La por que duem a dins

Publicat per NubeOcho fa un any, El
gos negre ha merescut fa poc el V Premi Club Kiriko que atorga una entitat
que aplega més de noranta llibreries especialitzades en literatura infantil
d’arreu de l’Estat espanyol a títols per a xiquets de sis a huit anys. Abans, l’obra
ha rebut altres guardons, com la Kate Greenaway Medal, que s’entrega anualment
des de 1955 i que ha reconegut autors com Helen Oxenbury, Anthony Browne, Quentin
Blake, Helen Cooper o Emily Gravett, entre molts altres.

D’estètica retro, proper a l’hiperrealisme i amb un aire romàntic —un cert
gust per la deformitat, l’acumulació, el caos, les tenebres i el misteri—, El gos negre conta la reacció de la
família Esperanza quan, un matí d’hivern, apareix a la porta de casa un animal gegantí
que creix i creix, a mesura que és descobert pels diversos habitants de la
mansió. La bèstia és ja immensa quan, finalment, es lleva Xica, la filla petita, i
sense escoltar els temors dels altres —«Aquest monstre et devorarà! Se’t
menjarà el cap! Mastegarà els teus ossos!»—, decideix eixir i veure qui és
realment l’ésser que ha aterrit els pares i els germans. Amb la ingenuïtat pròpia
de la infància, Xica juga a ser perseguida per aquest gos de talla hiperbòlica:
perquè puga agafar la nena, el ca haurà d’empetitir-se si no vol enfonsar-se en
el llac de gel, si vol endinsar-se en el bosc, baixar pel tobogan i, finalment,
travessar la gatonera de la porta dels Esperanza.

L’àlbum combina el color —ocres, grisos, negres i rosats, sobretot— i el
barroquisme de les cares senars i de les quatre doble pàgines centrals amb unes
representacions de petit format en sèpia que enquadren els textos dels fulls
parells; alguns d’aquests dibuixos recorden, per la col·locació i la forma, l’ornamentació de les lletres capitals d’alguns manuscrits de l’Edat Mitjana.
Aquesta alternança compensa, amb espais en blanc, la intensitat i el detallisme
de les il·lustracions principals. És l’argument qui determina el canvi d’estructura:
la trobada cara a cara del gos i la nena i la posterior persecució ocupen les quatre
grans escenes centrals a doble pàgina; al cap i a la fi, és aquí on s’esdevé el
nus de la narració, l’evolució de les proporcions dels dos protagonistes. El
text, senzill i mesurat, utilitza la repetició d’elements pròpia dels contes
tradicionals —amb alguna divertida i sorprenent variació—; si de cas, s’hauria
pogut prescindir del penúltim paràgraf i d’algunes línies de l’últim, moment en
què s’explicita innecessàriament la valentia de la xiqueta: el lector de
qualsevol edat ja ha percebut la curiositat i el coratge de la criatura en
eixir de casa i palplantar-se davant de la bèstia negra.