Llibres al replà

El Chihiro Art-Museum d’Azumino…

O com els japonesos tenen cura dels seus il·lustradors de
referència

Imagineu-vos el país més lector del món, amb una
població d’uns cent trenta milions d’habitants, que, en el subconscient
col·lectiu, hi ha l’obligació de narrar contes als més petits de la casa abans
d’anar a dormir. I això des de la dècada dels cinquanta del segle XX. Imagineu-vos,
doncs, què pot suposar de bagatge, coneixement i devoció que els japonesos
tenen per tots, siguin o no japonesos, els il·lustradors que han il·luminat la
seva infantesa generació darrere generació. Doncs d’aquí neix, en part, el
respecte que els lectors nipons tenen pels seus il·lustradors, persones que han
estat capaces de transportar-los al món de la imaginació totes les nits de la
seva infància. I com a mostra un botó: del llibre Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak, l’editorial que en
té els drets en porta venuts més de tres milions d’exemplars, o sis milions de
llibres venuts d’una col·lecció que mai ha arribat al nostre país de dos
ratolins amics i que ha esdevingut tot un clàssic al país.
I per fer memòria del pas d’algun il·lustrador i
retornar-li el que ha representat per la història i la cultura del país els
japonesos tenen un rosari de museus repartits per tot el país. Pel que hem
pogut contrastar, sense cap mena de dubte, una de les artistes més recordades
és Chihiro Iwasaki (1918- 1974) (http://www.chihiro.jp/global/en/)
la qual podeu conèixer al Chihiro Art Museum.
Des de Catalunya poca cosa podem saber d’aquesta
il·lustradora –com de la majoria d’il·lustradors nipons que es poden comptar amb
els dits d’una mà els que són editats a casa nostra-, tan sols alguna imatge
escadussera de les seves aquarel·les, i els més vells potser recordaran que se
li va atorgar el premi de Bolònia per un famós llibre anomenat El bonic ocell.
La tècnica de la Chihiro Iwasaki evolucionà de forma
constant, passant d’unes il·lustracions carregades de color i formes a unes
vaporoses aquarel·les on intueixes més que veus allò que volen expressar.
Convertida en una autèntica icona, no és estrany trobar actualment, més de
quaranta anys després de la seva mort, segells o objectes decoratius de tota
mena, a més de la bibliografia sencera en plena edició en totes les llibreries
del país i biblioteques.
El Chihiro Art Musem està situat a Azumino, un petit
poble al bell mig dels Alps japonesos, en un entorn idíl·lic que respira natura
pels quatre costats. El perquè d’aquest indret és que l’artista passava els
llargs estius en aquest petit poble de muntanya, allunyada de la calor
insuportable de Tokyo on, també cal dir-ho, hi ha un altre museu dedicat a
ella (http://www.chihiro.jp/global/en/tokyo/index.html).
Però no és un museu a l’estil mausoleu, ans al
contrari. La fundació que el dirigeix, actualment presidida pel seu fill, té
diverses i interessants funcions, i l’edifici on s’ubica així ens ho presenta.
Les diverses sales que disposa, totes d’estil molt japonès –línies clares,
rectilínies, il·luminació de tons suaus i petits i acollidors espais- exposen
un recull d’il·lustracions de l’autora, així com exposicions temporals
d’artistes convidats. També han destinat una sala sencera a una exposició
permanent on es glossa, de manera gràfica i entenedora, la història de l’àlbum
il·lustrat, des de l’antiga Egipte fins a l’actualitat, passant pels rotllos
japonesos i les miniatures medievals.
Entre les altres tasques destaca especialment la
col·lecció d’originals d’artistes d’arreu del món: acull més de 17.000
il·lustracions d’autors de trenta-tres països (!); així com una col·lecció de
llibres d’arreu entre els que vam poder trobar alguns àlbums il·lustrats per
Arnal Ballester, Fina Rifà o Gusti. Aquesta col·lecció no és oberta al públic,
però de ben segur que amb la sol·licitud pertinent us la posaran a l’abast.
Us podem assegurar que descobrir les catacumbes del
museu, trobar-se en mig de tanta riquesa gràfica, observar la cura amb la que
guarden aquests documents únics –sales preparades per suportar terratrèmols,
temperatura i humitat constant, armaris fabricants amb una fusta especial en la
que no sobreviuen insectes…- ens explica com es mima el seu contingut. També
es té especial cura de difondre i infondre l’obra a les escoles de l’entorn tot
organitzant jornades de contacontes cada dissabte, o visites comentades a les
exposicions.
També sorprèn la capacitat de pagar estades a
artistes de renom que, generosament, deixen part de la seva obra al museu.
Així, per exemple, literalment podem introduir-nos a l’obra que l’artista txeca
Keta Pacovská, la qual deixà en els jardins un seguit d’escultures il·lustrades.
Recentment el Museu ha introduït altres elements com
són el vagó biblioteca i el vagó escola en record de les escoles que
utilitzaren aquestes instal·lacions durant la postguerra, o els jardins i horts
on els nens i nenes de les escoles de l’entorn poden descobrir i gaudir de
l’agricultura pròpia de la zona.
I com es suporta tot això? Doncs aquí hi ha un dels
elements més significatius de tot plegat: amb les entrades al museu i les
donacions, és a dir, no reben ni un sol yen de l’Estat. 
Imagineu-vos el que
suposa suportar els sous de dues desenes de persones, les activitats,
l’adquisició constant d’obra, etc., tot amb suport privat? Això diu molt del
país. Quan podrem dir nosaltres quelcom semblant? Potser encara ens queda molt
camí per recórrer, però no defallirem mai de seguir caminant. Ara, al menys, el
Museu Chihiro ens mostra un horitzó assolible.

Deixeu un comentari: