Espigolant ací i allà

Després de dos mesos tancats a casa protegits
del fred de l’hivern, en Dídac i jo hem reprès la recerca de títols juvenils on fer parada. Tot furgant ací i allà, espigolant en una o
altra biblioteca, al final ens hem endut a casa un munt de títols nous a quin més
florit. Són petites meravelles, algunes, o intents fallits, d’altres, que ens
han fet passar les darreres fuetades de l’hivern de forma ràpida i plaent a l’espera
del bon temps. Novel·les d’autors coneguts, com Àngel Burgas, Care Santos, Flàvia Company o Antoni Dalmases, o
desconeguts en la nostra llengua com és l’Alejandro Palomas o en Jaume Valor
Montero. Però per no cremar tota la pólvora de cop, a continuació fem una
ressenya de dues de les millors històries recents de la
LIJ que ens han arribat al fons del cor.

En primer lloc citem el darrer Premi JoaquimRuyra, el del 2014, que va caure a mans de l’Alejandro Palomas i el seu excel·lent
Un fill. Palomas ens convida a
completar el puzle d’una història a partir de la mirada de diversos dels seus
protagonistes. Cada capítol, narrat amb veu pròpia, ens ofereix una part de la
vida del petit Guillem, un infant que, malgrat la voluntat d’oblit del seu
pare, va descobrint que la realitat no sempre és com li volen donar a conèixer.
El nen, acompanyat per la veu de la seva psicòloga, el pare o fins i tot la mestra, va deixant entreveure la seva
infantesa mancada d’una mare de viatge al mitjà orient. En paral·lel la història
ens deixa pinzellades d’altres històries d’infants que, innocents, esperen que
tot se solucionarà recitant les paraules Supercalifragilisticoespiralidós que Mary Poppins recita en la seva famosa pel·lícula.Un mot que tan de bo pogués solucionar tots els mals del món com així passa en la pel·lícula homònima. 

Palomas, autor del qual no en teníem cap referència juvenil en català malgrat tenir una trajectòria prou extensa en el món de la literatura, ens
ofereix una historia plena de bones maneres, amb una estructura molt sòlida
que, a l’estil d’una bona novel·la policíaca, el lector va endevinant les
pistes que el portaran a resoldre el cas del petit Guillem. L’autor, a més,
malgrat afrontar alguns dels temes més difícils de la vida de les persones, no
cau en la llàgrima fàcil, sinó que seguint un camí prou veraç afronta el
tractament dels diversos temes que es plantegen (i que no desvetllaré per mantenir
l’interès dels lectors. Seria com dir qui l’assassí és el jardiner just quan
hom sospita que és el xofer). 

A l’altre cantó de la balança, amb un to poc
propi d’aquest autor nostrat que ens havia acostumat a temes durs, d’aquells
que s’enfonsen en la consciència, com els desarrelats de Kalimán en Jericó, hi trobem el nostre veí Àngel Burgas amb Kamal i els alfabetistes.

Situada al Berlín que l’Àngel va viure com
a estudiant a finals de la dècada dels 80’s, l’autor ens dibuixa una història d’embolics,
on el lector riurà a pleret acompanyat per la singularitat de tots els seus personatges.
I és que en Kamal té l’esbojarrada missió de salvar el món. Aviam si ho sé
explicar perquè l’embolic és d’aquells que fan història: en Kamal té un senyal a la pell en forma de lletra, la lletra que manca a un grup de personatges que, amb les seves taques a la pell,
podran completar tot l’alfabet. Però com en totes les pel·lícules, aquí també hi ha un dolent: el Gran K, que
ho vol impedir. El fet és que en aquesta estira i arronsa hi apareixen els veïns
okupes, un excompany de classe convertit en fantasma, en Josef, un curt de
gambals obsessionat en perdre la virginitat, un avi nazi, etc. En definitiva,
un collage que completa una de les
novel·les juvenils més hilarants dels darrers temps.

Burgas ens convida a recórrer els camins de l’humor
acompanyats de personatges estrafolaris, de reaccions estranyes i embolics
diversos, que ens permeten conèixer una faceta de l’autor que no se’ns havia
revelat fins ara. Burgas no només sap escriure realisme de la mà d’en Noel, o
novel·lar la vida de la mà d’en Kalimán, també sap fer humor d’alçada, i no ho
dic pel Club de la cistella, sinó per la dificultat que suposa fer el salt a l’humor
per a lectors preadults o postadolescents.

Però és que són poques les novel·les que han aconseguit
fer-me riure. Recordo especialment, i amb nostàlgia, algunes obres d’Eduardo
Mendoza, d’Italo Calvino o de Pep Albanell. I dic amb nostàlgia ja que sembla
que els darrers anys l’humor ha estat desterrat de les lectures juvenils, a
voltes massa preocupades a la recerca de la transcendència o l’espiritualitat i les emocions. Felicitar l’autor i l’editorial
per obrir una escletxa i deixar passa un riure que oxigena i és saludable per la LIJ.

Per acabar una curiositat per si algú fos
capaç de respondre-la: com és que el llibre de l’Àngel Burgas té gairebé
quaranta pàgines menys que el d’en Palomas i, per contra, conté més del doble d’espais, és a dir, de text?
I és que el disseny ja ho té això. O és que si un llibre no s’acosta o
sobrepassa les 300 pàgines ja no té el dret d’anomenar-se com a tal? Potser al final resultarà que la tradició Harry Potter o les trilogies fantàstiques estan deixant també petja en forma de volums gruixuts que ja no espanten a ningú, ans al contrari?