 |
| PACO ROCA La casa Traducció al català de Tina Vallès Astiberri Ediciones, Bilbao, 2016 |
Si algú, de
xiquet, ha passat els estius en una casa de camp, quan obri aquest volum s’hi
retrobarà de sobte: l’interior en penombra —per controlar la calor—, quatre o
cinc habitacions perquè càpia tothom, els mobles rústics i pràctics —alguns de
plàstic—, un munt de figuretes i «trastos vells que els pares ja no feien
servir i també les coses que els meus germans i jo ja no volíem», una persiana
que se n’ix de la guia, l’ametler, la piscineta, el garatge amb ferramentes i
andròmines. La quietud. De fet, La casa comença
amb un silenci estremidor, el de l’únic habitant d’aquest casalot que se’n va i
no torna; una primera seqüència muda que, subtilment però de manera impactant,
anuncia el que vindrà: la mort del pare.
xiquet, ha passat els estius en una casa de camp, quan obri aquest volum s’hi
retrobarà de sobte: l’interior en penombra —per controlar la calor—, quatre o
cinc habitacions perquè càpia tothom, els mobles rústics i pràctics —alguns de
plàstic—, un munt de figuretes i «trastos vells que els pares ja no feien
servir i també les coses que els meus germans i jo ja no volíem», una persiana
que se n’ix de la guia, l’ametler, la piscineta, el garatge amb ferramentes i
andròmines. La quietud. De fet, La casa comença
amb un silenci estremidor, el de l’únic habitant d’aquest casalot que se’n va i
no torna; una primera seqüència muda que, subtilment però de manera impactant,
anuncia el que vindrà: la mort del pare.
En La casa de Paco Roca (València, 1969),
la imatge del progenitor es construeix
de manera fragmentària, es va fent nítida a poc a poc a través dels
records dels tres fills que es reuneixen per agençar l’habitatge i posar-lo a
la venda. Tots recorden un home que no podia estar-se quiet, «treballar era la
seua única afició»; llevat de l’estructura de l’edifici, pràcticament tot ho va fer ell amb ajuda de la família: el fill escriptor confessa que «venir a la casa era com
anar a un camp de treballs forçats». La personalitat del protagonista, doncs,
però també la dels fills i, en segon pla —present, però difuminada— la de les
parelles. S’hi plantegen qüestions doloroses, no solament l’assumpció de
l’orfandat, sinó també la malaltia, els últims moments a l’hospital, les relacions
fraternals, no sempre fàcils: retrets, interessos, recances covades amb els
anys.
la imatge del progenitor es construeix
de manera fragmentària, es va fent nítida a poc a poc a través dels
records dels tres fills que es reuneixen per agençar l’habitatge i posar-lo a
la venda. Tots recorden un home que no podia estar-se quiet, «treballar era la
seua única afició»; llevat de l’estructura de l’edifici, pràcticament tot ho va fer ell amb ajuda de la família: el fill escriptor confessa que «venir a la casa era com
anar a un camp de treballs forçats». La personalitat del protagonista, doncs,
però també la dels fills i, en segon pla —present, però difuminada— la de les
parelles. S’hi plantegen qüestions doloroses, no solament l’assumpció de
l’orfandat, sinó també la malaltia, els últims moments a l’hospital, les relacions
fraternals, no sempre fàcils: retrets, interessos, recances covades amb els
anys.
Amb uns diàlegs mesurats,
versemblants —un encert que no hi haja narrador— i unes transicions acuradíssimes
en què els objectes vinculen present i passat —la taula, la mànega de reg, una
fotografia, la pèrgola—, La casa és
un còmic colpidor sobre el pas del temps i sobre la complexitat de la família,
alhora que, en certa manera, el retrat de la generació que nasqué en la dècada
dels seixanta i que ara cinquanteja.
versemblants —un encert que no hi haja narrador— i unes transicions acuradíssimes
en què els objectes vinculen present i passat —la taula, la mànega de reg, una
fotografia, la pèrgola—, La casa és
un còmic colpidor sobre el pas del temps i sobre la complexitat de la família,
alhora que, en certa manera, el retrat de la generació que nasqué en la dècada
dels seixanta i que ara cinquanteja.
Deixeu un comentari: