En Miquel Desclot, al llibre Pare, saps què? (Angle, 2002) explica que el seu fill Eloi, un dia que tornaven de visitar una embarassada, va preguntar si ell també s’havia hagut de passar nou mesos dins la panxa de la mare. I quan va saber que sí, no es va poder estar d’exclamar: “Quin avorriment! Nou mesos veient només tripes i ossos!”.
Al diccionari dels símbols, l’interior d’un ventre s’assimila a un laboratori alquímic on tenen lloc aquelles transformacions metamòrfiques dels seus ocasionals estadants, tan necessàries per acarar el seu esdevenidor ben preparats. Fet i fet, aquest simbolisme no deixa de ser molt transparent. Tots hi hem passat pel ventre de la mare, i tots hi hem patit curiosíssimes i transcendents mutacions que han fet de nosaltres allò que som, des del mateix instant en què el part ens en foragita.
Això de l’estada transformadora dins una panxa ve de lluny i constitueix un misteri dels grossos, amb ribets mitològics de molta prosàpia. Recordeu l’estada de Jonàs al ventre de la balena? Un dels relats bíblics més captivadors, perquè la tal balena (d’altres consideren que és tracta d’un tauró) sembla que transportava els nàufrags amb molts menys problemes dels que actualment té l’Open Arms. A Jonàs, el monstre marí el va dipositar sa i estalvi a les platges de Jaffa (Israel) on li han aixecat un monument una mica massa bufó pel meu gust, ja que prefereixo les estampes medievals d’aquest monstre. Però ni en aquestes ni en d’altres se’ns mostra què hi va veure o trobar Jonàs al ventre de la balena, on hi va restar tres dies i tres nits. Ell, tan covard i escàpol, hi va trobar el coratge que li calia per anar a Nínive… o només “tripes i ossos”?
La Caputxeta Vermella i la seva àvia també van romandre una bona estona dins de la panxa d’un llop, potser el mateix animalot que es va empassar els sis cabridets després d’engalipar-los astutament per tal d’entrar a casa seva. Unes i altres van necessitar d’ajut exterior per sortir d’aquell ventre, però en aquests contes populars no sembla que experimentessin gaires canvis substancials en el seu caràcter i personalitat, ja que tot va retornar a l’ordre establert, cosa que significa que la Caputxeta va continuar sent ingènua, l’àvia malaltissa i els cabrits uns eixelebrats. Potser no hi va haver canvis metamòrfics perquè no hi van romandre prou, potser perquè el ventre d’un llop mascle no té les propietats del ventre d’un monstre marí, o simplement perquè tots els seus estadants, amb les presses per dutxar-se i desempallegar-se de pudors (cosa que desitjo fermament que fessin) es van oblidar de relatar què hi havia vist i trobat allí dins. Només “tripes i ossos”?
En aquest punt del discurs permeteu-me fer un paral·lelisme simple amb això de les tripes. En l’argot professional, la tripa d’un llibre és allò que hi ha entre les cobertes, és a dir les pàgines on hi ha la teca de l’obra, ja sigui el text en prosa, en vers i/o en imatges. I convindria molt que aquesta “tripa” fos veritablement metamòrfica. És a dir, que després d’una bona estada dins el ventre estrany d’aquest aparent monstre que és un llibre, en sortíssim transformats i disposats a canviar positivament el nostre fat, amb el consens admiratiu de qui ens envolta. Si tot llegint un llibre només hi trobàvem tripes pudents i ossos de mal rosegar, l’experiència lectora seria vàcua, i tot tornaria a ser tal com era abans de tan antipàtica experiència.
Posem com a exemple un títol clàssic de la LIJ: Les aventures de Pinotxo (Kalandraka 2015). Al protagonista se l’empassa un monstre marí que fa més d’un quilòmetre de llarg i això permet a en Pinotxo descobrir que allí dins hi ha en Gepetto qui, com un nou Robinson, hi ha sobreviscut gràcies a les provisions d’un vaixell naufragat. Pinotxo i son pare aconseguiran sortir d’aquest ventre, il·lustrat amb tot luxe de detalls per Roberto Innocenti, pel seu propi esforç: el titella portant a coll-i bé a l’ebenista, i salvant d’una mort lenta i degradant a la tonyina i altres peixos engolits pel monstre marí. Tots els protagonistes d’aquesta aventura ventral en sortiran transformats i el seu fat canviarà de rumb, per a major be i plaer d’ells …i dels seus lectors.
Entre els quals cal comptar en Manuel Marsol qui, en el seu àlbum d’homenatge a l’obra de Melville, Ahab y la ballena blanca (Edelvives, 2014) fa que el protagonista tingui la dèria de trobar la balena sense mai aconseguir-ho i només el lector pot observar que aquesta, més o menys camuflada, és a totes i cadascuna de les pàgines, si bé només en una de les imatges se’n veu el ventre, on un grafitti ens informa que dins aquella gruta fosca, en Gepetto també hi ha passat un temps.
Més breu sembla ser l’estona que el nostre estimat Patufet passa dins la panxa del bou on no hi neva ni hi plou. Aquesta és una rondalla popular híbrida, que dins la tradició catalana té una primera part afegida probablement als segles XVIII o XIX, molt semblant a un relat costumista (l’anada a comprar safrà) i una segona part que té les seves arrels profundíssimes en els mites de Zeus, el pare del tro, molt amant de fecundar donzelles (la col) i de metamorfosar-se en toro (bou). Així, quan el bou es menja la col, sota una pluja humida, es simbolitza el misteri de la fecundació i la sortida tronant de l’heroi cap a una vida on ja serà plenament acceptat com a membre integrant de la família i del clan.
No sé del cert si regurgitar Jonassos, Pinotxos i Gepettos és més polit i fi que fer pets ensordidors, i potser el tro del bou d’en Patufet només és degut al fet que, com tothom sap, les cols són una mica flatulentes. Tanmateix, als catalanets menuts els encanta aquesta cloenda petardera, tal com els encanta fer cagar el tió, dins la panxa del qual les viandes i mandarines enigmàticament engolides cada nit es transformaran, un cop cagades a cops de bastó, en joguines, tiberis i altres sorpreses admirables per a millor acarar un futur festiu.
Tot això dels ventres i les tripes que permeten un canvi substancial en la vida dels engolits, ve a tomb a rel d’haver llegit i admirat l’obra de Mac Barnett i Jon Klassen El llop, l’ànec i el ratolí (Joventut, 2018) on hi ha la panxa més ben agençada que jo hagi vist mai, i això que es tracta, ni més ni menys, que de la panxa del llop! Feu-me el favor de mirar-vos-la bé i ja veureu que no hi manca de res: equip de so, llit amb cobrellit de patchwork, taula parada, cuina ben proveïda de tallants, cassoles i escorredores… Ai, ja hi voldria ser, jo, en una panxa tan acollidora com aquella! Que és exactament el que pretenen els dos espavilats protagonistes d’un àlbum genial on hi ha més murris que herois.
A mi, que vaig tenir la immensa sort que la mare m’expliqués d’on venen els infants a partir dels dibuixos de Leonardo Da Vinci (que havia anat a cercar expressament per l’ocasió a la biblioteca pública), això del ventre metamòrfic continua essent un indret tan admirable i captivador com la tripa d’un llibre on no hi trobi massa ossos difícils de rosegar.
I només espero i desitjo que, quan aquell cocodril que es va empassar el rellotge del capità Garfi (metàfora egípcia de la mort a l’aguait) se m’emporti a l’altre barri, allí hi trobi una panxa tan ben proveïda i entretinguda com la del llop de Jon Klassen.
Deixeu un comentari: