La bibliotecària que totes voldríem ser

Un matí de principis d’octubre vaig deixar la família del 1r 1a a càrrec de la Petita My per poder assistir a la presentació del llibre Letras al carbón,  organitzada per l’Editorial Joventut i la llibreria Al·lots.

Irene Vasco. Letras al carbón. Il·lustr. Juan Palomino. Juventud,2015

L’acte, que va aplegar una vintena de cares conegudes, entre mestres, editors, escriptors, bibliotecaris, narradors i lectors en general, tenia com a punt fort la presència de l’autora colombiana Irene Vasco.   

A Irene Vasco només la coneixia de referència gràcies a una entrevista publicada per la revista Babar. Però la seva trajectòria com a promotora de la lectura em semblava un motiu de pes per no perdre’m la seva xerrada.

Irene Vasco va ser una de les fundadores, ara fa uns trenta anys, de la llibreria infantil Espantapájaros de Bogotà. Amb la llibreria, i amb la complicitat de Yolanda Reyes, van néixer també una revista i un seguit de tallers d’escriptura i lectura per a infants.  
Al llarg de tot aquest temps, la Irene no ha deixat de traduir, escriure, fer xerrades per transmetre la importància de la lectura i, sobretot, no ha deixat de viatjar per mig món per fer arribar llibres allà on no n’hi ha. 

Per començar la Irene va llegir el llibre que acaba d’editar, Letras al carbón, alhora que ens mostrava les il·lustracions del mexicà Juan Palomino i ens comentava com havia estat el treball conjunt i dialogat entre ambdós creadors i els editors. 

Letras al carbón explica una de les moltes històries que l’autora ha anat recollint al llarg dels seus viatges i mostra com l’accés a la paraula escrita ha canviat, a poc a poc, la vida d’algunes comunitats llatinoamericanes situades en zones allunyades i de difícil accés.

En el poble de Palenque quasi ningú sap ni llegir ni escriure.  Però quan la jove Gina comença a rebre unes cartes, que semblen d’amor, a ella i a sa germana, se’ls despertarà la necessitat d’aprendre’n.
Per sort, el senyor Velandia, el botiguer, les pot ajudar i les lletres que sempre les han envoltat, començaran a prendre sentit.

Tots sabem que és molt difícil resumir en un àlbum il·lustrat tota una
vida, tota una filosofia de vida, però realment, amb poc més de trenta
pàgines, Irene Vasco aconsegueix transmetre la importància de la seva
tasca: la defensa de l’alfabetització com un dret bàsic.

L’edició del llibre és molt acurada, d’estructura clàssica, amb un format gran que fa molt agraïda la seva lectura compartida. La il·lustració, a banda de la història central, amaga detalls i altres petites anècdotes que un text final de l’autora ens permet descobrir.

El cert és que escoltant els editors de Joventut, Eloise Bourgeois i Luis Zendrera, es feia evident que l’edició d’aquest àlbum responia al desig de fer un homenatge a tota la feina, a vegades invisible, que fan els mediadors de la lectura arreu del món. De fet, no és la primera vegada que l’editorial Joventut posa de relleu aquesta tasca. Llegiu si no, Biblioburro o La senyora dels llibres. 

Entre l’auditori hi havia autors i narradors que coneixien la realitat colombiana de molt a prop i ens van fer cinc cèntims de les seves experiències. Sé que alguns dels veïns del replà també han viatjat a Medellín i han posat el seu petit gra de sorra per, com deia Irene Vasco, “apoderar” a través de l’escriptura els infants més desvalguts.

Per la meva part, només puc dir que vaig marxar tocada, amb el llibre sota el braç, i que un cop a casa, me’l vaig rellegir amb respecte i amb certa responsabilitat. La fe i la perseverança de persones com la Irene ens obliguen a no desanimar-nos i a continuar treballant malgrat el cansament.

Escrivint aquesta entrada m’han vingut al cap les paraules sempre sàvies de Jordi Artigal, dins un article sobre mediadors de la revista Faristol : “per fer una biblioteca pública es necessiten tres llibres, i una mica més, i un bon mediador, i no molts llibres mal triats voltats de bibliotecaris que ni tan sols són lectors”.

Així que no val a badar. Tenim molta feina per fer!