Gloria Fuertes, sense embuts

Quan jo era petit, en
el programa infantil per excel·lència del canal gairebé únic de la televisió, de
tant en tant, apareixia una poeta anomenada Gloria Fuertes. Proclamava poemes
amb veu afectada, tal com es parlava als nens en aquella època, quan els adults
feien algun esforç per apropar-se a una infantesa que era lluny de ser tinguda
en compte.

Per molts dels
infants de la meva edat, la Fuertes era vista com una poeta ridícula, una
persona amb una presència més aviat desmanegada i una veu forçadament prima. Uns anys
després, quan als 22 anys, vaig acudir a un Congrés sobre biblioteques a
Guadalajara, vaig sentir-la recitar poemes per a adults, amb un cigar en una mà
i un whisky sobre la taula. La seva veu ronca i sincera traspassava el silenci,
les seves afilades paraules et clavaven al seient i tot plegat anihilava completament
aquella imatge que, de petit, et podies haver dibuixat al magí.

Just després, vaig llegir
Historia de Gloria: amor, humor y desamor
(Cátedra, 1999) a fons, vaig corroborar aquella nova imatge i vaig assaborir
aquells jocs de paraules i aquell compromís intens amb les mil lluites per fer un
món millor.

“…leyendo sus
poemas con voz de osa buena fruto no de la bondad sino de la noche y del
whisky. Se la coló por completo a la España más rancia. Y su poesía fue una de
las cosas más increíbles y bellas que sucedieron aquí durante todo el siglo XX”.

La seva era una
poesia directa, de paraules senzilles i colpidores (“necesitaba decir lo que sentía, sin preocuparme de como decirlo.”)
i de jocs enginyosos, que s’adequava al que ella sovint deia i pensava sobre la
poesia:

“Hay poemas
técnicamente perfectos que no dicen NADA. Hay otros que parecen descuidados de
forma, pero que dicen TODO. Podéis escoger a vuestro gusto. El ideal es que el
poema sea perfecto en fondo y forma. Si esto no es posible, escojo siempre los
poemas que nos dicen ALGO.”