La màgia literària del violí

El violí és un instrument de corda gairebé mític que ha inspirat nombroses creacions literàries. La més antiga que coneixem és una rondalla meravellosa, molt popular a Hongria i en aquelles terres per on viatja el poble romaní, que allí anomenen zíngar.

Marc Chagall. El violinista verd

Segons aquesta rondalla, el violí neix de les mans d’un gitano presoner, que el crea a partir d’una carbassa buida i dels cabells d’una fada de blanquíssima cabellera, amb el qual assolirà enamorar la filla d’aquell rei que l’ha ficat a la presó amb la condició que només l’alliberarà si aconsegueix fer una cosa que mai hagi existit abans, i que faci tornar contents els cors tristos i emocionar fins a les llàgrimes els cors alegres”.

Vet aquí la primera descripció dels efectes sensibles que origina la sonoritat d’aquest instrument que, tal com és descrit a la rondalla, és ben semblant al primer violí que va tocar Pau Casals quan era petit i que avui es conserva a la seva casa natal de El Vendrell. Tot i que ignorem si aquest gran violoncel·lista coneixia aquesta rondalla que trobareu publicada al llibre Quinzemons (Graó, 2001).

Tot un altre efecte fa a qui sent les notes de l’instrument de Josa i el violí màgic (Janosch. Trad. Miquel Martí Pol. Lumen, 1964) aquell violí que fa empetitir o créixer les coses segons si Josa l’utilitza per tocar del dret o del revès la música que li ha ensenyat la reina dels ocells. I qui pensi que això és poca cosa, va molt errat, perquè arreu on va aquest músic tan jovenet tothom l’espera per demanar-li que toqui del dret per tal de fer créixer la collita, o la casa, o els pollets. I també de l’inrevés, per fer disminuir els deutes, o les serpotes, o… I així, aquest músic rodamón adquireix una tan bona fama que desvetlla l’ambició d’un rei que empresonarà Josa fins que no toqui el violí amb la melodia del dret davant els seus tresors, els seus canons i el seu exèrcit, per tal que creixin i creixin fins que el rei no només assoleixi ser el rei més fort i poderós d’aquest món, sinó també l’únic monarca de la terra. Obeirà, Josa, aquestes ordres? Ah, per saber-ho cal llegir aquest magnífic llibre que el gran autor polonès Janosch (nom real: Host Ecker) va crear el 1960!

El 1968, un altre autor imprescindible, Quentin Blake publica l’àlbum El violí d’en Patrick (Blakie Books, 2018) que no és pas un violí qualsevol, tampoc. Quan en Patrick el toca totes les coses que l’envolten s’omplen de color i d’alegria, tant si son els llaços de les trenes d’una petita oient, com si són les taques negres d’un ramat de vaques, o llauners que estan malalts i piocs. La narració no és sinó una “road movie” que esdevindrà una veritable cavalcada triomfal plena de joia i desimboltura, cosa que es fa molt evident gràcies al traç sempre lleuger i magistralment dinàmic del gran il·lustrador britànic.

Janosch: Josa i el violí màgic. Quentin Blake: El violí d’en Patrick. David McKee: La trista història de la Verònica

Britànic també és David McKee,  que el 1987, amb l’àlbum La trista història de la Verònica (Timun Mas, 1992) presenta una violinista infantil que quan toca el seu violí obté exactament l’efecte oposat al d’en Patrick de Blake. La música del violí de la Verònica emociona els cors sensibles i provoca devessalls de llàgrimes. Tothom qui ho escolta plora que plora, inundant escenaris i ciutats, fins que ella decideix viatjar a la selva on potser amansirà les feres, i les farà ballar per primer cop. O potser no?

Dels efectes emocionals que desvetlla la sonoritat del violí, ja sigui amb finalitats festives o per obtenir la pau enmig de la perillosa cruesa de l’hivern, n’és també una excel·lent mostra gràfica l’obra que Etienne Delessert publica als EEUU el 1988, Una cançó llarga (Ediciones B, 1990). Un xic més surrealista, i molt oberta a diferents interpretacions no hi ha dubte que aquesta faula onírica visual és un dels més grans i elaborats títols que ens ha brindat aquest insigne autor-il·lustrador francès.

Etienne Delessert: Una cançó llarga

I així podríem anar citant i citant una bona llista d’àlbums que semblen posar en relleu i donar forma gràfica a la premissa imposada per aquell rei de la rondalla zíngara, on s’exigeix un instrument que faci tornar contents els cors tristos i emocionar fins a les llàgrimes els cors alegres. Efecte que l’autora belga Gabrielle Vinçent assoleix posar en solfa dins la quotidianitat de la misèria que acompanya els músics ambulants amb el seu  títol Ernest i celestina. Músics de carrer (Kalandraka, 2017). Podríem fer cas del suggeriment del nostre veí del replà i citar les novel·les juvenils de Sempé, Marcel·lí (Blackie Books, 2016), o L’últim violí, d’Anna Manso (Arcadia, 2014) o El síndrome de Mozart, de Gonzalo Moure (S.M. 2003). Podríem, per exemple, desitjar que un dia es publiqui en català l’àlbum sense mots Les voisins musiciens (Autrement, 2011) de la il·lustradora i grafista japonesa Junko Shibuya, resident a França des del 2005, on la música uneix els cors i els sentiments d’una parella d’infants veïns, il·luminant amb la seva aura les tonalitats del gris edifici urbà on viuen. O podríem també observar aquelles escenes nocturnes de l’innovador àlbum de Carson Ellis ¿Mau iz io? (Barbara Fiore, 2016) on la música del violí esdevé l’únic fragment intel·ligible de tot el text. Però….

G.Vincent: Ernest i Celestina, músics de carrer
Carson Ellis. ¿Mau iz io?

Però si amb tot el que portem escrit fins ara no us han entrat ganes d’organitzar una bona activitat a l’escola o a la biblioteca, al voltant del violí,  de la seva música i dels llibres que en parlen, és perquè hem oblidat de citar altres suports bibliogràfics que, sense ser àlbums, podrien arrodonir una sessió com aquesta que proposem avui. I que pot incloure des de llibres documentals com la biografia  Antonio Vivaldi, (Baumont, Olivier. Il·lustr. Charlotte Voake, 1999) de la col·lecció “Descobrim els músics” (Combel, 2007), que inclou un CD amb música d’aquest compositor, o que es pot complementar des de la biblioteca amb qualsevol altre disc de Paganini o de Ara Malikian, posem per cas. O amb la projecció del vídeo de El violinista a la teulada (Norman Jewison, 1971), entre altres pel·lícules com ara El concert (Radu Mihaileanu, 2009), si no tenim la sort de trobar un músic de violí que vulgui participar d’aquest encontre. Si en aquesta trobada també hi hagués lectors adults, podeu tranquil·lament encaminar-los cap a la lectura de El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (Edicions. 62, 1994). Doncs au, a llegir, a escoltar, a admirar i a plorar o riure segons sigui el cas. El violí ja ho té això…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.