Durant les properes setmanes a Llibres al replà parlarem de música i literatura, i dels vincles, les relacions i els formats que aquestes dues manifestacions artístiques, capaces d’expressar i provocar emocions, han adoptat al llarg del temps.
Des de l’antiga Grècia fins a l’Edat Mitjana, música i literatura eren considerades com una unitat. El fet de cantar i musicalitzar els textos ajudava a memoritzar-los en uns temps en que la transmissió era únicament oral. A partir de l’època moderna i amb el descobriment de l’impremta, les dues arts es comencen a separar progressivament. Aquesta escissió, però, s’accentua encara més amb el moviment romàntic de l’Sturm und Drang. És aleshores, quan la música serà considerada, per primera vegada, l’epicentre de totes les arts.
En la literatura infantil aquesta hegemonia romàntica de la música també es fa present en les primeres obres il·lustrades per infants. Així per exemple el 1886 a França, Louis- Maurice Boutet de Monvel publica el llibre Chansons de France pour les petits français. Un llibre de cançons que conté una novetat essencial: il·lustracions a color al servei de la multimodalitat de l’obra. Si bé era una peça que podien adquirir únicament les famílies més burgeses, l’obra és citada sovint per acadèmics francòfons com a un dels precedents dels àlbums il·lustrats actuals.
A Catalunya, ja a finals de segle XIX es comencen a publicar cançoners infantils que contenen il·lustracions, en general sense color, tot i utilitzant la tècnica del gravat. Un dels primers és el polifacètic Apel·les Mestres a qui seguiran altres artistes del moment com Aureli Capmany, qui elabora diversos volums il·lustrats per Alexandre de Riquer, Sebastià Junyent, Adrià Gual o Tomàs Viver entre altres. Però un dels més innovadors pel que fa a l’estil i disposició de les imatges, i a la impressió en color que recorda al de Boutet de Monvel, és el llibre de cançons publicat pel tàndem format per la compositora i pedagoga musical Narcisa Freixas i el pintor Pere Torné Esquius. Entre el 1905 i el 1918 Freixas i Torné Esquius publiquen diversos llibres com Cançons d’infants i Piano infantil. En tots ells tant la música, les il·lustracions, com el grafisme es combinen en una relació harmoniosa tal i com el propi Joan Maragall, Josep Maria Folch i Torres o Carmen Karr elogien en diverses crítiques publicades en revistes de l’època.
La guerra civil i els anys de dictadura no ajuden a la consolidació d’aquest gènere ni òbviament a la literatura infantil en general. Tot i que podem citar algunes excepcions com els cançoners il·lustrats de Josep Vinyals abans de la guerra, o ja en plena dictadura, les publicacions en castellà de Palmira Jaquetti amb il·lustracions d’Elvira Elias. Sota l’estricte control de règim franquista l’editorial Joventut consegueix publicar Mis canciones (1943) i més tard Aplec de non-nons i cançons de bressol (1948) recollides per Josep Gibert i també amb il·lustracions d’Elvira Elias.
Amb la represa, el projectes relacionats amb la música i la literatura es multipliquen. Artistes, músics i escriptors del moment es posen al servei de la cultura i de les escoles per crear nous materials d’acord amb els postulats pedagògics i canvis socials del moment. L’editorial Destino publica de la mà d’Antoni Comes el Cançoner Català dins de la col·lecció “Llibres de lectura” (1971), i Ireneu Segarra crea el primer manual pedagògic de llenguatge musical (1975). L’obra de Segarra, en format italià, és altament innovadora en la història de totes les arts que conté. És el primer manual d’aprenentatge musical pels més petits, inclou propostes didàctiques renovadores, i cedeix a les il·lustracions de Montserrat Ginesta un espai per al diàleg amb les cançons i la materialitat del llibre com a suport. El nombre de formats i títols es diversifiquen. Així, apareixen propostes de llibres discs com les impulsades per l’escriptor Josep Maria Espinàs o les del grup Ara va de bo.
La vinculació dels artistes amb els llibres de cançons es perpeta durant les darreres dècades del segle XX, tot i que els formats canvien. Podem citar entre totes elles les contribucions de Maria Eulàlia Valeri i Fina Rifà a l’editorial Joventut amb la publicació de Cançons infantils populars catalanes (1987), o d’altres més recents com les de Marta Balaguer o el fantàstic llibre de Noemí Villamuza publicat per l’editorial Media Vaca.
La part sonora i visual també evoluciona. Els dics es substitueixen primer per CD’s i ara per codis QR o Apps tot i seguint les convencions editorials de cada època. És doncs a finals del segle XX, i especialment a principis del segle XXI quan música, text i imatges es tornen a entrellaçar. I aquesta unió té un promotor: L’àlbum. Per alguns, un nou gènere, per altres un nou suport multimodal, pensat per llegir en veu alta, que inclou en la seva estructura elements constitutius musicals com són el ritme, els so, la melodia i la prosòdia. Cedeixo la paraula al llarg de les properes setmanes a les veïnes i veïns del replà per tal que us ho vagin explicant.
Coda: La imatge de la coberta d’aquest post és del llibre Concierto de piano d’Akiko Miyakoshi publicat per Ediciones Ekaré.
Deixeu un comentari: