Records d’infantesa

Són molts els autors que en un moment donat es veuen amb la necessitat vital de relatar la seva infantesa i, molt especialment, el seu acostament als llibres i la lectura. 

Per citar-ne alguns, per exemple, trobem autors com Jaume Cabré (La matèria de l’esperit. Barcelona: Proa (La mirada literària; 69. 2005), Antoni Dalmases (La literatura catalana en la cruïlla: 1975-2008. Barcelona: Argumenta, 2008), Alberto Manguel (Una historia de la lectura. Madrid: Alianza Editorial, 1998), Pep Molist (Dins del mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults. Barcelona: Graó, 2008), Vicenç Pagès (De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil. Barcelona: Proa (La mirada; 74), 2006), Daniel Pennac (Com una novel•la. Barcelona: Empúries,1995) i Emili Teixidor (La lectura i la vida. Barcelona: Columna. 2007). Però també trobem mestres, com Jaume Centelles (2005), Josep Maria Aloy (2010), Lola Casas i Jesús González (2005), Juan Mata (2008), Víctor Moreno (2011) o Lolo Rico (2003); editors com Joan Carles Girbés (2008), així com les pedagogues Teresa Duran i Roser Ros (1995) –tot i que la Teresa Duran també podria formar part del grup d’escriptors-, José Antonio Marina (2006) o Enric Queralt (2012); i professores com Isabel Solé (1993) o bibliotecàries com Lourdes Reyes (2004). Tots ells i elles han hagut de fer, com va dir una vegada una bona amiga, “el rotet” i deixar negre sobre blanc la seva experiència a l’entorn del llibre i la lectura.

Molts d’ells s’han acostat al llibre per atzar, per casualitats de la vida que ha fet que un veí o una hepatitis els apropessin al meravellós misteri de la lectura. Un camí que poden datar-ne amb més o menys aproximació el seu inici però que no té final.

I és que, com va dir una vegada Josep Bargalló, Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya durant el famós tripartit, “sempre hi ha algun Quixot per descobrir, sigui a la literatura del Vietnam, la Xina o sigui on sigui”.

A partir d’ara, a aquesta tirallonga de noms il·lustres que han explicat la seva aventura llibresca hi haurem d’afegir el nostre estimat Pep Albanell. I és que, a imatge i semblança dels autors anteriorment citats, Albanell –Joles, Pep o Josep segons les circumstàncies- també ha fet el seu rotet i ens ha deixat una obra que destil·la l’essència del camí lector d’aquest autor de referència.

Vigatà de naixement però urgellenc d’adopció, Pep Albanell (Vic, 1945), ens ofereix amb Les fantasies del nàufrag (Bromera, 2015) un relat íntim, una autobiografia de capítols curts però intensos on, des de la visió d’un noiet de pantalons curts, tímid i d’imaginació desbordant, ens relata una infantesa en blanc i negre a la que Robinson Crusoe començà a donar llum. De la mà d’aquell primer nàufrag el petit Albanell s’inicià en el camí de la lectura a imatge i semblança dels protagonistes de les seves novel·les més estimades: la dels nàufrags, de les quals en va arribar a llegir més d’una trentena.

A voltes sembla que la lectura és el mirall de la pròpia persona. I és que aquests nàufrags que l’acompanyaren al llarg dels seus primers i difícils anys d’adaptació a una nova realitat de l’alta muntanya són la viva imatge del seu sentiment en un entorn que li semblava hostil. En les seves pròpies paraules a la pàgina de l’AELC ens diu:

“I allà, al peu del Cadí, vaig créixer una mica com un nàufrag abandonat a la seva pròpia sort en territori desconegut i hostil. Però el vaig poder dominar i de tot plegat me’n va restar un esperit fantasiós i una mica llunat, una certa tendència a la solitud, i una insubornable afecció al subgènere de la gent perduda en la immensa mar blava. I un paisatge de muntanya que no el sabria canviar per cap altre”

Jo vaig descobrir Albanell a partir d’una novel·la que a mi em va mostrar que el món de la literatura no només estava plena d’aventures situades en un temps i un espai llunyà, si no que aquesta experiència pot estar al mateix carrer de casa: El Barcelonauta (Laia, 1977). I és que Albanell em va permetre observar que la literatura també pot ser propera i, al mateix temps, amb un toc de surrealisme que ha caracteritzat tota la seva obra. També vaig gaudir amb En Patancràs Xinxolaina (La Galera, 1981) i vaig descobrir el significat complet de la paraula missatge amb Història d’una bala (Cruïlla, 1981). En els seus títols de referència no hi pot faltar Dolor de rosa (La Magrana, 1984) i La rosa de Sant Jordi (Cruïlla, 1988), un autèntic relat a favor de la pau. 

Recentment, vaig poder tastar el darrer Pep Albanell a L’Impostor. La fantàstica història de Joles Sennell (Animallibres, 2014), una esbojarrada i original narració a l’entorn de la famosa inspiració que tot autor busca, encara que sigui al cap d’un follet.

És per això que és necessari celebrar la troballa que vaig fer remenant per biblioteques mig enderrocades. De sota d’una pila de volums de l’Enciclopèdia Espasa va aparèixer, com si em mirés a mi, la cara d’un nen, emmarcat per unes grans ulleres de pasta, que em deia: “llegeix-me”. I dit i fet! És així com vaig arribar al darrer Albanell, a descobrir una infantesa solitària d’un jove desarrelat als quatre anys del seu Vic natal i “emigrat” a la Seu d’Urgell on va descobrir, a més dels primers amors d’adolescent, l’amor per la lectura. Un sentiment que comparteixo i del que també em sento obligat a transmetre.