La Mimi, la Duna, l’Hèlène i jo

La Mimi potser vindria amb la gossa, la Bengala, i ens explicaria els acudits de la seva amiga Orla, que mai no entén. La Duna vindria amb els seus auriculars i qui sap, potser ens els deixaria una estona per a escoltar el silenci. I l’Hèlène, ben segur que portaria el seu exemplar de Jane Eyre. 

Heus aquí tres noies de ficció que acabo de conèixer, tres personatges de poc més de deu anys que han vingut per quedar-se en la meva memòria, en el racó de les coses importants.

Mimi ens arriba amb la doble garantia de ser un Jardí secret de Viena –mai em decep la col·lecció- i per les bones crítiques de l’edició castellana (Mimi. Siruela, 2013).
El llibre comença així: “Dilluns. 149 dies des que va morir la mama”. Ras i curt. No hi haurà sorpreses ni misteris. En tot cas només un desig: que la família de la Mimi, a poc a poc, superi l’absurda mort de la mare i sigui capaç de posar en marxa de nou la maquinària del dia a dia.
No serà fàcil: el pare ha llençat la tovallola i no és conscient que la casa i els seus tres fills van a la deriva. Per sort té al voltant un gruix important de familiars disposats a donar-li un cop de mà. I per sobre de tot té la Mimi.
A l’escola és la “xini pudenta”, a casa sopa cada dia pizza recremada, els seus germans no paren de fer bestieses. Però ella no està disposada a rendir-se.

John Newman. Mimi. Trad. Maria Rossich. Il·lustració de la coberta Del Thorpe.  Barcelona: Viena, 2015. (El jardí de Viena; 12)

La Duna està a punt de viure un estiu d’aquells que no s’obliden. Un estiu de “primeres vegades”.
Per sort, el mestre li ha posat com a deures escriure un diari i tots els descobriments de la Duna se’ns revelaran com un regal.
És l’estiu abans de començar l’institut, però també és l’estiu que descobreix el secret de l’avi, de l’enamorament de la mare, de la primera regla, i, sobretot, l’estiu que coneix el Max, el misteriós noi de l’ocarina.
Babulinka ha tornat a editar una petita joia, un llibre d’aquells que darrere d’una aparent senzillesa amaguen els grans temes de la literatura universal.
L’autora no només aconsegueix traslladar-nos en un poble al costat del mar, fer-nos viure l’ambient de vacances d’estiu, encomanar-nos les ganes de trobar-se amb tota la colla, sinó que a més a més, ens encoratja a anar per la vida amb els ulls ben oberts i sense prejudicis.

Muriel Villanueva. Duna. Il·lustr. Ferran Orta. Barcelona: Babulinka, 2015 (Petites joies per a grans lectors)

I de l’Hèlène, què dir-vos? Potser és la que més m’ha fet patir. Així com la Mimi i la Duna, malgrat problemes de base, pors o dubtes, tenen un entorn familiar ric i prou força interna i caràcter per tirar endavant, l’Hèlène no se n’acaba de sortir.
Si la Mimi finalment planta cara a la Sarah, l’abusanenes del pati, l’Hèlène, per contra, es refugia dins els llibres: la història de Jane Eyre li fa de mirall.
Caldrà que aparegui una mà amiga, un nou personatge, que ben bé podria ser la Mimi o la Duna, que ajudi a l’Hèlène a estimar-se de nou per sortir del seu aïllament.

Malgrat que jo l’acabo de conèixer, aquest còmic va ser publicat l’any 2012 per l’editorial La Pastèque i ha estat mereixedor de diversos premis de prestigi a Angoulême, Montreuil, Québec…
Les imatges d’Isabelle Arsenault, que coneixia de l’enigmàtic llibre Virginia Wolf de Kyo Maclear (Jaguar, 2013), donen l’atmosfera trista i alhora pòetica que demana la història.Una meravella.