Llibres al replà

Al pot petit hi ha la bona confitura!

LLIMONA, Mercè. Ha nascut un infant. Barcelona: Hymsa, 1976

Peu peuó,

de la Margarideta,

peu peuó

de la Margaridó.

O també:

Vall manetes

pica manetes,

pica-les tu

que les tens boniquetes.

I és que siguin aquestes cançons de falda o unes altres, som molts els qui vam créixer acompanyats de la veu dels nostres avis o progenitors els quals, inconscientment, ens transmetien una llengua, una cultura. Formes de veure el món que potser, amb el pas del temps, ens poden semblar anacròniques com, per exemple:

A, el mestre em va pegar.

E, jo no sé per què.

I, jo no vaig venir.

O, jo no estava bo.

U, la culpa la tens tu!

I a què treu cap tot això? Doncs que durant les dues últimes dècades s’ha observat que els nens i nenes que de petits han gaudit dels jocs de paraules, on els fonemes juguen a fet i a amagar, els infants desenvolupen una major consciència fonològica. I una major consciència fonològica prediu una bona mecànica lectora. És a dir, la petita poesia, la que es recita o es canta als peus del bressol, ajudarà a que l’infant, ja nen, tingui més facilitat per aprendre a llegir, cinc o sis anys més tard!

Tal com defineixen Llach, Cicres i De Ribo (2015), la consciència fonològica és l’habilitat de percebre i manipular (operar amb) les peces sonores del sistema de sons d’una llengua, o sigui, les unitats que anomenem fonològiques, com ara la paraula, la síl·laba o el fonema, entre d’altres. Un procés que s’iniciaria als 2/3 anys i que finalitza cap als 6/7. Un període durant el qual el nen és com una esponja que absorbeix la parla, que està amatent a tots els sorolls del seu entorn. I aleshores res millor que regalar-li jocs de paraula que li permetin percebre els fonemes bàsics d’una llengua que, en el cas del català, majoritàriament es corresponen a les grafies -ja sabem que hi ha excepcions com grafies que no corresponen a cap so, com la “h”, o sons que es representen amb més d’una grafia com els fonemes escrits amb “s”, “ss” o “ç”, segons correspongui.

És per això que en aquesta darrera entrada a LlibresalReplà volem reivindicar el dret de la petita poesia, de la paraula que juga, que s’escola entre els sons com una anguila, allunyada a voltes del significat que li és propi. Una reivindicació que des del bressol s’ha de posar en pràctica a fi de que les orelles de l’infant se li omplin de la nostra veu, el bressoli i l’acompanyi pel món dels somnis.

Cançons de bressol com:

Nin-non,

fan non-non,

tots els nins i les nines,

els pingüins, les gallines,

tots els nens i les nenes,

també els bens, les balenes,

els xiquets, les xiquetes,

els gossets, les mixetes,

els ninons, les ninones,

i els lleons i les mones,

fan non-non,

nin-non.

                Salvador Comelles. Abecedari poètic. Barcelona: Cruïlla, 2015

O jugar amb les paraules amb embarbussaments:

De ploure, prou que plou,

però pel que plou, plou poc.

O anar a la recerca de la paraula amagada:

GINESTA, Montse. M’agrada dibuixar. Barcelona: Viena, 2006

No soc cargol ni bolet,

i la pluja em fa sortir;

si cau aigua m’estarrufo,

i si fa sol estic pansit.

I finalment, fer passada pels poemes més petits, els haikus:

Calma. Se sent

un ocell que trepitja

les fulles mortes.

Ryūshi

I, aquells que no tingueu canalla no penseu que aquesta entrada a LlibresalReplà no és per a vosaltres! Aquí ningú s’estalvia ni un gram de responsabilitat i ha de vetllar per, si algun dels puntals poètics de l’infant falla, fer de crossa i treure’s una cançó de comptar, un joc de falda o qualsevol altra truc de paraules de la butxaca, del barret o de l’enginy. No n’estalvieu ni un, que sembla que darrerament van força escassos i seria bo ser generós. Ja sabem que la poesia pot ser gasiva en la paraula, però mai ho hem de ser en la veu.

Així, doncs, quan tinguem l’oportunitat, aprofitem-la i regalem poesia, arreu, en tot i per tot, ja que la paraula deixa rastre. Com diu Verdaguer,

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra.

Deixeu un comentari: