Llibres al replà

Lij i Política

Déu n’hi do de com l’hem ballat els tres darrers anys al voltant de la política! XSssshhht! Política, has dit? D’això els llibres per a infants i joves no en parlen! No se’n pot parlar. No està bé que els infants i joves tinguin a l’abast llibres de contingut polític. I ara!

Zullo, Germano. Le président du monde. Il·lustr. Albertine. La Joie de Lire, 2018

I tanmateix, la política existeix. Segons el diccionari, la política és la ciència i l’art de governar o regir els afers públics. La literatura i la il·lustració també són ciència i art, i s’adrecen a un públic com més ampli millor. Per sort, d’aquestes publicacions il·lustrades i literàries els infants i els joves no n’estan exclosos…llevat que visquin en aquesta meva, covarda, vella tan salvatge terra, perquè nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure desvetllada i feliç, no els fa basarda publicar llibres, àlbums i revistes de contingut polític per a nens i nenes, nois i noies i qualsevol altra mena de públic que hi tingui més interès que por.

Prou que ho saben els mestres del nostre país, que viuen atemorits per la basarda de ser titllats, o encara pitjor, acusats, d’adoctrinament. I més ara, que es va inflant la barra del pin familiar… Oh, Senyor! Deslliurem-nos de caure en la temptació! 

A poc a poc, anem a pams: podem parlar de política o millor de polítiques. Perquè per començar hi ha la particular política de cada casa editorial, ben lliure de triar quins llibres, autors i il·lustradors poden nodrir el seu catàleg. També hi ha les polítiques culturals, pròpies tant de l’Estat com de cada autonomia (a la meva encara hem de suplicar que destinin a la cultura tota el mínim del 2% del pressupost, i va per llarg…). I les idees polítiques que faran decantar el fons de la biblioteca pública cap a unes adquisicions o altres. I la política particular de cada casa. I la equànime -i igualitària en drets i deures- política de l’escola pública. I…potser, ves a saber, alguna remota política autocràtica de la població animal, que, pel que he llegit, té al lleó per rei. No sé, no sé…

El que sí sé, i ho puc demostrar, és que em costa molt trobar a Barcelona aquella mena de llibres que, més enllà de les nostres fronteres, puc adquirir amb tota facilitat i sense aixecar sospites. En alguns casos, aquestes creacions em fan riure molt. Riure’s de la política i dels polítics em sembla sà: una bona mostra de la salut d’un sistema democràtic. Deixeu-me’n citar tres, si més no:

La reine d’Anglaterre se gratte la tête, un àlbum d’Alice Brière-Haquet, il·lustrat per Gwénaëlle Doumont i editat per Frimousse (França) el 2017. És una mena de reportatge molt desimbolt tant en el text com en la il·lustració, solta i sense complicacions, que narra la mena de cataclisme mundial que es desencadenaria si la reina anglesa es gratava el cap…perquè hi té polls! Horror! Ja em teniu en Trump, en Putin i el president xinès intervenint en l’afer, cadascú a la seva manera, mentre la població francesa fa vagues i les girafes africanes es veuen obligades tan sí com no, a amagar-se als refugis que els ha preparat el príncep Carles. Però els polls del cap de la reina potser no són la pitjor de les plagues…

Le president du monde és un altre àlbum esplèndid fet per la parella Germano Zullo i Albertine, que pel fet de ser tan admirats a casa nostra vaig confiar (il·lusa!) que aquest sí que acabaria publicant-se aquí, si més no en castellà. Però, ca! Ha passat ja massa temps des que La Joie de Lire (Suissa) el va publicar el 2016 i el més calent és a l’aigüera… Amb una vena tan satírica com crítica, el llibre va desenvolupant la gràfica i clara història del president i dels seus ministres, de la mare del president i dels reporters televisius, on podem conèixer i observar l’abisme (la paraula no és gratuïta) que separa la nostra vida quotidiana dels grans problemes d’aquest món, on no s’hi val a badar.

Papa Dictator és una col·lecció d’àlbums o fanzines de còmic, obra de Michael Beyer, editada per Jaja Verlag (Alemanya) des del 2013 dels quals ja n’han sortit una bona mitja dotzena de títols. El narrador és el fill d’un dictador al qual adora i admira com correspon fer als bons fillets. El dictador és una bola negra i peluda amb gorra, botes i faixa militar, exactament com el seu plançó, només que aquest du botes de tenis i gorra de bàsquet. Tots dos viuen diferents peripècies, del tot irreverents, com quan reben la visita de Donald Trump, de qui es mostren molt amics i a qui intenten conquerir a fi d’obtenir molt petroli per pocs tancs, però només una sucosa sessió de strippers convenientment propiciada pels serveis d’espionatge deixarà satisfets als dos manaires. Enginyoses i innocents, tant en el text com en la gràfica, aquestes publicacions fan petar de riure al més pintat.

Doncs bé, aquí sembla que al màxim que podem aspirar és a ensumar un seriós rerefons polític dins les novel·les i àlbums del gènere històric (com en La història que en Roc Pons no coneixia, o en Fill de Rojo, o en Frank) però riure’ns de la política, dels polítics i dels dirigents d’aquest món present i real sembla de mal gust o, encara pitjor, adoctrinament. Jesús!

Deixeu un comentari: