitats. I no dubtem en què llibres de ficció han servit per denunciar aquests casos.

Però sobretot m’interessa aquí posar en relleu la força de la literatura quan juga amb estereotips capgirant-los, o mostra les contradiccions de l’erotisme humà, o juga amb la identitat sexual, o ens aboca a una reflexió sobre la nostra identitat genèrica o sexual. No tot ha de ser denúncia, o respostes a problemes socials concrets. Per a mi, la literatura trans més valuosa és la que, d’una manera indirecta,  ens obre interrogants sobre qui som com a gènere, com a persones i com a habitants d’un món complex i apassionant.

[1] A. Díaz-Plaja. “Clicando en Huckleberry Finn”. A Antonio Mendoza (coord.) Leer hipertextos. BarcelonaOctaedro2012, p. 182-195.

[2] Stith-Thompson el classifica com a motiu K1321 (Vegeu “Travestidos por humor y por amor en la novela corta barroca”. https://journals.openedition.org/criticon/6799

[3] A. Díaz-Plaja, “L’espai de la Ventafocs”. Vela Major, n. 5, p. 51-60.set 1997,

[4]. I cal també recordar molts muntatges teatrals moderns en els quals el director opta por canvia el sexe dels personatges, com ara El rei Lear, de Shakespeare, dirigit per Lluís Pasqual el 2015,  en què Núria Espert feia el paper de rei Lear. O el muntatge de  La vida es sueño, de Calderón,  dirigit per Helena Pimenta el 2012, en què l’actriu  Blanca Portillo representava el paper de Segismundo .

 

Deixeu un comentari: