Al llarg dels propers dos mesos els veïns i veïnes del Replà afrontarem el difícil repte de parlar de protagonistes femenines. I és que en un moment com l’actual, deixant de banda el coronavirus, apareix amb força un moviment abanderat pel #MeToo que ha posat en primera línia de les notícies el feminisme i les seves derivades. És per això, per oferir una mica de llum a la LIJ i donar a conèixer característiques i singularitats de les protagonistes femenines que, a partir d’avui i cada quinze dies, trobareu petites píndoles o articles de fons sobre elles: des de la Caputxeta Vermella a les germanes Brontë, passant per la Pippi Långstrump.
Bé, comencem:
L’any 1697 -segle XVII!- Charles Perrault publicava, amb el títol Les Contes de ma mère l’Oye -en català, Els contes de la Mare Oca– una recopilació de vuit contes de fades. Entre aquests contes hi havia el famós relat de La Caputxeta Vermella, una de les protagonistes més famoses de tots els temps. El que potser no se sap tant és que al final del text de la primera edició, un cop la Caputxeta era salvada pel caçador i el llop ofegat, l’autor va afegir els versos següents, poques vegades inclosos en edicions posteriors:
Aquí veiem que els nens, / i sobretot les nenes,/ boniques, bones i amables,/ fan molt malament d’escoltar tota mena de gent,/ i que no resulta estrany/ que el llop se les acabi menjant.
I dic el llop, car tots els llops/ no són de la mateixa mena;/ n’hi ha de molt complaents,/ que sense fer soroll i amb bones maneres/ segueixen les jovenetes/ fins a casa seva i a tot arreu./
I sobretot les nenes,/ boniques, bones i amables,/ fan molt malament d’escoltar tota mena de gent,/ i que no resulta estrany/ que el llop se les acabi menjant.
Però, ah!, heu de saber que aquests llops empalagosos/ són, de tots, els més perillosos.
I doncs? A què es deu aquesta moral final del conte? -per cert que sí que l’hem trobada traduïda en una preciosa reedició del text, ara en format àlbum, que l’editorial Joventut va publiar el 2002 a partir d’una traducció de Marià Manent i Josep Carner. Doncs molt probablement el que Perrault pretenia, amb la voluntat d’alliçonar les joves burgeses o de la noblesa, principals lectores dels seus llibres, era avisar que el llop de debò no s’amagava al bosc, si no que corria pels salons del palau de Lluís XIV
Però sembla ser que aquesta moral final és un afegit de l’autor. I no apareixia en alguns reculls anteriors del conte original que s’explicava de boca a orella pels carrers i places d’aquella França. Perrault observà que els contes van curulls de saviesa popular i és així com, usant una tècnica ancestral, la col·loca al final de la història a tall de paràbola de Jesús .
És la Caputxeta Vermella una de les protagonistes més nombrades? Doncs probablement sí. I és que, tot i que la seva popularitat va créixer exponencialment a partir del segle XIX, és molt probable que moltes mares transmetessin aquest missatge a les seves filles des de temps ancestrals a fi que no es deixessin entabanar per llops de sotana o armilla de seda.
És un model a seguir en l’actualitat? Una autèntica #MeToo? Són els contes populars més contemporanis del que podem pensar? Doncs, per què no? I a semblança que la Caputxeta Vermella. la qual assumeix que sortir del camí marcat a voltes té conseqüències, hi ha altres heroïnes que també acaben vencent el destí. Per exemple, la protagonista de Barbablava, que finalment trenca el malefici de la curiositat innata en les dones, tradició que es remunta a Orfeu i Euridice i que l’Antic Testament també recull en la figura de Lot. O la filla del rei al conte de La pell d’ase que, per no casar-se amb el seu pare, un vell xaruc, fuig i decideix viure la vida lliurement.
Pouem en la tradició i potser trobarem autèntiques protagonistes modèliques abans de menystenir-les per pura desconeixença.
Deixeu un comentari: