Llibres al replà

Distopies catalanes i altres històries

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, una utopia és la “concepció imaginària d’una societat ideal”. El terme d’utopia no va ser utilitzat, sembla, fins al segle XVI quan Tomás Moro va descriure una societat ideal situada a l’Amèrica del Sur. A partir d’aquest moment i fins a l’actualitat, hi ha hagut escriptors famosos o pensadors que han dissenyat sobre el paper el que per a ells podien ser societats perfectes. 
Tot i això, i probablement davant del futur que s’entreveu per aquest segle XXI, darrerament alguns escriptors han començat a escriure sobre socitats que estan a les antípodes de les utopies: les distopies. Un terme que a voltes també s’utilitza per descriure societats paral·leles que no necessàriament volen substituir la ja existent, si no més aviat oferir una alternativa on les regles de comportament són diferents per motius diversos. No cal dir que darrerament aquest concepte ha entrat amb força en el món de la literatura juvenil, juntament amb altres com crossover, booktubers o booktrailers (que sempre fan més fortuna en anglès…, sembla)

1. El clan de la lloba
Coberta de la primera part de La guerra de les Bruixes
Quan parlem de distopies a molts ens ve al cap la trilogia de Els jocs de la fam, de Suzanne Collins. Des d’aleshores molts editors han anant a la caça i captura d’una nova distopia que permeti aconseguir els 26 milions d’exemplars que ha venut l’autora, de la mà de la protabonista, la Katniss Everdeen.
Al nostre entorn, però, hi ha dues trilogies que van batejar el mot distopia al nostre país: les a Memories d’Idhun (Cruïlla), de l’autora valenciada Laura Gallego, i La guerra de les bruixes (Edebé) de Maite Carranza. Així com la prmera es desenvolupa en un espai i un temps inconcret, la segona sí que podem dir que està situada en un entorn molt nostrat: Catalunya, i molt especialment als Pirineus i a la costa catalana, localitzacions que no han estat cap dificultat perquè la Maite Carranza hagi aconseguit un gran èxit de crítica i de lectors arreu aquesta magna obra.
Però ambdues tirologies ja fa més de deu anys que van ser publicades -el 2004 i el 2005 respectivament- i començava a ser hora que algú prengués el relleu. És així com celebrem especialment l’aparició de la priemra part de La llum d’Artús, de Raimon Portell (Barcanova, 2017).

D’aquesta obra, i manllevant les paraules que Paula Jarrín, de la llibreria Al·lots, utilitza al seu blog, en podem dir que “Raimon Portell ens ofereix un obra on no hi falta ni hi sobra res. Tot el contrari. Un cop acabes el llibre vols saber-ne més. Vols descobrir què passarà, de què fuig, qui és realment la Rut. A més, cal destacar el joc de topònims, ciutats per on la Rut anirà passant, en la seva fugida cap a la Marca, amb els noms canviats, com ara el castell de sal, que estic segura que fa referència a Cardona. Els camins que descriu en el llibre algú amb passió pel senderisme els reconeixerà perfectament, i aquí es pot veure la feina que va fer l’autor en els seus llibres de viatges per Catalunya. I com dèiem al principi, la literatura és mentida, no serveix per ensenyar, sinó per provocar preguntes. Desconfieu dels llibres que tenen resposta per a tot, només tenen la resposta a la pregunta concreta que volen que et facis. I, amics, això no és literatura. La ficció té preguntes, mai respostes. Comences el llibre primer pensant que està situat durant la Guerra Civil, en la fugida fa referència al timbaler del Bruc -Raimon això m’ho has de confirmar-; després creus tenir la resposta i penses que et situa a la Guerra de Secessió i la resistència dels pobles -no només Barcelona va patir un setge ferotge-, i al final creus que parla de l’època medieval. I en tancar el llibre tant és en quina època passi l’acció, passa dins d’una ficció que no és res més (ni res menys) que invenció.

Després de la lectura de l’obra i de les paraules de la Paula Jarrín, a un se li presenten alguns dubtes. I és així com res millor que entrevistar el propi autor, que em queda prou a prop, qui ens comenta que: “e​ls meus referents en quant a distopies, hi ha La matèria fosca, la trioligia de Philip Pullman (Enpúries, 2001)*, els coneguts Els jocs de la fam, El conte de la criada de Margaret Atwood (Ediciones B, 2001)… Però això és solament un recurs escenogràfic. Perquè sobretot és un llibre d’aventures, i aquí podem començar amb els grans viatges d’aventures que comencen amb L’odissea d’Homer (on és el fill qui busca el pare), passar pel Mil i una nits i arribar al Hòbbit de Tolkien, Carta al rei de Tonke Dragt (Cruïlla, 2009) i més enllà. Després hi ha els llibres amb protagonista infantil a qui han pres els pares, com al Dahl de Les bruixes (Estrella Polar, 2013) i James i el préssec gegant (La Magrana, 2012) o Harry Potter. També, amb protagonista nen, hi ha, és clar, L’illa del tresor d’Stevenson (Barcanova, 2006). Però no oblido ingredients de thriller, amb una missió que no sabem quina és i algú a qui persegueixen, però que no sap per què, com el Hitchcock de Con la muerte en los talones, per exemple. Les referències donen per a una enciclopèdia. Però el bàsic és que el món de la Rut sigui coherent i que el llibre enganxi.” 

Una trilogia a afegir a l’olla de les distopies que celebrem que estigui situada a espais i indrets tan propers. Un fet insòlit pel que us proposaria el repte d’agafar un mapa de Catalunya i d’Occitània i anar endevinant què deu ser la Marca, la Penya Forca o intentar recórrer el camí fins a Montsegur. Un joc que l’autor ens facilita en part mercès a dos mapes finals que complementen una narració de la que ja n’esperem la segona part. 
Algun dia, però, que algú m’expliqui per què hem de caure tantes vegades en trilogies? D’aquí se’n podria derivar una bona tesi doctoral que hauria d’estudiar si té, apunto, alguna relació amb els tres actes del món del teatre o de l’ópera o encara que sigui amb la Santíssima Trinitat. 
*Les cites de l’editorial i l’any són de l’autor d’aquesta entrada, no les recitava de memòria l’autor de la trilogia, per suposat! 

Deixeu un comentari: