El sol de la collita

Quan el lector o lectora català obre les pàgines d’El nen llavor, dues idees li vénen de seguida a la ment: d’una banda, els referents americans (o si més no anglosaxons) de la iconografia mostrada. Les cases de fusta, els porxos, les vies de tren elevades, els garatges amb furgonetes i motos, els barrets d’ala, les persones de color; fins i tot els envasos de cereals per esmorzar o la forma de vestir dels personatges. Una imatge no sé si dir de l’Amèrica profunda (la d’Els ponts de Madison, per exemple) difícil d’ubicar en un temps concret. Ara bé, l’altra idea és una referència ben propera de l’imaginari català: un cert surrealisme nostrat que va d’en Patufet (tan petit que es pot amagar dins d’una col) fins a relats de Pere Calders com ara “L’arbre domèstic” o “Història Natural” (ambdós pertanyents al recull Cròniques de la veritat oculta) en els quals la natura envaeix les llars dels protagonistes.

He fet aquesta introducció per constatar l’especial reacció que, intueixo, tindrà un lector/a català davant de l’àlbum que avui ressenyem i que, probablement no tindran els lectors d’altres latituds. L’autor, a qui coneixem pel seu anterior àlbum El gos negre (NubeOcho) és anglès i viu a Austràlia, lluny dels nostres paratges, a una distància abismal dels nostres referents. Però, tot i així, el sorprendria la increïble complicitat en què un lector d’aquí rep la seva història.

El nen llavor ha nascut dins d’una planta estranya que un bon dia apareix a les terres del matrimoni Barley. El senyor Barley, sense saber a quina espècie pertany aquella criatura, se l’endú a casa i, una mica a contracor, és acceptat també per la seva dona. Li fan una mena de niu natural i el deixen dormir a la cuina. Quan es lleven l’endemà, la natura ha envaït no només aquella part de la casa, sinó també el menjador, les habitacions i el garatge. Arbres, animals, flors i fruites de tot tipus senyoregen dins l’habitatge, l’endrapen, podríem dir, i l’endemà passa el mateix amb els voltants de la casa i les zones urbanitzades més properes. Un ésser acabat de néixer, doncs, irromp amb estrèpit dins la llar dels avis. Allò nou aterra en un paisatge vell. La natura envaeix també les vies del tren que hi passa a la vora, i els passatgers no poden continuar el viatge, perquè la natura exuberant ha conquerit l’espai de l’home i fa que el seu dia a dia, les seves activitats quotidianes, siguin inviables.

Pinfold fa una il•lustració realista, detallista, atmosfèrica, atapeïda, de línia molt neta, i juga amb una il•luminació molt teatral, efectista, i amb un punt melancòlic (una mica a la manera com Edward Hopper retrata els espais urbans i la psicologia dels personatges en les seves teles). La precisió del detall contrasta amb l’abast simbòlic de la proposta, i per això el missatge que se’n desprèn sempre s’escapa de la realitat i va més enllà: veiem allò que és i allò que podria ser; veiem el personatge i el fantasma, la presència i l’absència, allò tangible i allò purament espiritual. La majoria de dibuixos estan composats en horitzontal i s’allargassen a la pàgina com ho fa el dia, com ho fa el temps que avança. Cada il•lustració a doble pàgina és un prodigi: de composició espaial, de perspectiva i de composició cromàtica. A l’escena de la cuina, per exemple, la combinació de línies verticals i horitzontals i de circumferències té el seu contrapunt en l’ús dels colors complementaris (vermells i verds) d’una manera exquisida. El mateix succeeix a l’escena del garatge (allí els colors són blanc i taronges), o a l’escena del tren aturat. Un prodigi, insistim.

A parer de qui escriu, i després del que s’ha dit fins ara, descol•loca una mica l’artificiositat decorativa dels petits triangles i quadrats il•lustrats que acompanyen el text. Minúscules il•lustracions tan encarcaradament retallades que resulten supèrflues i que gairebé ni et mires.

La irrupció del nen llavor a casa dels Barley és una metàfora de l’arribada, any rere any, dels fruits de la natura. Regular i sistemàtica, generosa amb aquells que se l’estimen i en tenen cura, ens fa un regal en temps de collita. Si hi ha una bona entesa, si hi ha respecte, cada anyada ens omple el rebost, ens possibilita la cadena alimentària, la transacció econòmica. Ens fa seure a taula per compartir, per obsequiar a qui no té res. El futur com a motor. La sàvia nova, la llavor que donarà nova vida i que no permetrà mai que es trenqui el cercle de la vida. I, paral•lela a aquesta, encara és possible una segona lectura: el futur també aporta experiències i innovacions que transformen, i sovint milloren, el concepte del món conegut. La desconeixença, la por a la diferència, a allò que no és el de sempre, no ha de ser un impediment sinó una raó per investigar, descobrir, dialogar i finalment conèixer.

Aquesta sentència l’aplicaré, per acabar i en forma d’agraïment, al regal que em va fer la Irene Tortós-Sala Brugué de la llibreria L’Altell de Banyoles posant-me a les mans aquest àlbum meravellós que avui presentem als fidels del Replà.