Diuen els experts que el ratolí i l’ós son els animals més representats en la literatura infantil (amb permís de la guineu!). Tots dos, no ens enganyem, són poc agradosos en la nostra vida quotidiana. No explicaré ara què faig si trobo un ratolí a casa meva. I Déu me’n guardi de trobar-me un ós en un passeig pel bosc. Tanmateix sóc una fan de l’Àlex el ratolí, de Frederick, de Les històries de ratolins, de l’entremaliadíssim Jerry, de la rata Marieta, de la Rateta que escombrava l’escaleta, del Ratoncito Pérez… Entre els meus óssos predilectes hi ha la família de Jana i els tres óssos, Winnie the Poo, de l’os Yogi i el meravellós Bubu; del simpàtic Paddington; el Baloo de Llibre de la selva, o l’entranyable protagonista de Però jo sóc un ós….
Que curiosa aquesta transformació: animals declaradament temibles -per una o altra raó- esdevinguin tendres i amorosos en la literatura o el cinema. Això em va dur a pensar en animals que, tradicionalment no han tingut tant èxit literari. Ni tampoc en el món real: a ningú li agraden massa cert tipus d’insectes, que poden denotar brutícia, o descurança. I he vist a amants d’animals fugir espantats quan troben segons quin bitxo a la finestra, o pel terra del bany… o en el cap del seu fill.
Així que presentaré tres llibres que parlen d’aquests animalons fastigosos. No són cap novetat; tots tres tenen ja anys. Però sempre m’ha agradat parlar de llibres que potser tenim una mica oblidats a les lleixes de les nostres biblioteques i que convé, de tant en tant, treure’ls a prendre l’aire.
- Aranyes. La obra maestra de Sofía (d’Eileen Spinelli; il·lustr. Jane Dyer; Barcelona: Serres, 2001) ens explica la història d’una aranya artista, Sofía, que decideix teixir les seves meravelloses teles, iguals a puntes de coixí, en una casa on no és precisament ben rebuda. Eeeeeecsss, quin fàstic! diuen tots quan la veuen. Tot sembla perdut, quan descobreix una noia que no para de fer punt de mitja preparant l’aixovar d’una criatura que ha de néixer. Sofía farà al bebè la manta més meravellosa que cap nadó hagi tingut mai. Le il·lustracions i el color, delicadíssims, com les meravelloses teles que crea la Sofía.
2. Polls. Sí, ja sabem que “El poll i la puça es volen casar”….Però qui no ha patit aquesta plaga en els cabells dels seus fills…i fins i tot en el propi cap? Quantes vegades no hem rebut la nota de l’escola avisant de la presència a d’aquests convidats indesitjats? Pica, rasca (de Miriam Moss; il·lustr. de Delphine Durand. Barcelona: Serres, 2001) desenvolupa aquest tema amb tant sentit de l’humor com realisme. Els polls són un autèntic problema, i aquí no valen els sentiments animalistes mal entesos. Cal ser conscients de la immensa capacitat de transmissió d’aquests bitxos i la manera d’erradicar-los. Tant el text com les il·lustracions recolzen aquest tarannà de tractar un tema seriós amb unes notes de bon humor.
3. Escarabats. A part de l’escarabat bum-bum, que tots vam estimar de petits, o dels escarabats sagrats de les llegendes egípcies , aquest insecte és un dels que fan més angúnia. No en va, el turmentat escriptor Franz Kafka el va triar com a animal en què es converteix el malaurat Gregori Samsa “després d’una nit de somnis inquiets”. El niño escarabajo (de Lawrence David; il·lustr. Delphine Durand. Barcelona: Obelisco, 2000) reconverteix la història de Kafka en la d’un nen que se sent menystingut a casa i a l’escola. Tant menystingut que la gent ni se n’adona, de la seva transformació… excepte el seu bon amic Miguel. Aventures, desventures i un final més feliç que el del protagonista de Kafka. Molt bona coherència entre el text i les il·lustracions, que ens fan reviure gràficament el drama del nen Gregorio Sampson.
Bravo per aquests tres animals fastigosos que ens han donat tres llibres esplèndids!
Deixeu un comentari: