Ja fa diverses setmanes que al Replà recollim, des de diferents gèneres, angles, indrets i perspectives, la presència animal en la literatura infantil (LI). Aquesta atenció és merescudíssima perquè els animals són, i han estat, protagonistes principals de la LI des dels seus inicis, tal i com ho demostren les obres d’Isop, Comenius, Perrault, La Fontaine, Potter (la Beatrix), Rojan o Wise Brown entre molts d’altres. A més a més, com han evidenciat diversos estudis, un 53,8% dels àlbums de ficció més recomanats per la crítica durant les primeres dècades del segle XXI encara estan protagonitzats per bèsties. Dins d’aquest repertori, els animals provinents de la tradició etnopoètica i faulística com guineus, gallines, conills, óssos, llebres, llops, esquirols, ratolins i ases són majoritaris i es mantenen com a personatges predilectes.
Malgrat aquesta predilecció per animals tradicionals, al llarg del segle XX la LI també ha anat introduint altres espècies com els elefants, els cocodrils o les serps. Babar de Jean de Brunhoff (1931), el cocodril d’André François (1956) o Críctor de Tomi Ungerer (1958) serien alguns dels exemples més rellevants. Si bé tots tres àlbums comparteixen innovació gràfica, originalitat i animals com a protagonistes, el tractament que reben divergeix d’acord amb els valors i estil de cada època.
La tendència cap a l’exotisme s’incrementarà progressivament al llarg del segle XX amb la presència de noves espècies com els pingüins o els primats. Malgrat que la seva inclusió a la LI no és nova, ja que l’imaginari del circ o el zoològic van propiciar la seva aparició, han augmentat progressivament amb col·leccions determinades i marca d’autors de prestigi. Són destacables les aportacions d’Adela Turin i Nella Bosnia en la dècada dels setanta, per exemple; o posteriorment les del creador britànic Anthony Browne.
La predilecció cap a simis, micos o goril·les no ha deixat d’augmentar entre les novetats editorials més contemporànies, i continuen essent uns dels protagonistes més habituals de les narracions de fantasia moderna. De fet, el propi Browne reconeix que el seu interès pels primats comença durant la seva època d’estudiant, gràcies a la pel·lícula King Kong, i especialment gràcies a l’elaboració d’un treball de fi de grau titulat “L’home és un animal”. En aquest primer àlbum inèdit de l’artista, s’inclouen imatges d’humans acompanyades d’un text extret d’un manual sobre el comportament animal. El creador anglès ha manifestat en alguna ocasió la dificultat que tenia als inicis per dibuixar goril·les. Explica que per afinar el seu traç es passava hores i hores observant primats en un zoo de Yorkshire; tot i que aquest treball de camp gairebé acaba amb un petit ensurt, quan un goril·la li va mossegar una cama. Però Browne no és l’únic que ha tingut fascinació per animals d’aquesta mena, altres com Barbro Lindgren, Peggy Rathmann, Michel Van Zeveren o Mario Ramos els hi han ofert també protagonisme en nombroses ocasions.
Però per què les bèsties es mantenen en el càsting i en el rol de personatge principal de la LI al llarg dels segles? Tot i que les respostes poden ser nombroses, recullo aquí aquelles que em semblen les més versemblants:
En primer lloc, els animals protagonistes ajuden a donar més llibertat de conducta, i permeten violar l’ordre preestablert com és el cas del goril·la de Peggy Rathmann a Bona nit, Goril·la.
En segon lloc, el protagonisme animal és una estratègia narrativa que permet el tractament de temes difícils i mantenir certa distància amb una voluntat clarament de protecció cap els primers lectors com ocorre a Més enllà del gran riu.
En tercer i darrer lloc, els infants tenen un interès natural pels animals, perquè hi retroben instints i comportaments similars.
En qualsevol cas, aquesta fascinació sembla que no s’atura i els artistes actuals continuen escollint protagonistes animals, especialment primats, en àlbums de gran qualitat que concilien creativitat, experiència estètica, precisió naturalista, humor i dosis d’emocions per a totes les edats. Afegeixo aquí alguns títols protagonitzats per mones, micos i altres ximples que els darrers anys que m’han semblat més interessants.
Fi
*El títol d’aquest post és un petit homenatge a Ramon Llull i al Llibre de les bèsties (1288). S’ha substituït la paraula llibre per la d’àlbum, com a evidència que aquest, és el gènere hegemònic de la LI contemporània. Les bèsties, però, 733 anys després encara ens serveixen per parlar d’allò que incomoda la condició humana.
Deixeu un comentari: