
Quan Daniel Defoe va escriure el seu Robinson Crusoe –The life and strange adventures of Robinson Crusoe, of York, mariner- l’any 1719, potser sí que s’esperava que aquesta esdevingués l’autèntic evangeli del bon colonitzador. Però de ben segur que no podia preveure que, passats els anys, seria una de les novel·les més reeditades en les col·leccions de clàssics juvenils. I és que no hi ha col·lecció juvenil que, juntament amb l’Illa del tresor o algun London, hi aparegui la història d’aquest nàufrag que és capaç de mantenir el senderi i la religió en una illa solitària, on només s’hi aturen incivilitzats per fer àpats de carn humana. Però el que no ens n’adonem és que aquell paradís, a més, Robinson Crusoe el convertirà en una bella plantació de cocoters on els esclaus hi treballen amb delit -i si no ho creieu, ja que us heu quedat sempre amb la idea que aquell nàufrag és salvat i retornat a la civilització, rellegiu els capítols finals de la novel·la.
Així, doncs, ara que alguns s’exclamen tant i tant per mantenir l’escola allunyada de la política, com és que no censuren títols com aquest o, per exemple, Els viatges de Gulliver -que recordem deixa la sociatat anglesa ben galdosa- o Huckleberry Finn -autèntic disbarat de persecució racista si es mira amb ulleres del segle XXI? Però, aleshores, com quedarien altres obres de la LIJ universal si li donem, per exemple, una mirada antimonàrquica? I feminista? Atenció, només coneixent les fonts primigènies serem capaços de veure’n tota la seva dimensió. Però bé, això són figues d’un altre paner -o veí.
La qüestió és que l’escola ha de ser, també, font de conflicte -amb voluntat de crítica constructiva- a fi que els alumnes puguin conèixer, comparar i decidir per ells mateixos. Però, poden actualment?

Mirem, per exemple, una novel·la tan llegida com La granja animal de George Orwell, coneguda entre nosaltres com La revolta dels animals. La seva lectura entre el públic juvenil pot esdevenir autènticament catàrtica. Recordem que
després de foragitar el pagès mercès a la unió de tots els animals, Napoleó, un porc líder, reconverteix de nou la granja autogestionada en una ferotge dictadura: la dels porcs, fins a esdevenir a imatge i semblança del sistema d’esclavatge que havien foragitat. És a dir, el porc és un llop pel porc.
Algú hi ha vist paral·lelismes amb la Unió Soviètica de l’època -la primera edició és del 1945-, però no deixa de ser una novel·la que ens crea un neguit difícil d’oblidar, i que rebla la frase final: Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres. Una autèntica esgarrapada a la nostra pell literària, parafrasejant Josep Maria Aloy.
Superarien el pin parental tan d’actualitat aquestes velles novel·les? Molt probablement no. I, aleshores, què ha passat fins a l’actualitat? Tenim al nostre abast novel·les juvenils amb aquesta voluntat alliçonadora? Donem l’oportunitat als nostres joves lectors de conèixer i comparar les benaurances de la tan exaltada democràcia amb altres règims polítics? O potser és que ja donem per fet que aquesta democràcia no cal contrastar-la ni passar la prova del cotó? I les monarquies? Però, aleshores, per a què serveix la literatura (si és que ha de servir per a alguna cosa)?
Fixem-nos en un dels darrers èxits com la trilogia Els jocs de la fam.
Suzanne Collins -publicada per primera vegada el 2008 als Estats Units- ens dibuixa una d’aquestes distopies tan de moda i que enfonsen els joves actuals en un món sense esperança.

Tot i això, mercès a la lluita personal, al sorgiment d’una autèntica heroïna, la Katniss Everden, una petita llum s’encén en el cor dels milions de ciutadans que, sotmesos per un poder central -dictadura- viuen i treballen per satisfer els desitjos d’uns pocs.
Fixem-nos com, a imatge i semblança de la sèrie d’en Harry Potter, de la nostrada Anaïd, de la trilogia de Maite Carranza La guerra de les bruixes, o fins i tot de la Rut, la protagonista de la recent trilogia La llum d’Artús, de Raimon Portell, semblaria que l’esperança per sortir del pou és sempre per obra i gràcia d’un sol escollit o escollida: l’elegit/da, qui té com a missió messiànica portar el poble cap a la democràcia -i sant tornem-hi. D’acord que tots ells tenen secundaris de luxe, però si aquest motor del canvi morís s’acabaria la revolució -i el llibre.
On és, en tota aquesta literatura d’èxit, l’anarquisme? I el comunisme? I el nazisme? Només s’hi val la famosa i exaltada democràcia? I la clàssica monarquia, com bé retratà Tolkien en El senyor dels anells? Si us plau, escriptors i escriptores, doneu-nos un punt de suport i podrem moure el món. Doneu-me altres formes d’organització política, bandejades pel neoliberalisme, a fi de poder saber si aquesta democràcia és l’única i millor forma d’organització social.

Així mateix, és aquest el missatge que volem transmetre als nostres joves lectors? L’esperança només pot recaure en un heroi o heroïna que ens tregui dels nostres pecats? On són les novel·les on es presenten civilitzacions basades en la cooperació o l’assamblearisme? I les que, gràcies a emmirallar-nos amb el nazisme o el poder més absolut, ens fan reflexionar sobre el present? Potser que comencem a donar una altra mirada. Per sort sempre ens quedarà Maus, d’Art Spiegelman, que ens enfronta a la història i ens fa tocar de peus a terra per dir, ben fort i ben alt: Mai més!
Deixeu un comentari: