Rodrigo Muñoz Avia. El signe prohibit. Il·lustr. Javier Andrada; Trad. Elisenda Vergés-Bó. Edebé, 2015 (Tucà verd;12)
No és la primera vegada que Rodrigo Muñoz Avia (Madrid, 1967) guanya el Premi Edebé de literatura infantil.
L’havia guanyat l’any 2007 amb Los perfectos i l’any 2010 amb Mi hermano el genio, una història que, en la seva traducció al català, també va seduir els participants del Premi Atrapallibres 2011 del Clijcat.
L’havia guanyat l’any 2007 amb Los perfectos i l’any 2010 amb Mi hermano el genio, una història que, en la seva traducció al català, també va seduir els participants del Premi Atrapallibres 2011 del Clijcat.
La vida d’en Jordi fa un gir inesperat quan descobreix que la seva companya de classe i millor amiga ha desaparegut. Aleksandra és d’origen rus i viu en una residència infantil de la ciutat des del dia que va quedar orfe.
Els adults del seu entorn creuen la versió oficial, que uns tiets s’han emportat la nena a Rússia. Però en Jordi no s’ho empassa i decideix actuar.
Un infant qualsevol hauria fet una rebequeria, s’hauria tancat a l’habitació, s’hauria escapat de casa o hauria fet alguna malifeta a l’escola. Però els fills dels llibreters, per sort, tenen més estil.
En Jordi decideix seguir la tàctica dels escriptors oulipians que tant admira el seu pare. En concret s’enmirallarà amb George Perec (París,1936-Ivry-sur-Seine, 1982), una peça clau d’aquest moviment d’experimentació literària fundat per Raymond Queneau als anys 60.
Davant la impotència que sent per la desaparició misteriosa de l’Aleksandra, en Jordi decideix eliminar la lletra A del seu vocabulari, així com Perec va el·liminar la lletra E de la seva novel·la La disparition (1969). [Us imagineu la dificultat d’escriure més de 250 pàgines en francès sense utilitzar ni una sola vegada la lletra E?]
 |
| En castellà la lletra desapareguda és la A |
Rodrigo Muñoz Avia justifica narrativament la decisió, una mica extravagant, del seu protagonista, explicant els motius que movien l’autor francès a escriure a partir de limitacions formals:
“Si Perec escrivia novel·les sense una lletra o amb una sola vocal o un palíndrom interminable és perquè volia capgirar el llenguatge d’una manera que no podia fer amb la realitat. I el resultat dels seus experiments són uns textos rars, difícils, d’atmosfera irrespirable, que era exactament el que ell sentia amb la realitat: que era estranya, difícil, irrespirable, que estava atrofiada, amputada des que la guerra li havia pres els pares”. pàg. 113
El signe prohibit és un homenatge a George Perec, però també a la literatura i a la llengua.
Té una part de misteri que t’arrossega a seguir endavant, a bon ritme, amb escenes emocionants i un protagonista disposat, si cal, a saltar-se les normes.
Però és sobretot una història sobre els ferms lligams d’amistat entre infants i la importància que té per a ells el sentit de la justícia.
Però és sobretot una història sobre els ferms lligams d’amistat entre infants i la importància que té per a ells el sentit de la justícia.
Destacar també la figura del pare d’en Jordi, un pare que Muñoz Avia ha fet eixerit, conversador, i disposat a escoltar els neguits del seu fill.
El trobareu atenent la Llibreria Perec.
El trobareu atenent la Llibreria Perec.
I acabo amb un altre fragment del llibre, mostra del sentit de l’humor perecquià:
“Per exemple, Perec deia que era un problema que no existís en francès una paraula que signifiqués “beure una copa de vi blanc amb un camarada de Borgonya, al cafè Deux-Magots, a les sis, un dia de pluja, parlant de la desraó del món, sabent que un acaba de veure el seu antic professor de Química i que al costat una noia diu a una companya: “Li vaig cantar les quaranta, saps?””
pàg. 205
Deixeu un comentari: