Quan? Impressions i reflexions d’una estada

Després d’una recent estada al Japó de tres mesos de durada per conèixer el per què és el país amb l`índex de lectors més alt del món, a continuació passo a relatar-ne algunes de les impressions i reflexions que han nascut a rel d’aquesta estada. Vinga, doncs, endavant les atxes!

Segons dades de la UNESCO el 91% de la població del Japó és lectora. Això vol dir que, dels 130 milions de japonesos que viuen en aquesta illa, més de 118 milions són lectors habituals. I, tot i que no ho he preguntat a tots, però sí a uns quants, i he visitat unes quantes biblioteques, i he entrevistats uns quants editors, i he fet passada per nombroses llibreries (algunes de nou plantes!) i museus dedicats a il·lustradors, i he vist com s’organitza una biblioteca escolar, i he entrevistat a bibliotecaris i professors d’universitat estudiosos dels llibres i la lectura…, finalment he pogut intuir el perquè de tot plegat.

Hàbits lectors i lectures bàsiques

La societat japonesa no és lectora per art de màgia o per obra i gràcia de Buda. La societat japonesa és conscient que en aquesta tasca hi estan tots implicats i, molt principalment, els progenitors que tenen a l’ADN la narració oral de llibres als seus fills abans d’anar a dormir. Tothom a qui vaig entrevistar van expressar que, sigui bé la mare –especialment-, el pare o els avis, a tots ells els hi havien explicat contes de petit i ells continuaven amb aquesta tradició. Però, i si no es té temps? Doncs no us hi preocupeu, entre les tasques de les mestres de l’escola bressol i de l’escola de primària també s’assumeix la narració oral com a pròpia i principal. I si es creu que no se’n sap prou? Doncs hi ha algunes biblioteques que fan cursos per a pares per aprendre a explicar contes. 

La societat japonesa assenta la promoció lectora damunt d’uns fonaments ben sòlids: una sèrie d’àlbums il·lustrats, tan nacionals com vinguts d’arreu del món –Sendak, Leonni, Lobel, Bruna…, fins a un nombre que supera el centenar- que tothom ha llegit alguna vegada i assumeix com a propis. I al dir tothom, vull dir tothom! 

Aquest cànon fonamenta un substrat que genera col·lectiu, identifica la societat i la cohesiona des dels seus inicis a l’entorn d’uns referents comuns. I nosaltres? Quan serem capaços de consensuar obres de demostrada solvència narrativa que permetin a tots els nens i nenes començar a identificar-se com a membres d’una societat que els hi és pròpia i de la qual en formen part? Això, potser pensareu, és impossible. Però algú posaria en dubte que en aquesta selecció no hi hem d’encabir, per exemple, Allà on viuen els monstres, Frederick o La lluna d’en Joan?

Els creadors 

La societat japonesa admira de forma especial la feina dels creadors. Malgrat ser per nosaltres una societat d’una rigidesa extrema, preserva i promou l’originalitat dels seus artistes de forma exemplar. No és estrany, per exemple, que algun autor hagi donat tot el seu estudi –plomes, llibres, màquina d’escriure, pinzells, papers…- a la biblioteca local o a un museu on obren espais en honor seu. Així, per exemple, podem visitar el Museu de Chihiro Iwasaki, una autèntica virtuosa de l’aquarel·la en llibres per a infants a qui, quaranta anys després del seu decés, encara tot el país llegeix i venera. I nosaltres? Quan podrem començar a bastir el nostre centre de recuperació de la memòria històrica que els nostres artistes més renombrats es mereixen? I no serà perquè no hi hagi artistes o fons històric. I és que a dia d’avui tres biblioteques, l’Artur Martorell –per cert, sembla que en procés d’extinció-, la Rosa Sensat i la Xavier Benguerel disposen de fons per conformar un centre nacional d’estudi i preservació de la nostra literatura infantil ajudats, això sí, pels fons dipositats a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Respecte per l’obra del creador 

La societat japonesa és conscient que sense els autors ells no podrien gaudir de la bellesa de la seva obra. És per això que quan vaig preguntar, a diversa gent, si la pirateria era per ells una pràctica habitual, primer em miraven amb estupor i després es posaven a riure. I és que pensaven que els hi feia una broma ja que s’imaginaven anant pel món amb un pegat a l’ull i una cama de fusta. De debò, els hi havia d’explicar què volia dir aquest concepte en el món digital d’avui en dia! Ells, sistemàticament, tot allò que es baixen ho paguen religiosament i en gaudeixen a pleret. I nosaltres? Quan tindrem una llei que protegeixi de bo de debò l’autor i la seva obra contra la pirateria? I quan no quedarà en paper mullat?

La biblioteca escolar

L’any 1953 el Japó va desenvolupar una llei de biblioteques escolars. I la va complir. És per això que totes les escoles amb tenen una magnífica biblioteca escolar dotada d’un espai propi on no s’hi envien els nens castigats. I en aquesta llei també s’especificava que per escoles de més de dotze aules era imprescindible la presència d’un mestre-bibliotecari o mestra-bibliotecària –el més habitual- que en fos el responsable. I us puc ben assegurar que així es compleix. A més, aquesta persona està perfectament implicada en l’activitat del centre, forma part del claustre i aporta el seu coneixement a fi que la lectura, tant en el seu vessant més plaent com en la recerca d’informació per fer treballs, esdevé un dels pals de paller de la tasca escolar. I nosaltres? Quan disposarem de les biblioteques escolars necessàries per tirar endavant la reforma educativa tan anunciada? I quan disposaran aquestes del personal que es mereixen?

La biblioteca pública

La biblioteca pública i els seus bibliotecaris són de les instal·lacions i professionals més ben considerades al país. Estan ben valorats i ben pagats, com correspon a una societat que sap que aquesta és una baula essencial pel seu correcte desenvolupament. És per això que, per contra, els bibliotecaris, conscients d’aquesta feina que se’ls ha encomanat, retornen amb escreix la confiança rebuda. Les biblioteques s’adapten perfectament a les necessitats de la societat japonesa i, per exemple, conscients que els japonesos poden compartir poca estona amb els seus fills i que aquesta habitualment correspon als diumenges, les biblioteques estan obertes tots els diumenges de l’any i, per comentaris i experiència pròpia, puc ben assegurar que és quan estan més plenes. I és que els diumenges els pares i mares no només van a un centre comercial a comprar, que també, sinó que se’l passen amb els fills a la biblioteca gaudint de l’hora del conte, compartint i acostant la lectura als fills en espais exclusius i dissenyats per aquesta fi. I nosaltres? Quan reflexionarem i posarem damunt la taula la necessitat d’adaptar les biblioteques a una societat moderna que demana que aquestes no siguin només magatzems de llibres? Sé que aquí hi ha propostes i professionals que així ho fan, però sense recolzament polític i econòmic només fem que cremar bibliotecaris i bibliotecàries en la foguera de la bona voluntat. 

Biblioteques del segle XXI 

I del darrer punt en derivo a aquest.
En una societat tan estructurada com la japonesa qualsevol canvi en la tradició és molt i molt difícil. He pogut comprovar que moltes biblioteques del país encara esdevenen el que han estat tot el segle XX: magatzems de llibres on el silenci és allò que hi regna, un fet que a casa nostra semblaria superat. Tot i això, i en poso dos exemples, hi ha algunes excepcions que confirmen la regla. A la biblioteca del petit barri de Musashino –petit per les dimensions d’una ciutat de 33 milions d’habitants- han estrenat una nova biblioteca que seria d’obligada visita. 

Seguint directrius que als Estats Units sembla que van guanyant terreny, han preservat tota la planta -2 als adolescents, als nois i noies d’entre tretze i dinou anys –un espai batejat com a Teen en referència a les terminacions en anglès dels números tretze a dinou. L’espai, on hi és prohibida l’entrada a persones que no siguin d’aquesta franja d’edat, té singularitats com una taula de tenis taula, un futbolí, taules i sofàs còmodes per a estar en grup o llegint individualment, una sala de ball amb miralls, etc. És, sense cap mena de dubte, la baula que ha fet tornar els adolescents a la biblioteca. Quelcom similar passa també a la biblioteca d’Itabashi on al seu interior hi ha un bar, llibreria i biblioteca, perfectament complementats. I nosaltres? Després dels evidents descensos de lectors a les biblioteques d’aquests darrers anys, malgrat que les dades no es posin al descobert, potser que comencem a pensar amb propostes innovadores a mig i llarg termini que ajudin a solucionar la pèrdua de lectors a l’adolescència, no? Hem de mirar, com ja han fet a la biblioteca Tabakalera de Sant Sebastián, la biblioteca com a espai dinamitzador, no només de lectura, si no com a baula essencial per una societat que necessita socialitzar-se més enllà del botellón. Quan comencem? Les administracions hi apostarien? O continuem obrint biblioteques repletes de llibres però buides de lectors? Per quan biblioteques del segle XXI per a lectors del segle XXI? No teniu la impressió que amb la renovació de l’escola que s’està esdevenint al país, amb el moviment de l’Escola Nova 21, la biblioteca ha estat bandejada i oblidada?

La formació dels bibliotecaris

I tots aquestes professionals on es formen? Doncs les facultats de biblioteconomia tenen carreres paral·leles a la de bibliotecari i documentalista dissenyades ad hoc a la professionalització de bibliotecaris escolars o infantils. L’especialització apareix des del primer any com a complement a la carrera troncal, unes assignatures que fan del bibliotecari escolar o del bibliotecari de la secció infantil de la biblioteca un autèntic professional del tema. I nosaltres? Quan posarem fil a l’agulla de la formació integral de professionals que estan cridats a esdevenir claus per a la transformació social que s’esdevé? O és que els bibliotecaris no necessiten formar-se i reciclar-se a imatge i semblança dels metres i professors del segle XXI? I és que, per exemple, en el treball per projectes -quants sabem de debò què és treballar per projectes?- que tant s’està implantant a les escoles la biblioteca pública i escolar haurien de ser el pal de paller. Per això també s’hauria d’apostar per llibres de coneixements de gran qualitat -que a Japó els tenen i els venen- i, com bé em van comentar alguns mestres, que els infants sàpiguen que “sí, a internet hi és tot, però que cal contrastar-ho amb els llibres impresos a fi de poder-ho endreçar i saber el què és essencial”.

Pacte Nacional del Llibre i la Lectura

En definitiva, i per anar tancant, potser que ens comencem a plantejar quin país volem i si la lectura i la biblioteca han de formar part de forma clara i diàfana de la seva estructura. Si la resposta és afirmativa, cosa que per la meva part així ho crec, seria necessària la vinculació de tothom: ajuntaments, sanitat, FAPAC, biblioteques, universitats, Departament de Cultura, Departament d’Educació -tot i que s’anomeni d’Ensenyament-, ClijCAT, llibreters, editors, etc. L’objectiu hauria de ser el de crear un compromís col·lectiu -amb lleis i pressupostos inclosos- pel llibre i la lectura i una finestreta única on trobar aquest espai de promoció i intercanvi d’experiències. La taula on seure ja la tenim -el ClijCAT- tot i que hi manquen algunes cadires. I així potser ens estalviaríem campanyes de promoció lectora més pròpies del segle XX, basades en entregar llibres com aquell qui regala menjar als pobres, que semblen subvencions encobertes a determinats gremis, i enfocar la necessitat lectora com a un dels elements d’una nova societat en la que aquesta en sigui part essencial. 

I fins aquí algunes de les reflexions que tres mesos d’estada al llunyà orient m’han desvetllat. I nosaltres? Doncs des de Llibres al Replà continuarem vivint en aquesta casa virtual amb una cartellera oberta a tothom. Us hi esperem!