El mite de la llibertat

Dip. Más allà de la oscuridad. Text i il•lustracions: Eva Sánchez. Edelvives. Saragossa 2015.

La catalana Eva Sánchez, de qui en més d’una ocasió hem parlat a Llibres al Replà, és la flamant guanyadora del IV Premio Internacional Álbum Ilustrado Edelvives amb aquest Dip que avui ressenyem i que ens encanta. Una puntualització abans de començar: els d’Edelvives es marquen un punt merescudíssim amb l’edició d’aquest àlbum que lloa i dóna més visibilitat a la feina de la il•lustradora (en aquest cas també autora del text) en un premi d’àlbum il•lustrat. El llibre du una sobrecoberta que, desplegada, resulta ser una làmina o pòster per penjar, de 61 x 52 centímetres, amb un dibuix de l’autora. Al revers de la làmina, hi trobem la portada i una altra portada alternativa. Comptant, a més a més, la portada del llibre en cartoné, resulta que disposem de tres portades diferents per escollir. És una bona idea que, com diem, ressalta el treball de l’artista. També observem que, en part motivat per aquesta generositat d’imatges, el nom dels membres del jurat del premi els trobem escrits quatre vegades en el volum…

L’Eva Sánchez explicava en aquest mateix bloc que els dips, els éssers protagonistes d’aquest àlbum, provenen de la mitologia d’una terra concreta, Pratdip, un poblet tarragonès de la comarca del Baix Camp, i dels quals ja havia parlat Joan Perucho en les seves narracions. Els dips serien una mena de bèsties ferotges i vampíriques que s’alimenten de la sang del bestiar i fins i tot dels humans que el custodien. Éssers de llegenda, doncs, que pertanyen a l’imaginari col•lectiu d’un poble i que infonen terror a petits i grans. L’Eva Sánchez escull la figura d’un caçador i la seva filla com a personatges que s’hi enfrontaran, i el bosc com l’hàbitat natural de tots ells. Elegeix, podem dir, un espai literal per a encabir-hi la llegenda.

També decideix una gamma cromàtica per representar-la, i és la dels tons sèpia i els negres. Capvespre, nit, llops, terres llaurades, vestimenta, escopetes, tardor… tots aquests elements s’avenen amb la gamma triada i només un d’ells, un vermell que esclata en les darreres pàgines, té càrrega simbòlica. Expliquem aquesta paleta cromàtica per insistir en el fet que l’autora no abandona la literalitat de la història mentre narra, com tampoc ho fa amb els elements que usa per donar-li forma: capçades i troncs d’arbres, casalot, armes, habitació, llar de foc… Tot remet a una realitat i a una versemblança.

   I és a partir d’aquí que la feina de Sánchez arranca el vol i ens sorprèn: com és que l’àlbum té, malgrat tot el que hem exposat fins ara, les traces d’una faula gòtica, una textura de malson, una hipnòtica aparença de fantasia moral? La resposta, a parer de qui això ressenya, és l’estructura formalment el•líptica de la major part de les il•lustracions del llibre. D’alguna manera, aquest drama tan de “terra” beu dels altres elements de la natura per explicar-se. Beu de l’aire i del vent; beu de l’aigua i dels seus remolins, beu del foc i les seves flames. Si la terra la pensem com horitzontal i estàtica, els altres elements tendeixen al moviment, a les corbes, les el•lipsis i les espirals. El traç i la pinzellada sinuosos de Sánchez ajuden a percebre l’univers visual de Dip com una amenaça constant per a aquells que s’hi mouen. El bosc és un huracà o un tifó al centre del qual hi ha un personatge sol i perdut. És també el giravoltar de l’aigua que està a punt de ser engolida pel clavegueró o l’embornal. Les ombres de les figures i dels objectes esdevenen elements que els embolcallen, els emboliquen, els arrelen, els nuen i, finalment, els escanyen.

En això rau el poder d’aquests dibuixos: ofeguen a aquells que s’hi endinsen. Seria com si tot donés voltes sense parar fins que l’ull d’aquest huracà visual acabés per eliminar fins la darrera molècula d’oxigen.

   I és gràcies a això que el lector supera la lectura literal proposada (el caçador que pretén protegir la filla del dip) i planteja una interpretació molt més oberta. Deixem de veure el caçador atemorit i furiós per descobrir un pare superprotector i autoritari. I descobrim també una filla que anhela la llibertat; una filla que renega de la presó que imposa el seu pare, desobeeix les seves normes aleatòries i surt amb l’ànsia de recuperar la individualitat que hom li nega. Quan fem aquesta lectura i revisem l’àlbum des del principi, percebem un munt de detalls que ens havien passat desapercebuts: l’aïllament de la casa, les portes tancades, les finestres diminutes, els trofeus de caça a la paret, els corbs, les gàrgoles de la xemeneia, fins i tot el jou que fa de perxa on desar la roba. També el text el té doble lectura. I ens preguntem si realment era al dip (que no existeix) a qui volia matar el pare, o bé a la seva pròpia filla díscola. “¿Que quienes somos?”, diu la darrera frase de l’àlbum, “El miedo”. Por a la llibertat, a la independència, a prendre la iniciativa. Por a la diferència, a l’alteritat. Aquests dips que són ombres enormes en forma de llop perden la càrrega negativa i ferotge que en una primera lectura els havíem atorgat i es converteixen en aliats dels menystinguts. En la veu de la seva consciència reprimida.

   Un dibuix molt físic que, gràcies als escorços, les el•lipsis i les corbes, abandona la terra i passa de ser representació a ser metàfora. La, en un principi, inhòspita i amenaçadora natura (que deliciós el llapis de l’Eva Sánchez, els seus arbres fantasmagòrics, el bosc laberíntic, els seus monstres d’ombra) és a la ment del caçador. La llibertat, per a la filla, només és un mite o una llegenda. Com un dip.