Michael Carrithers, en el seu llibre ¿Por qué los humanos tienen cultura? (Alianza Editorial, 1995), remarcava una idea interessant referent als éssers humans: “Somos, todos nosotros, tan efectivos en generar diversidad cultural como lo somos en preservar esa continuidad (…). Aprender, convivir y actuar en la vida social común se hace todo con, a través, por medio de y frente a otras personas. Aprender, convivir y cambiar el mundo social es algo que se hace entre personas, no en el interior de ellas (…). En otros términos, las culturas presuponen relaciones”.
I és a partir d’aquesta cita que, amb els estudiants de la UdG, del grau d’Educació Primària i de Doble Titulació, vam anar a la recerca de la poesia que crea cultura, que suposa “relació” a les seves llars.
L’exercici va consistir en preguntar en el seu entorn proper -pares, amics, companys de pis, etc.-, de tres generacions diferents, quines poesies recordaven d’una sèrie determinada. En total es van recollir 129 enquestes realitzades a gairebé 400 individus -cada enquesta la responien un mínim de tres persones diferents. Un cop fet el buidatge se’n va observar un element comú: gairebé tots els enquestats -més del 95%- recordaven la poesia del Sol, solet i, a més, la majoria eren capaços d’entonar-ne la cançó. Així, doncs, aquest petit poema és actualment poesia transgeneracional, literatura cantada.
Pel que fa a altres poemes seleccionats la recerca va evidenciar que hi ha poesia generacional –La canción del pirata la va recordar gairebé exclusivament la generació major de 50 anys, o el fragment de poema extret de la cançó Millionaire, de la cantant Rosalia, formava part de la memòria dels més joves.
Així, doncs, trobem una poesia generacional, que identifica un grup de persones nascudes en dates similars i educades en entorns determinats, poesia que els uneix i els reconeix. I poesia transgeneracional, que suposa i promou relació, i convida a la identificació de l’individu a una cultura determinada, independentment de l’edat, el gènere, l’origen o l’estrat cultural o econòmic del que prové. I aquesta poesia, que massa vegades pot estar menystinguda, hi ha hagut determinades editorials que han estat capaces de fer una tasca ingent en aquesta direcció saltant-se tendències.
Parlem, en primer lloc, de la col·lecció Ballmanetes, publicada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. La col·lecció, nascuda el 2010 i, malauradament, finalitzada el 2016, inclou dotze títols de les cançons de falda, moixaines i altres poesies musicades que de ben segur conformen aquesta poesia transgeneracional que tanta manca ens fa. L’edició, molt acurada, a més afegeix dos elements que la singularitzen: les pàgines són de cartoné, que permeten ser passades fins i tot pel més petits, i els llibres van encunyats, resseguint una figura que recorda el tema de la poesia/cançó de cada títol. Destaquen, entre d’altres, l’Arri, arri, tatanet, amb il·lustracions de Dani Jiménez; Escarabat, bum, bum!, de Mercè Canals; o Plou i fa sol de Marta Balaguer.
Però aquesta hercúlia responsabilitat, la de generar i mantenir el substrat necessari que ens identifica, no és una tasca individual. I com a mostra un botó -aportat pel nostre estimat veí del 1r 2a:
Ros, R. Moixaines d’infant. La Galera, 1998 (Col·lecció El Bagul). Aquest títol hauria de formar part de totes les prestatgeries dels mestres i les mestres, pares i mares, àvies i avis del país. Roser Ros en aquest recull, d’una col·lecció malauradament massa oblidada i en la que destaca especialment Un, i un, i un… fant cent, ens ofereix un autèntic compendi de cançons populars, a quina més bella, que faran les delícies de petits i grans i, al mateix temps, teixiran una xarxa d’amor -que ara s’anomena empatia– incombustible.
Cançoner infantil. Molino/RBA, 2005. Les Il·lustracions de Noemí Villamuza completen una obra que honora una tradició que està en boca de molts i moltes. De ben segur que fullejant les seves pàgines trobareu aquella cantarella que usàveu al pati de l’escola per jugar, triar, comptar o mil i una altres utilitats i que, inconscientment, us forjava com a membres de l’entorn social que us acollia. I és que la poesia cantada o les cançons recitades poden esdevenir una de les eines principals d’integració, en el seu concepte més genèric.
Cançons de bressol. Carme Riera (ed.). Ed. 62, 2011. I per acabar un recull de les més dolces cançons de bressol, just on tot comença, seleccionades per Carme Riera i editades per Edicions 62. Una selecció a tenir en compte per quan els petits plançons s’obstinen a no dormir.
I per què no acabar amb bon gust de boca? Perquè la cultura no només es transmet, si no que també es pot enriquir a poc a poc, bressolats per cançons com: https://www.youtube.com/watch?v=-M7gDqK49b4&ab_channel=elkomepiedras
Deixeu un comentari: