Gairebé a les acaballes dels articles que Llibres al Replà ha dedicat als premis literaris, comença a ser hora de posar damunt de la taula un dels elements principals dels mateixos: els jurats, i molt especialment els seus membres. Molts dels companys i companyes del Replà hem format part de jurats de premis i n’hem pogut gaudir i patir les derivades d’aquesta tasca -i també n’hem guanyat! Quan això s’ha comentat s’ha observat que, fet i fet, l’elecció de l’original guanyador moltes vegades ha estat sota el prisma de, com anomenava una veïna en un article anterior, ser el millor d’entre tots els presentats.
Com bé sabeu a voltes a un premi literari s’hi presenten obres excelses, per exemple, o pocs o massa originals, o les bases no permeten deixar el premi desert, amb el que cada una de les circumstàncies anteriors pot representar: dues obres tan bones que ambdues haurien de ser publicades; massa originals que obliguen a una selecció prèvia no efectuada pel jurat; o haver de premiar sí o sí un original malgrat que cap d’ells tingui la qualitat suficient.
De manera que autors i autores, mediadors de tota mena i editors i editores de pro, si us plau, tinguem la humilitat de no fer-ne bandera d’un premi més enllà d’allò que es mereix. I a fi de fer baixar dels altars el misticisme dels premiats a continuació faré cinc unces d’alguns successos que posen en tela de judici la tasca dels jurats* (vagi a l’avançada el meu respecte més gran per a tots aquells membres de jurats, molt especialment aquells que de forma desinteressada participen en premis de poc renom invertint temps per oferir un veredicte el més objectiu possible i que, a més, han de compartir la deliberació amb autèntics soques o analfabèsties de les lletres).
*Atenció, tots els relats que s’ofereixen a continuació són verídics i, per decisió expressa de l’autor del post, mantenen l’anonimat dels seus relators.
- El premiat a l’estil Zapatero
El 2000, al si del PSOE, es dirimia qui agafaria la secretaria general del partit, les opcions estaven entre dos candidats: Joaquím Almunia o José Bono. Davant de la incapacitat de sortir de l’atzucac, algú va treure de sota la taula la carta de José Luís Rodríguez Zapatero, un outsider que va acabar governant l’estat durant vuit anys. I, en jurats literaris això a vegades també succeeix: davant l’enrocament de dos dels membres del jurat en la defensa de dos originals, de sobte, com per art de màgia, apareix un tercer original de menor qualitat que desencalla la situació i que permet marxar a sopar per celebrar la decisió. A més, en el veredicte s’assegura que tot plegat ha estat decidit per unanimitat i en la lectura de l’acta se’n destaquen les virtuts del text que, tot cal dir-ho, ningú havia vist fins aleshores.
2. Els jurats que se salten les bases
A vegades, degut a que el jurat és lliure de decidir, fins i tot poden esdevenir jutge i part i adaptar, a conveniència, allò que les bases especifiquen.
I així, per exemple, en un Premio Nacional de Literatura, davant de la possible victòria d’un original en eusquera, es va fer un autèntic joc de mans permetent que el secretari del jurat votés, malgrat que sempre és una figura amb veu però sense vot, i desempatés a favor d’un original escrit en la llengua majoritària de l’estat.
O, en un jurat d’il·lustració, dues figures destacades de l’arc literari català -un del ram de les lletres i l’altre del ram del dibuix-, davant de la defensa numantina de cada un d’ells d’una diferent obra seleccionada, decideixen que ho arreglaran al carrer, a bufetades!, per sort el secretari del moment va aconseguir fer tornar les aigües a mare. Per suposat que les bases no s’esmentaven que la decisió es pogués prendre seguint aquest mètode.
3. El membre del jurat que vol deixar petja
Sembla ser que algú va dir allò de que tothom ha de tenir el seu minut de glòria -fins i tot alguns diuen que l’autor de la frase va ser un tal Warhol- i, seguint al peu de la lletra les paraules de la dita, alguns membres del jurat volen deixar petja per allí on passen i destacar la seva diferència sobre el comú de les opinions com a valor de la seva saviesa quan, de bo de veres, demostra una supina ignorància. I si no llegiu les següents experiències:
Moment final d’una deliberació: dues obres de gran qualitat sobre la taula, una més estàndard i una de poca-solta. Semblava que la decisió anava cap a la primera quan algú va exposar una idea: “en una literatura catalana, de no tanta tradició com d’altres, costa acceptar la immoralitat, les atzagaiades; en canvi, a les xarxes o a la televisió els infants hi accedeixen sense filtre i ningú s’estira cap cabell, per això dic que deixem de tractar la literatura amb cotó fluix i de demanar-li només un component didàctic!” Això va fer donar un tomb a la deliberació. Per sort, però, al final es va evitar que a balança es decantés cap a la poca-soltada, tot i estar-hi a punt! L’encert de la decisió final ha estat corroborada posteriorment: la repercussió de l’obra guanyadora ha estat important.
També recordar aquella deliberació a l’entorn d’una obra d’enorme qualitat centrada en la Guerra Civil. En el tram final aquella novel·la va caure de la discussió perquè l’autor, en la darrera pàgina, prenia l’opció moral i legítima de perdonar les atrocitats d’uns i altres en el marc d’una guerra. Una persona del jurat no ho acceptava de cap de les maneres, i l’obra no va arribar al desenllaç final. Geni i figura!
4. Els membres del jurats que no en tenen ni idea
Malauradament, sigui per ignorància o gosadia -que a vegades és el mateix-, alguns membres dels jurats, degut al seu desconeixement sobre el tema a valorar, no se n’adonen que el millor que podrien fer és callar -i és que què coi hi fa un regidor de cultura, amb veu i vot, en un jurat literari quan ell és enginyer tècnic elèctric (amb tots els respectes)? La qüestió és que aquest membre del jurat defensava amb ungles i dents un original de dubtosa factura. Sortosament al jurat també hi havia dues persones del gremi que van oferir matisos suficients com per rebatre el regidor donant com a guanyador la millor obra presentada. Posteriorment es va saber que l’autora de l’obra i el regidor eren parents.
I aquesta ignorància a voltes deriva en supèrbia: en un premi d’il·lustració un dels membres del jurat, no professional, va rebutjar un original perquè, segons ell, les mides no eren correctes adduint que la il·lustració era més gran d’allò estipulat. El que no sabia és que el que marca la mida d’un dibuix són les línies de tall -en aquest cas correctes segons les bases-, línies que indiquen la mida de la il·lustració a l’impressor, i tot allò que surt de les línies de tall, a voltes traços de pinzell o figures que surten del marc estipulat, mai es veuran en el llibre imprès. I en la mateixa línia un membre d’un jurat va rebutjar una obra perquè estava feta amb collage i hi apareixia una imatge de la Gioconda, la famosa obra de Leonardo, defensant que aquella imatge comportava que el dibuix no fos original!
5. La interpretació de les bases
Previ a la constitució del jurat seria bo de redactar unes bases precises i poc interpretables. Malgrat tot, sempre hi ha un darrer punt en el que es permet al jurat ser omnipotent.
I aleshores passen coses com que, davant d’una obra acordada com a guanyadora per quatre dels cinc membres del jurat, el cinquè va provocar la seva no acceptació ja que la tipografia usada en l’original no era de la font Times News Roman, quan les bases del premi no ho especificaven, però és que “un premi sempre s’ha de presentar amb aquesta tipografia”. La resta de membres del jurat van acotar el cap ja que qui ho deia era la “patum”, la persona de més prestigi dels presents.
A vegades aquesta patum és un autèntic impresentable, malgrat ser membres d’un jurat literari, cosa que com veureu no és sinònim de persona entenimentada: en un premi literari de prestigi es presenta a la reunió, a última hora, la patum de torn, la que dona categoria al jurat ja que és tot un referent de les lletres catalanes, i pregunta a l’editor i organitzador del premi: jo no he llegit cap dels originals, tu qui vols que guanyi?
I la torna:
Però també hi ha moments divertits, especialment quan les obres es presenten sota pseudònim. I és que un cop s’ha pres la decisió final i abans d’obrir el sobre de l’obra guanyadora i saber la identitat del guanyador, els membres del jurat intentem, per l’estil de l’obra, endevinar quin autor s’hi amaga darrera. Una escena divertida. Com fer una porra davant d’un partit de futbol.
Com veieu, podem trobar la pedra a la sabata a alguns jurats de premis literaris, esdevenint res més enllà que la viva imatge de la naturalesa humana, ni més ni menys. Això sí, i ho puc corroborar per experiència meva i aliena, mai he trobat cap membre de jurat de LIJ que m’hagi comentat haver rebut pressions dels editors. I, a fi d’equilibrar els plats de la balança, d’entre els autors i autores que es presenten a premis també hi ha autèntiques perles com, per exemple, l’enrabiada d’aquell escriptor de renom que no va guanyar un premi en ser rebutjada perquè l’obra que va presentar no era original: era l’adaptació per a públic infantil d’un clàssic de tots els temps! I és que a la vinya del Senyor…
*Totes les il·lustracions han estat seleccionades amb la inestimable ajuda de Montse Ginesta
Deixeu un comentari: