Abecedari de preguntes al voltant dels Premis de la LIJ en català

En principi un premi és alhora un estímul per a qui hi opta i una recompensa per a qui el guanya. Ja sigui un premi esportiu, gastronòmic o literari, tant se val. Però… quin benefici significa un premi literari per a aquells que ni hi opten ni el guanyen? En aquest cas significaria un aval per als lectors, un vot de confiança, un estímul per a la lectura…oi?

En la història de la LIJ catalana, sobretot després de la represa cultural dels anys 60, els primers premis neixen amb un objectiu peremptori: proveir de bones lectures als alumnes d’unes escoles mancades d’eines per a l’ensenyament del català. Aquest és el cas del Premi de Narrativa Folch i Torres creat el 1964 per La Galera (amb l’ajut d’Omnium i de la Fundació Enciclopèdia Catalana), que del 1965 ençà va ser guanyat per una prestigiosa rècula d’autors, considerats ara els nostres clàssics contemporanis: Sebastià Sorribes, Maria Novell, Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Oriol Vergés… A remarcar: el premi Folch i Torres, en pocs anys, va provocar la incorporació a l’ús de la llengua catalana d’autors provinents de les Balears i del País Valencià: Gabriel Janer Manila (1975) o Empar de Lanuza (1978). Pels mateixos anys, el premi Joaquim Ruyra (que ha passat per diversos patrocinadors i editors) apunta a lectors més bregats) i atrau a autors novells per esmolar-hi les seves primerenques espases literàries, com va ser el cas de Maria Barbal que el guanya el 1984 amb Pedra de tartera ni més ni menys…  L’objectiu s’havia acomplert. I, per tant, altres editorials en prenen exemple: Premi Vaixell de Vapor, premi Edebé, premi Ramon Muntaner, Premi Apel·les Mestres, Premi Tirant lo Blanc, Premi Enric Valor, Premi Carmesina, Premi Ciutat d’Olot, Premi Vicent Silvestre, premi Hospital de sant Joan de Déu….

Fixem-nos en el fet que en pocs anys els premis s’han diversificat geogràficament i que la il·lustració hi ha adquirit carta de natura literària. Però també val la pena fer esment del fet que, a alguns d’aquests premis hi poden concursar obres en qualsevol de les llengües de l’estat, i que d’altres són convocats per entitats públiques, majorment ajuntaments i diputacions, si bé les obres guanyadores es publicaran en editorials privades. I que molts premis han tingut un curt recorregut de convocatòria.

Un cop fet aquest repàs sumaríssim i generalista que abastaria més de cinquanta anys passem a interrogar-nos sobre alguns punts que ens inquieten:

a) La majoria dels premis (i els més ben dotats) son per a obres de narrativa, amb bases avorridament idèntiques entre si. Aleshores:És que la narrativa és la més excelsa de les arts literàries? O és la que més beneficis proporciona a l’editor (que no forçosament al lector)?

b) Fins quan una obra rebutjada en convocatòries diguem-ne “X”, intentarà millor fortuna en altres premis, provocant que alguns esforçats membres dels jurats, hagin de llegir-se el mateix original any rere any?

c) Es gaire lògic (o ètic) que un mateix autor/a guanyi dues o tres o més vegades un mateix premi? Es clar que no hi ha res que ho impedeixi, però sembla un contrasentit…

d) Tan idèntiques són entre sí les col·leccions de narrativa juvenil, que un sol model de bases val per a totes?

e) En cas de resposta afirmativa a la pregunta anterior: com és, doncs, que la quantia del premi pot diferir tant?

f) Les obres de narrativa guanyadores acostumen a publicar-se en col·leccions obertes, d’aquelles on tot hi cap: novel·les policíaques, d’humor, de fantasia, d’aventures, de realisme crític, de colles, etc. Aleshores, per què no diversificar, a cada convocatòria, l’objectiu i contingut del gènere literari que es vol premiar aquell any? Potser això evitaria la casuística esmentada a l’interrogant “b” del nostre rosari de preguntes, mentre que alhora, seria un estimulant objectiu per als autors que hi participen, tant com una pauta per als futurs lectors i per a la tria del jurat.

g) I en darrer lloc, però no pas menys important: els autors que opten a un premi, ja han llegit amb cura les obres guanyadores de vàries convocatòries anteriors, per a poder mantenir ben alt el llistó qualitatiu de la LIJ catalana, i que als lectors no se’ns degradi el nivell i el contingut com passa massa sovint?

Tothom hauria de saber que un premi convocat per una editorial no és més que “la millor de les obres que hi concorrien aquell any”, segons el parer del jurat de torn. Però editorials i autors no haurien de perdre de vista quin és l’objectiu d’un premi volgudament literari, ni quin es el prestigi i el merescut respecte del nom que l’aixopluga.

Deixem els premis de narrativa i acarem altres modalitats literàries. Dies enrere un sagaç veí de la nostra escala posava en solfa alguns importants interrogants sobre els premis de poesia adreçada als infants  amb tota la clarividència del món. Però, això ens obria la porta a preguntar:

h) I on són i com son els premis de dramatúrgia amb destinatari infantil?

i) Hi hauria prou col·leccions editorials que els poguessin aixoplugar?

j) Caldria que fossin exclusivament per a textos inèdits o es podria premiar també les moltes -i sovint brillants- posades en escena d’aquelles representacions teatrals per a públic infantil i juvenil, tan bones que ara ja es prefereix dir-ne públic familiar (i aquest és un adjectiu on hi cap tothom).

k) Hi hauria un daltabaix si un original amb destinatari clarament infantil guanyés un premi de teatre, com ara els Octubre, si bé les bases (probablement per ni tan sols pensar-ne la possibilitat) no n’exclouen l’opció?

l) Una variant del gènere dramatúrgic no seria, potser, el guió de còmic o de mitjans audiovisuals? On són aquests premis al guió? Falta gaire, després de tantes dècades, perquè les acadèmies universitàries o de la llengua s’adonin que des del segle XX el guió és una modalitat literària amb tots els ets i uts?

Això ens porta a forçar un pèl aquest mostrari de gèneres per a incloure-hi la literatura il·lustrada, és a dir els premis on l’obra guanyadora ho hauria de ser alhora i equitativament per la qualitat del seu text (cas que n’hi hagi) i de la seva il·lustració.

m) No és culturalment positiu que la cultura ja hagi admès que la imatge juga un paper importantíssim i cabdal en la LIJ?

n) Ja es difon prou que la il·lustració seqüenciada es una forma narratològica més?

o) Per què les bases d’aquests cada cop més escassos premis continuen separant les característiques que ha de tenir el text i les que requereix la imatge en comptes d’accentuar-ne la suma dels dos factors?

p) Aquesta separació des de les bases convocants no va en detriment d’allò que després es farà passar erròniament per “un àlbum”?

q) Hi ha al país prou experts en el tema com per a formar jurats competents que no es trobin dividit entre membres que entenen de “lletra” i membres que entenen de “imatge”?

r) En general, no seria hora ja de revisar a fons les bases dels premis que donen suport al lloc de la il·lustració dins de les diferents modalitats bibliogràfiques que aquesta origina: àlbum, no ficció, còmic, narrativa il·lustrada, novel·la gràfica, poesia visual…?

s) No ens falten premis en aquest àmbit de comunicació? I, donades les característiques de la imatge, serien aquests una premis “a la LIJ en català?” o simplement “originats a Catalunya”?

Però, al capdavall de tot plegat hi ha encara, i per sort, els premis de la crítica, premis que s’atorguen no pas a incipients originals, sinó a títols ja acabats en tots els seus aspectes, amb el seu bonic número de ISBN i tot! A les nostres terres hi ha relativament pocs -per no dir poquíssims- premis de la crítica, i el cert és que no tenen gaire dotació econòmica, per no dir que cap ni una. Potser per això, els mitjans no en fan gran esment, perquè no tenen un director/a de màrqueting al darrere, sinó una revista o una institució.

t) Des de fa dècades en català hi ha el molt fiable premi de la crítica “Serra d’Or”, que s’atorga tant a obres de ficció com de no ficció; Els membres dels jurats respectius son força estables. Fins quan?

u) Els premis Junceda (APIC des del 2003) són varis i alguns d’ells estan exclusivament dedicats a les vessants icòniques de llibres o mitjans, tant si s’adrecen a infants com si no. Tenen prou ressò? Interessen als editors i mediadors de la LIJ? Es poden considerar “catalans”?

v) El premi Llibreter (Gremi de Llibreters des del 2000) tant per a narrativa infantil i juvenil com per a àlbums il·lustrats va iniciar-se mostrant una certa inclinació a destacar obres publicades en editorials petites o incipients. Ara ja no. Potser perquè el nombre d’editorials petites i incipients ha augmentat exponencialment?

w) Un premi de la crítica teatral pel que fa al teatre familiar, i un altre d’igual dins els premis Butaca.  Passa el mateix amb produccions audiovisuals?

Però en aquest àmbit de la crítica de la LIJ en català cal destacar el premi Atrapallibres, el jurat del qual no queda reduït a un nombre limitat d’experts, sinó que és format per desenes i desenes de lectors de tot el país, que valoren i puntuen al seu grat i parer quina de les obres a ells adreçades els ha plagut més.

x) Més enllà dels membres del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, hi ha algú amb dos dits de front que sàpiga apreciar el calat i la transcendència socio-cultural d’aquest premi rar?

y) Seran sempre obres de narrativa les que optin a aquest premi?

z) I dels lectors/i lectores més menuts  quan n’escoltarem la veu?

Tanmateix  els premis de la crítica haurien de ser els més anhelats pels autors/res de la LIJ catalana: el premi a l’obra feta.  És a dir: el resultat no pas d’un individualisme creatiu, sinó de la munió de persones que, de lluny o de prop, hi han participat. A parer nostre, en ple segle XXI, i amb una indústria potent i diversificada al darrera,  una obra de la LIJ ja no és un aïllat fet personal, sinó el resultat palpable d’un treball d’equip del qual el lector també en forma part.