Allà on ens convé viure

QUAN LES VAQUES SUREN. Text i il•lustracions: Ximo Abadía. Traducció: Txell Freixinet Raspall. Takatuka. Barcelona 2016.

Els éssers vius tenim un hàbitat. I la naturalesa i les dimensions d’aquest hàbitat ens permeten viure-hi. Un ésser no pot prosperar en un hàbitat que no li correspon, o en un que dificulta o limita les seves capacitats.

De tot això ens parla un dels àlbums que publica Takatuka en aquest 2016. N’és l’autor Ximo Abadía (Alacant 1983) i la primera cosa que destacarem és la tècnica: està pintat amb ceres de colors. Enormes superfícies de color a la cera, a doble pàgina, que criden poderosament l’atenció del lector perquè, ben segur, el remeten a altres èpoques en què tots pintàvem i molts ho fèiem amb les ceres de colors. Quin goig (i quins records) albirar, pàgina rere pàgina, la pictoricitat de les barres greixoses sobre la superfície de paper! Retrobar-nos amb la seva densitat, la porositat; amb la seva consistència i lluminositat; reconèixer que aquí s’hi ha refregat un dit o que allà s’hi ha ratllat amb un punxó! Abadía utilitza tots els colors (tornem a veure aquelles capses allargades de Manley!), dels més càlids als més freds, i els combina amb una espontaneïtat tan lliure com desvergonyida: grocs purs enmig de blaus; ocres i negres; verds, vermells i grocs que es difuminen uns damunt dels altres… Una delícia.

En la majoria de les il•lustracions percebem un fons i unes formes. Els fons són grans superfícies de cel, de mar, de nit, de terra. De vegades, aquestes superfícies es toquen, o es relacionen: el mar i el cel, la terra i el cel (en combinacions de verd/blau clar o d’ocres quan hi ha calitja); un cop l’aigua amara la terra després de la pluja. Però és fonamental distingir la importància d’aquests fons sobre els quals l’autor hi situa algunes figures, sempre petites, sempre perdudes enmig de la immensitat.

El nen protagonista guanya un peix en una fira. Se l’endú a casa dins d’una bossa de plàstic i possiblement allí el deixa en una peixera (la que apareix a les guardes de l’inici?). Aquella nit, el nen somnia que tot al seu voltant sura. Viu en una població rural a prop del mar, i es meravella quan suren els mobles de l’habitació, i els veïns i els seus animals de companyia. I suren les cases, i les vaques que donaven llet, i suren els vaixells de pesca i finalment sura ell i tot. Ell, que té el cabell tan vermell com el color del peix que li ha tocat a la fira. No podem pas assegurar que ha tingut un malson quan es desperta, però sí que el fet de descobrir el seu món surant en un element que no li pertoca, el fa recapacitar. Ben segur ha entès que volar no és el que han de fer les persones: els pescadors no pesquen res als núvols, ni els bombers poden apagar cap foc al cel, ni de res serveix pedalar una bicicleta en les altures. Estar reclòs dins d’una bossa de plàstic o d’una peixera no és el que correspon als peixos. Entén, en definitiva, el concepte de llibertat.

Aquesta trama o anècdota senzilla té una rèplica, com anunciàvem, en la configuració de les imatges. Tot és simple, genèric, poc subjectivat. Els peixos, les cases, els animals, els fanals, els vaixells, els arbres. El bomber va vestit com un bomber prototipus, i el mariner, i el policia. Només l’aparició d’un vell gramòfon fa pensar que es tractaria d’una història antiga, i potser també un vell molí. Ho esmentem perquè, de fet, el temps de la història tampoc no té cap importància: el temps és també genèric. “Semblava que el temps s’havia aturat, com si també surés”, llegim en una de les darreres pàgines. Destaquen, potser, el nen i el far, tots dos vermells i ratllats, que podrien tenir un valor simbòlic o metafòric.

El cas és que totes les figures, espais i referències temporals són simplificades intencionadament per enaltir i fer destacar els grans fons, les grans superfícies. Els cels de nit i de dia, les basses d’aigua, el mar. L’aire, l’aigua, la terra. Els llocs i els elements on vivim i sense els quals no podríem subsistir. Abadía es recrea en la representació d’aquests elements, els tracta amb tendresa, els fa acollidors i els dota de vida. Per tot això podem concebre l’àlbum com un cant a la natura desacomplexada i natural.

Com a única crítica que se’ns acut, esmentarem la incorporació d’un text que, tot i ser breu, sovint es fa innecessari, no tant a nivell formal (estan força ben integrades les paraules, en blanc o en negre, sobre la representació de les superfícies) sinó més aviat a nivell conceptual: no ens importa gaire que “aquesta història no l’he explicada mai a ningú i des d’avui serà el nostre secret” o que la lletera es digui senyora Conxita, o que el tocadiscos (en realitat, com hem dit, és un gramòfon) surti per la finestra…Aquestes apreciacions insubstancials, a parer de qui ressenya, alenteixen la lectura visual que sí que va directa al gra, sí que prescindeix de subterfugis i sí que va directa a la idea global de llibertat, immensitat i vitalitat de les quals l’àlbum ens parla.