El nom del porc

Aquest àlbum en català que ressenyem avui es podria considerar el darrer de Maurice Sendak (1928-2012), els personatges més reconeguts del qual viuen en aquest tercer segona de la comunitat de Llibres al replà. A Bombi-Dandi (Bumble -Ardy, en anglès, Chancho-Pancho en castellà), publicat per primer cop el 2011, no hi habiten monstres, aparentment, sinó porcs. Tant en Bombi, que fa nou anys, com la tieta Concepció, com tots els amics que assisteixen a la festa d’aniversari del protagonista, són porcs, tot i que, o bé van vestits i es mouen com els humans, o bé es disfressen d’humans per a la festa. En altres paraules: Sendak connecta garrins i humans en aquesta desfilada carnavalesca, i per aquest motiu no podem deixar d’interpretar-la com una crítica a la societat com des de sempre han fet els artistes de la sàtira i el grotesc.

La història original és de 1970. Sendak i el seu amic Jim Henson van crear un curt d’animació per a Sesam Street. En ell, un nen celebrava d’amagat el seu novè aniversari en companyia de 9 porcs que deixaven la casa de la mare feta una porqueria, és clar. En aquest cas, els 9 porcs eren metafòrics.

Anem a pams: El fil argumental. El garrinet Bombi-Dandi està a punt de fer 9 anys (l’autor repeteix sovint el número 9 en aquest àlbum, i el número “nine” era essencial, també per a la rima del text, en el curt d’animació de 1970), però mai no ha celebrat cap festa d’aniversari com cal, o sigui, amb regals, amics, gresca, bretolades, menjar i beure a dojo. En un pròleg se’ns explica perquè. El cas és que ara que no viu amb els pares, sinó que se l’ha afillat la tieta Concepció, i ella l’ha obsequiat amb una disfressa de xèrif cowboy. En Bombi decideix muntar una festa, però sense dir-ho a la tia benefactora. Convida als porcs del barri que es disfressin i que vagin a casa seva a provar la temptadora pasta de segó que prepara la dona. Com sol passar, la colla de garrins amb ganes de gresca ho deixen tot fet una cort de porcs, mai millor dit, i quan la tia torna i veu el terrabastall posa el crit al cel i els fa fora tots. En Bombi, penedit, li promet que no tornarà a passar i es tem que l’any següent no celebrarà els 10.

Formalment, Sendak explica els fets a través d’un recurs utilitzat pels artistes que s’han dedicat a la representació satírica i al•legòrica (Daumier, Ensor, Nolde, Teniers): les desfilades, les mascarades, les representacions de grup.

En forma de vinyetes sense marge físic, seqüenciades, veiem com en Bombi fa arribar la invitació als garrins i com aquests la reben. I a partir d’aquí, il•lustracions/retrats de grup, fotos fixes dels assistents amb un punt de caos, de desordre, però sempre encarats a l’espectador, sempre dirigint-se a ell a través de la mirada i de les al•locucions en forma de pancarta, cartolina informativa, grafiti. La majoria de garrins es disfressen de persona, com dèiem; rostres i cossos humans que ens remeten novament a les obres dels autors satírics, al•legòrics i/o didàctics (els abans esmentats i també Brueghel o Bosch), i tot plegat pot tenir moltes lectures i interpretacions que enriqueixen l’àlbum (les persones són com els porcs quan es deixen anar? És més propi d’humans que d’animals el fet de cometre malifetes quan ens reunim?). Hi ha molta expressivitat en les reaccions de la tia i en Bombi, i molta menys en els convidats, però hem de considerar que els rostres d’aquests són màscares, disfresses.

Tornen a ser vinyetes seqüenciades l’arribada de la tia enfurismada, i es torna a parlar amb globus de diàleg. El perdó de la tia i la que haurà de ser l’abraçada final entre ella i el seu nebodet, ens retornen a la bonhomia agradosa i simpàtica de la història inicial, però el cas és que alguna cosa ens ha deixat tocats.

Aquesta, pensem, és la gran conquesta d’aquest darrer Sendak: què fa que ens inquieti? Que fa que ens destorbi íntimament i ens obligui a passar les pàgines enrere per tornar a trobar-nos amb els espectres, els capgrossos, les màscares al•legòriques que ens guaiten entre innocents i temibles? Hi ha un component de pertorbació, de mirall de misèries humanes, de reflex de la part fosca de nosaltres mateixos en la reunió de porcs disfressats de persona, com hi és també en les mascarades grotesques de James Ensor, en els espectres muts de Munch, en els tragicòmics personatges del Goya més negre, els dels “Caprichos” i els “Disparates”. Quin significat tenen, sinó, les colles de capgrossos de la Fasnacht carnavalesca a Basilea que deambulen de matinada pels carrers de la ciutat amb els seus fanalets i les seves flautes? O la dansa de cadàvers pintades per Bent Notke a Lübeck o a Tallin?

Tots aquests exemples als qual remeten les dobles pàgines de Sendak a Bombi-Dandi disposen la societat davant de la seva pròpia imatge més obscura, l’enfronten a la seva tèrbola ombra estrafeta, retraten els seus integrants des de la seva nuesa primitiva, arcaica i no contaminada per les convencions, tot i que, curiosament, es faci ús d’una “reunió social” per exemplificar-ho.

Cal destacar la labor del traductor dels breus textos. En Miquel Desclot ha fet una bona feina. Amb brevetat, de manera directa i rigorosa, ha aconseguit transcriure, en vers, la mala llet i la ironia dels missatges de Sendak a un català entenedor. A la festa “No s’hi admeten criadors de porcs”, però se’ls diu “No vinguis tal com ets” o “Disfressat però abans rentat”. A la festa, els convidats “grunyen i bavegen, i fan porqueries” i la tia, enfadada i violenta, els escridassa “Au, compto fins a 9, garrins, perquè sortiu com un coet… o us faig a llesques de fuet”. És un àlbum, com advertíem al començament, farcit de veritat i de dolor, carregat de crítica i ironia. Potser tot això que hi ha (i que el fa destacable) no cal anunciar-ho per endavant. Fixeu-vos en les moltes diferències entre la imatge de la portada i la que apareix a la tercera pàgina i que fa les funcions de portadella: el mateix porquet, la mateixa situació (esclat, impetuositat), però farcida de detalls (l’expressió dels ulls, les dents…) que la fan terrible i anuncia què trobarem en aquesta història.