Sense en Bernat Cormand…

Hi ha coses que fan de mal dir, i una d’elles és fer-nos ressò de la sobtada mort de
Bernat Cormand i Rifà, amic molt estimat dels veïns del Replà.
Fill de Josep M. Cormand, mestre de llengua catalana i de Fina Rifà, mestra i
il·lustradora, va viure els seus primers anys en un pis del barri barceloní d’El Clot, ple
de germans, de llibres i d’imatges. I, en plena natura, a la masia d’El Serrat, que
compartia amb els seus cosins. Va estudiar Filologia Catalana i va fer un màster en
Literatura Comparada, va estudiar i viatjar, i va exercir d’il·lustrador, editor, escriptor,
traductor, professor universitari, crític literari i, des de fa pocs anys, director de la
revista “Faristol”.
Sí, tot això pot constar en el seu currículum. Però el que no hi consta és la seva manera
de ser i de fer que, justament, és el que més trobarem a mancar. Una persona que
somreia més que no reia, que escoltava més que no parlava, que estimava la seva
llengua i el seu país no pas de manera excloent sinó inclusiva, per compartir-la amb
tothom, d’aquí o de fora. Més generós que obert, més compromès que lliure, més
exigent amb si mateix que amb la resta, més sensible que fatxenda… Només cal mirar
les seves il·lustracions –força destacades, per úniques, dins el panorama actual de la LIJ
catalana- per endinsar-se en la seva personalitat subtil, fruit, probablement, de molts
moments de reflexió silenciosa.
Ara és aquest silenci seu, ja definitiu, el que més ens pesa a tots i totes. Donem-nos les
mans, amics i veïns. Com ell ho faria…