
HAROUN i EL MAR DE LES HISTÒRIES. Salman Rushdie. Traducció de Marta Pera Cucurell. Bromera, Alzira 2010.
El 14 de febrer de 1989 es va fer pública la fatwa que l’aiatol•là Jomeini havia dictat per condemnar a mort l’escriptor Salman Rushdie (Bombay 1947).
“Comunico a l’orgullós poble musulmà de tot el món que l’autor del llibre Els versos satànics contra l’Islam, el Profeta i l’Alcorà, i tots aquells que hagin participat en la seva publicació, estan condemnats a mort. Prego a tots els musulmans que els executin allà on se’ls trobin”.

Uns mesos abans, el dia que feia deu anys, Zafar, el fill de Rushdie, li havia demanat al seu pare que escrivís un llibre que ell pogués llegir. Rushdie li havia suplicat paciència: acabaria el llibre que el mantenia ocupat i després acompliria el seu desig. L’infern que va viure l’autor després d’aquell 14 de febrer i que es va perllongar gairebé una dècada, està magistralment narrat a
Joseph Anton: Memorias, publicat en castellà a Mondadori l’any 2012, una mena d’autobiografia dels anys que va viure sota l’amenaça de morir assassinat en qualsevol moment. Joseph Anton és el pseudònim que l’autor va utilitzar mentre vivia amagat, i l’obra és una epopeia increïble plena d’acció i reflexió sobre la vida i la literatura.
Després d’un llarg període sense escriure (la seva vida consistia en fugir d’un lloc a un altre, sempre custodiat per la policia, sense autonomia ni espai mental per a la concentració) va decidir acomplir la promesa que havia fet al seu fill. Haroun i el mar de les històries va ser la primera novel•la que va escriure i publicar després de Els versos satànics.

Les bones obres literàries tenen valor per elles mateixes i cal gaudir-les com a artefactes creatius que abasten la seva exacta dimensió (des de la primera línia fins al punt i final), sense tenir en compte l’abans o el després. Sóc del parer que tampoc cal tenir massa en compte la història, la personalitat o el pensament d’aquell o aquella que les ha generat. Ara bé, hi ha casos singulars que criden l’atenció, i el de Haroun n’és un: resulta fascinant analitzar la novel•la (el seu contingut, la seva forma) contextualitzant-la en el moment en que fou escrita. Un escriptor potent que acaba de generar una obra mestra com és
Els versos satànics, amenaçat de mort, vivint aïllat i amagat de tothom, en un estat mental alterat i convuls i lluitant contra un món editorial que, per por, es negava a continuar-lo publicant. Què en pot sorgir de tot plegat? Què dimonis ha d’escriure una persona en les circumstàncies de
Rushdie?
La novel•la, en paraules de Grahan Greene, és “un dels pocs llibres, des de l’Alícia de Carroll, la fantasia del qual arriba tant als joves com als adults”. Alison Lurie, del New York Times afirma que “és una sort per a l’autor i per als lectors grans i joves que, malgrat tot, no s’hagi silenciat. El mar de les històries del qual n’ha extret aquest llibre divertit i commovedor, no està emmetzinat, sinó que continua fluint tan clar i brillant com sempre”.
La novel•la està dedicada al seu fill Zafar. En un principi, el protagonista s’havia de dir com ell. A Joseph Anton. Memorias, hi trobem un munt de referències sobre el procés de gestació de Haroun. Rushdie solia explicar històries al seu fill mentre el banyava. La banyera era un mar, i el pare n’agafava tasses d’aigua i les vessava damunt del seu cos. Cada tassa contenia una història, i al final totes es barrejaven en l’interior de la banyera.

Haroun explica la màgica experiència d’un nano el pare del qual és un narrador d’històries per a la gent dels pobles. Un dia el pare es queda sense res a dir. Coincideix que la mare els abandona (Rushdie i la seva dona es van separar en aquella època) i Haroun pretén restaurar la facultat inventiva i oratòria del seu pare. “En un principi”, escriu Rushdie a la seva autobiografia, “pensava que havia de ser un llibre “modern” en el que la família trencada continuaria trencada i el nen s’acostumaria a la nova situació (…) però vaig decidir que havia de trobar un final feliç. Darrerament havia desenvolupat un gran interès pels finals feliços”.
Un ocell real que havia caigut per la xemeneia i havia alarmat tant l’autor com els policies que el custodiaven, deixa petja en el relat. També la idea d’una ciutat trista (“Vet aquí una vegada, en el país d’Alifbay, una ciutat trista, la més trista de totes les ciutats, una ciutat tan miserablement trista que fins i tot havia oblidat el seu nom. Estava situada a la vora d’un mar lúgubre ple de peixos taciturns que tenien un sabor tan insípid que et feien eructar de malenconia encara que el cel fos ben blau”, així comença la novel•la). “El llibre no va començar a fluir immediatament “, reconeix Rushdie, “el soroll de la tempesta a l’altre costat de les finestres de casa era massa estrepitós”. (Vull deixar constància que les traduccions al català són meves: l’edició que tinc de Haroun és la publicada el 1991 per Seix Barral i traduïda al castellà per F Roldán; i la de Joseph Anton. Memorias, com ja he esmentat, només existeix en castellà traduïda per Carlos Milla Soler)

Haroun és una al•legoria plena de jocs de paraules, de dobles sentits, d’onomatopeies i múltiples experiments lingüístics i argumentals. Hi trobem referències a autors i a gèneres de la literatura. “Rimes, acudits, un
jardiner flotant fet d’arrels nuoses i verdures com un quadre d’Archimboldo (…) i un guerrer amb mal de coll la tos del qual sonava a nom de novel•lista, Kafkafka!, Gogogol!, i d’altres que no van arribar a la versió final com ara Gogh! o Waugh!”, escriu l’autor a
Joseph Anton. Memorias. Alifbay prové de l’indi i vol dir alfabet. Molts dels noms dels personatges tenen significat en indi o en anglès (és una veritable proesa la traducció d’una novel•la així a altres llengües!). Interaccionen dotzenes de personatges que, marca de la casa de l’autor, tenen una part de realitat i una part de fantasia, i en general es mouen frenèticament per mons imaginaris que, d’altra banda, tenen molt de reconeixibles. L’ésser mes malèfic, Khattam-Shud, és qui pretén enverinar totes les corrents que es dirigeixen a l’Oceà de les històries, de manera que no en quedi ni una, o que totes siguin tristes i plenes de misèria. Haroun i el seu exèrcit de persones, animals i artefactes hauran de lluitar per evitar-ho a la Nau Fosca, un lloc on no hi ha llum (els treballadors duen una llanterna de foscor, o sigui, que per moure-s’hi utilitzen una
llum encara més negra que la foscor), ni sorolls, ni veus (els seus habitants duen la boca cosida).
La imaginació que conté Haroun és desbordant i incontrolable, i s’hi parla de llegir, d’escoltar, d’inventar. El seu gran tema és la literatura i la ficció. “Les històries comporten disgustos”, diu Khattam-Shud a Haroun, “un oceà d’històries és un oceà de disgustos. Respon a una pregunta: Quina utilitat tenen unes històries que ni tan sols són veritat? (…) He descobert que per a cada història hi ha una antihistòria. Vull dir que cada història té la seva ombra, i si afegeixes aquesta antihistòria a la història, s’anul•len recíprocament, i bingo! Final de la història!”
 |
Il·lustració de Roger Olmos per a la coberta de Bromera |
“Per què odies tant les històries?”, pregunta Haroun a Khattan-Shud, “les històries són divertides…”. “No és Diversió allò que convé al món”, li respon el malvat, “sinó Submissió. Tots els móns existeixen per a ser dominats. I dins de cada història, dins de cada corrent de l’oceà de les històries, hi ha un món, un món imaginari que jo puc dominar”.
De Haroun se’n poden fer moltes lectures, així com hi ha molts nivells de lectura per a gaudir-la. I passen els anys, i el món canvia, i la novel•la i les seves interpretacions continuen malauradament en vigor. El fonamentalisme, el fanatisme, la manca de llibertat d’expressió. Se’t glaça la sang quan, en un moment donat, apareix un personatge amb un cinturó d’explosius a la cintura i es fa rebentar.
Deixeu un comentari: