La concessió del Nobel de literatura a
Bob Dylan ha generat opinions de tota mena, però no patiu, perquè al replà ja
no hi donarem més tombs. Simplement us comentaré que, fa pocs dies, en una
conversa distesa organitzada per la biblioteca del meu poble, l’escriptor Jordi
Puntí va fer un comentari, amb to d’humor, que em va resultar inspirador: “seguint l’exemple del Nobel d’enguany, estaria
bé que els organitzadors dels Grammy es
plantegessin donar el premi a un escriptor, l’estil del qual sonés bé, les paraules del qual tinguessin musicalitat”.
Bob Dylan ha generat opinions de tota mena, però no patiu, perquè al replà ja
no hi donarem més tombs. Simplement us comentaré que, fa pocs dies, en una
conversa distesa organitzada per la biblioteca del meu poble, l’escriptor Jordi
Puntí va fer un comentari, amb to d’humor, que em va resultar inspirador: “seguint l’exemple del Nobel d’enguany, estaria
bé que els organitzadors dels Grammy es
plantegessin donar el premi a un escriptor, l’estil del qual sonés bé, les paraules del qual tinguessin musicalitat”.
De sobte, em va venir al cap un
concepte nou, el d’escriptura o literatura musical. I vaig pensar en com el
podria definir i a quins autors jo suggeriria per a concedir-los-hi el guardó.
concepte nou, el d’escriptura o literatura musical. I vaig pensar en com el
podria definir i a quins autors jo suggeriria per a concedir-los-hi el guardó.
Com a lector habitual de novel·la,
vaig pensar en aquells escriptors de literatura infantil i juvenil que utilitzen
una prosa amb un enorme lirisme, en aquells que són grans evocadors d’imatges, en
aquells que posen una mica de màgia a la realitat més quotidiana, en aquells que
fan servir innombrables metàfores… I em va venir al cap un autor com Gabriel
Janer Manila, o bé, un continuador seu, Miquel Rayó, o el gallec Agustín Fernández
Paz, o Erri de Luca, o Peter Stamm, autor, entre d’altres, d’aquell fantàstic àlbum
anomenat Per què vivim als afores de laciutat (Tàndem, 2008).
vaig pensar en aquells escriptors de literatura infantil i juvenil que utilitzen
una prosa amb un enorme lirisme, en aquells que són grans evocadors d’imatges, en
aquells que posen una mica de màgia a la realitat més quotidiana, en aquells que
fan servir innombrables metàfores… I em va venir al cap un autor com Gabriel
Janer Manila, o bé, un continuador seu, Miquel Rayó, o el gallec Agustín Fernández
Paz, o Erri de Luca, o Peter Stamm, autor, entre d’altres, d’aquell fantàstic àlbum
anomenat Per què vivim als afores de laciutat (Tàndem, 2008).
Més tard, vaig remenar la biblioteca,
a la recerca de novetats més que no pas d’autors, i vaig topar amb dos àlbums
il·lustrats que van com anell al dit per a il·lustrar la literatura musical com
jo l’entenc. Tot i que l’estil és diferent, ambdós s’assemblen en el traç del
dibuix, en els colors utilitzats, en la solitud dels dos protagonistes adults,
i en el so que ens fan arribar.
“El
cor del pescador era un pot de vidre ple a vessar”
cor del pescador era un pot de vidre ple a vessar”
 |
|
CUEVAS, Michelle. El pescador d’ampolles.
Il·lustr. Erin E. Stead. Trad. Núria Sales.
Sant Cugat del Vallés: Símbol, 2016
|
El pescador d’ampolles és d’aquells llibres que busca més ser una història i un objecte bonics que no pas un conte que captivi amb l’acció i la intriga, que busca el quadre que et faci aturar al seu davant
a través d’una proposta més romàntica que no pas versemblant. El protagonista viu
una solitud aparentment volguda, centrada en la seva feina: “responsable d’obrir les ampolles que trobés
al mar, de mirar si portaven algun missatge i d’assegurar-se que arribaven als
seus destinataris”. Una feina tan poètica li serveix a l’autor per treure
punta a la solitud del personatge –les imatges se centren en ell i en els espais
buits del paisatge-, a la lluita contra el temps i l’envergadura de trobar els
destinataris. El pescador d’ampolles
és la poètica d’un personatge i d’un nord impossible: ell sol al món amb un
objectiu enorme que l’omple a vessar.
a través d’una proposta més romàntica que no pas versemblant. El protagonista viu
una solitud aparentment volguda, centrada en la seva feina: “responsable d’obrir les ampolles que trobés
al mar, de mirar si portaven algun missatge i d’assegurar-se que arribaven als
seus destinataris”. Una feina tan poètica li serveix a l’autor per treure
punta a la solitud del personatge –les imatges se centren en ell i en els espais
buits del paisatge-, a la lluita contra el temps i l’envergadura de trobar els
destinataris. El pescador d’ampolles
és la poètica d’un personatge i d’un nord impossible: ell sol al món amb un
objectiu enorme que l’omple a vessar.
De la seva il·lustradora, ja hi ha
força obra publicada al nostre país. Al replà, ens vam fer ressò de Un día diferente para el señor Amos.
força obra publicada al nostre país. Al replà, ens vam fer ressò de Un día diferente para el señor Amos.
“Entre
el vapor calent dels somnis que pujaven dels llits.”
el vapor calent dels somnis que pujaven dels llits.”
 |
|
BELLEMO, Cristina. Dues ales.
Il·lustr. Mariachiara Di Giorgio. Trad. Anna Casassas.
Barcelona: Combel, 2016
|
Dues ales és la historia d’un
avi que viu una solitud aparentment sobrevinguda, i així ho interpretem perquè
l’àlbum, des de les mateixes guardes, ens fa saber que viu i interactua amb la
gent de la seva ciutat. Ell és un personatge calderià, que un dia, per sorpresa, troba
unes ales que han brotat al seu jardí. Decideix cuidar-les i això dona sentit a
la seva vellesa. Mentre ho fa, es pregunta pel seu origen, després de descobrir
que han sorgit allà on ell havia enterrat un tresor amb tot de records de la
seva llarga vida. I aquest fruit és probablement una de les diverses metàfores
que guarda el llibre. Els escenaris, els decorats, els colors, el text, ofereixen
un aire poètic a un personatge d’aspecte còmic, que recorda als dibuixats per
Sempé. El llibre també busca la bellesa, el lirisme com l’àlbum d’El pescador d’ampolles, però també
afina la intriga, l’enginy, la sorpresa i, especialment, la música de les paraules, des de la
primera pàgina.
avi que viu una solitud aparentment sobrevinguda, i així ho interpretem perquè
l’àlbum, des de les mateixes guardes, ens fa saber que viu i interactua amb la
gent de la seva ciutat. Ell és un personatge calderià, que un dia, per sorpresa, troba
unes ales que han brotat al seu jardí. Decideix cuidar-les i això dona sentit a
la seva vellesa. Mentre ho fa, es pregunta pel seu origen, després de descobrir
que han sorgit allà on ell havia enterrat un tresor amb tot de records de la
seva llarga vida. I aquest fruit és probablement una de les diverses metàfores
que guarda el llibre. Els escenaris, els decorats, els colors, el text, ofereixen
un aire poètic a un personatge d’aspecte còmic, que recorda als dibuixats per
Sempé. El llibre també busca la bellesa, el lirisme com l’àlbum d’El pescador d’ampolles, però també
afina la intriga, l’enginy, la sorpresa i, especialment, la música de les paraules, des de la
primera pàgina.
“I
efectivament volava lleuger per sobre la ciutat que encara dormia.
efectivament volava lleuger per sobre la ciutat que encara dormia.
Entre
el vapor calent dels somnis que pujaven dels llits.
el vapor calent dels somnis que pujaven dels llits.
De
l’olor de fruita que venia dels arbres.
l’olor de fruita que venia dels arbres.
Per
sobre de les cases. I de tots els carrers.
sobre de les cases. I de tots els carrers.
I
de totes les històries.
de totes les històries.
Lentes
i apressades. Riques o enfredorides. Llargues i curtes com una exhalació.
i apressades. Riques o enfredorides. Llargues i curtes com una exhalació.
D’humans,
o de gats, o de flors.”
o de gats, o de flors.”
One comment