Imagineu-vos una família al peu dels Pirineus francesos a meitats del segle XX.
Imagineu-vos que aquesta família va mal calçada per ascendir en ple hivern per les valls i saltar colls de la serralada de més de 2000 metres d’alçada.
Imagineu-vos que entre els membres d’aquesta família hi ha un nadó de mesos i una àvia de més de setanta anys i que mai han trepitjat la muntanya, que gairebé no poden ni saben posar un peu davant de l’altre.
I, a més, caminen de nit, amb la por a la cara de ser descoberts pels alemanys.
I tot plegat per anar a la recerca d’una vida allunyada de la bogeria que un homenet de bigoti eixut ha decidit que no mereix que existeixi, que els jueus, comunistes, homosexuals, gitanos o discapacitats no tenen dret a gaudir-la.
És per això que aquesta família s’ha traslladat des de l’Alta Saxònia fins a un petit poblet francès on, després de molt regatejar, seran passats a l’Espanya franquista. Un camí poc conegut que, durant els anys de la Segona Guerra Mundial van fer més de 80.000 estrangers.
Moltes d’aquestes persones van ser perseguits, alguns capturats i deportats a camps de concentració i d’altres, sortosament, traspassaren exitosament la serralada i la frontera i van aconseguir refugi en tercers països, com els Estats Units o Portugal, no sense abans haver passat per la petita presó del poble lleidatà de Sort o empresonats en alguna presó infecta del règim franquista.
 |
| A la dreta es veu la reixa de la presó de Sort |
 |
| Montgarri, punt de pas d’alguns refugiats |
Aquests fets històrics a poc a poc van veient la llum i, fins i tot, recentment s’ha estrenat una ruta a peu pels Pirineus que rememora aquells fets històrics: Muntanyes de Llibertat. Una ruta que permet traspassar la serralada Pirinenca resseguint els camins i saltant els colls que aquells milers d’europeus van haver de traspassar per salvar la vida.
Jueus, aviadors anglesos, comunistes, joves que volien allistar-se a l’exèrcit aliat situat al Marroc, etc., van ser alguns dels milers i milers de persones que, posant en perill la seva vida, van anar a la recerca de la llibertat que els hi era manllevada.
Però els autèntics herois, homes i dones de totes les edats que es jugaren la pell, van ser els anomenats “passadors”. Aquests van ser individus, molt coneixedors de l’entorn per on trescaven els camins, que ajudaren a passar famílies senceres fins a l’Espanya franquista amb esforç i exposant-se a ser afusellats si eren descoberts.
I Maite Carranza (Barcelona, 1958) s’ha calçat les botes i ha ascendit literàriament –no sé si també físicament– als colls que separen la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça del país veí. I tot això ens ho dóna a conèixer amb Camins de llibertat (Barcelona: Edebé, 2016), una novel·la per a nois i noies, plena d’amors adolescents, però que també ret un merescut homenatge a aquells herois anònims que van salvar tantes vides.
Tot comença quan l’Alèxia, una noia dels escoltes del barri, és cridada pel David a fer d’intendent als campaments d’estiu. Ella només té ulls pel David, i és per això que accepta immediatament. Tot comença a embolicar-se quan l’àvia de l’Alèxia la repta a trobar alguna pista del besavi Miquel, que, misteriosament, va desaparèixer deixant quatre filles a l’estacada. Un seguit de pistes –unes baldufes i un cavall de fusta–, així com la recerca d’alguns testimonis de l’època, permeten a l’Alèxia indagar entorn d’Alós d’Isil, un petit poble dels Pirineus on faran els campaments. Tot i això hi ha un tercer en discòrdia: en Kilian, que complicarà la feina a l’Alèxia.
Carranza ens ofereix una novel·la molt ben travada, amb tots els elements necessaris per encaterinar els joves lectors, els agradi o no la història, s’emocionin o no per l’amor adolescent. Una narració completa, rodona i de molt bon passar.
Pena, però, que la fotografia de la coberta no correspon a cap dels indrets dels Pirineus -per no correspondre no és ni d’aquesta serralada- per on se succeeixen les històries de l’Alèxia, però aquest negociat no és responsabilitat de l’autora.
Deixeu un comentari: