
Peu peuó,
de la Margarideta,
peu peuó
de la Margaridó.
O també:
Vall manetes
pica manetes,
pica-les tu
que les tens boniquetes.
I és que siguin aquestes cançons de falda o unes altres, som molts els qui vam créixer acompanyats de la veu dels nostres avis o progenitors els quals, inconscientment, ens transmetien una llengua, una cultura. Formes de veure el món que potser, amb el pas del temps, ens poden semblar anacròniques com, per exemple:
A, el mestre em va pegar.
E, jo no sé per què.
I, jo no vaig venir.
O, jo no estava bo.
U, la culpa la tens tu!
I a què treu cap tot això? Doncs que durant les dues últimes dècades s’ha observat que els nens i nenes que de petits han gaudit dels jocs de paraules, on els fonemes juguen a fet i a amagar, els infants desenvolupen una major consciència fonològica. I una major consciència fonològica prediu una bona mecànica lectora. És a dir, la petita poesia, la que es recita o es canta als peus del bressol, ajudarà a que l’infant, ja nen, tingui més facilitat per aprendre a llegir, cinc o sis anys més tard!
Tal com defineixen Llach, Cicres i De Ribo (2015), la consciència fonològica és l’habilitat de percebre i manipular (operar amb) les peces sonores del sistema de sons d’una llengua, o sigui, les unitats que anomenem fonològiques, com ara la paraula, la síl·laba o el fonema, entre d’altres. Un procés que s’iniciaria als 2/3 anys i que finalitza cap als 6/7. Un període durant el qual el nen és com una esponja que absorbeix la parla, que està amatent a tots els sorolls del seu entorn. I aleshores res millor que regalar-li jocs de paraula que li permetin percebre els fonemes bàsics d’una llengua que, en el cas del català, majoritàriament es corresponen a les grafies -ja sabem que hi ha excepcions com grafies que no corresponen a cap so, com la “h”, o sons que es representen amb més d’una grafia com els fonemes escrits amb “s”, “ss” o “ç”, segons correspongui.
És per això que en aquesta darrera entrada a LlibresalReplà volem reivindicar el dret de la petita poesia, de la paraula que juga, que s’escola entre els sons com una anguila, allunyada a voltes del significat que li és propi. Una reivindicació que des del bressol s’ha de posar en pràctica a fi de que les orelles de l’infant se li omplin de la nostra veu, el bressoli i l’acompanyi pel món dels somnis.
Cançons de bressol com:
Nin-non,
fan non-non,
tots els nins i les nines,
els pingüins, les gallines,
tots els nens i les nenes,
també els bens, les balenes,
els xiquets, les xiquetes,
els gossets, les mixetes,
els ninons, les ninones,
i els lleons i les mones,
fan non-non,
nin-non.
Salvador Comelles. Abecedari poètic. Barcelona: Cruïlla, 2015
O jugar amb les paraules amb embarbussaments:
De ploure, prou que plou,
però pel que plou, plou poc.
O anar a la recerca de la paraula amagada:

No soc cargol ni bolet,
i la pluja em fa sortir;
si cau aigua m’estarrufo,
i si fa sol estic pansit.
I finalment, fer passada pels poemes més petits, els haikus:
Calma. Se sent
un ocell que trepitja
les fulles mortes.
Ryūshi
I, aquells que no tingueu canalla no penseu que aquesta entrada a LlibresalReplà no és per a vosaltres! Aquí ningú s’estalvia ni un gram de responsabilitat i ha de vetllar per, si algun dels puntals poètics de l’infant falla, fer de crossa i treure’s una cançó de comptar, un joc de falda o qualsevol altra truc de paraules de la butxaca, del barret o de l’enginy. No n’estalvieu ni un, que sembla que darrerament van força escassos i seria bo ser generós. Ja sabem que la poesia pot ser gasiva en la paraula, però mai ho hem de ser en la veu.
Així, doncs, quan tinguem l’oportunitat, aprofitem-la i regalem poesia, arreu, en tot i per tot, ja que la paraula deixa rastre. Com diu Verdaguer,
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra.
Deixeu un comentari: