El meu museu. Concepte i il·lustracions: Joanne Liu. Coco Books, Barcelona, 2018.
Els seguidors i seguidores del Replà sabeu que el ressenyador del tercer segona té predilecció pels àlbums que, d’una manera o altra, giren al voltant de l’art i els artistes. Per la meva formació acadèmica (llicenciat en Belles Arts), per la meva passió envers els actes de creativitat plàstica i per la meva tasca en el camp de l’ensenyament de la matèria, les relacions i/o referències a la representació, la creació i l’apropament de l’art a la vida són temes que m’agrada valorar i comentar en àlbums il·lustrats. Celebro quan una història seqüenciada en imatges remet a la pròpia concepció de la imatge o a la d’aquell artista que la crea.
L’art, en genèric, parla de la nostra realitat i de la nostra societat a partir de la representació que d’elles en fa una persona concreta. Com a espectadors, nosaltres la rebem, la visualitzem, l’assimilem i relacionem amb el nostre propi imaginari, i la convertim en una clau que ens permet aprendre, entendre i gaudir d’aquella “realitat” de la qual ha partit. És similar al concepte de “ficció” tot parlant d’una obra literària, d’una pel·lícula o d’una composició musical. L’ésser humà s’enfronta a una obra de creació nova (inexistent abans, subjectiva, artificiosa) i gràcies a ella amplia el seu bagatge vital (emocional, intel·lectual i d’experiència).
Valgui aquest preludi per acostar-nos al llibre que avui recomanem. Es tracta d’un àlbum sense paraules publicat el 2017 per Prestel (Munich/London/New York), que és l’edició que tinc a les mans, i que Coco Books ha tret en català i castellà. Joanne Liu és una il·lustradora nascuda a Hong Kong i formada als Estats Units que va obtenir una menció especial a la Fira de Bolonya 2018 precisament amb aquest àlbum. De què ens parla Liu? Un nen, en Max, entra en un museu. Com a tots els visitants, se li ofereixen guies, plànols i àudio guies per facilitar-li la comprensió de les obres. En Max, però, passa de tot i es disposa a gaudir del que s’hi exposa. Entre les moltes obres reconeixibles que apareixen en les pàgines de l’àlbum, n’hi ha de Picasso, Monet, Vermeer, Cy Twombly, Rothko, Matisse, Henry Moore, Miró, Calder o Mondrian, tots artistes fonamentals de primera fila. En Max, però, més que fixar-se en les peces mestres, sembla seduït per la presència de la realitat més pura que es cola a les sales del museu. D’aquesta manera, mentre un espectador admira la decoració d’una gerra policromada, en Max al·lucina amb el tatuatge que aquest espectador llueix al braç. I sí, hem re reconèixer que una cosa s’assembla a l’altra. Els rectangles monocroms dels Mondrians que pengen de les parets no atrauen tant a en Max com els rectangles que la llum de l’exterior dibuixen al terra de la sala a través dels vidres. Les expressions concentrades i capficades dels espectadors del Guernica sorprenen al petit Max més que no pas les figures del quadre de Picasso, i troba fascinant el jardí frondós que es veu pel finestral que hi ha al costat d’un paisatge amb nenúfars de Monet.
La vida i la realitat han servit d’inspiració o model als grans artistes. Perquè la vida i la realitat són fascinants i tenen mil cares. De la mateixa manera que els efectes d’ombra, de composició o de proporció de la natura han seduït els artistes, també sedueixen en Max. Sense ser-ne del tot conscient (la innocència), en Max experimenta el mateix que han experimentat els artistes abans de fer les seves creacions. Una empleada de la neteja armada amb una galleda i un pal de fregar resulta tan atractiva com una escultura clàssica. El camí de baba que fa un cargol a l’ampit de la finestra, o l’entrellaçar-se de les fulles i les branques d’una planta enfiladissa són tan suggeridors per a en Max com els quadres de Cy Twombly que omplen les parets del museu.
Acabada la singular visita, en Max surt del museu i camina amb la seva mare pel carrer. És el capvespre. Quina meravella de formes i colors té el cel! Quines ombres més curioses fan els objectes i les persones a terra! Com s’amaga el sol rogent rere els edificis! Els ocells, volen com als mòbils de Calder. Els semàfors tenen els colors de les formes de Mondrian… La realitat és tan sorprenent i tan bonica! Sublimada, passada pel filtre intel·lectual o per les mans de l’artista, aquesta realitat també és espectacular i pot ser admirada dins del museu.
Les il·lustracions de Joanne Liu parteixen de les formes simples i els colors plans. Amb una lloable economia de formes i mitjans tècnics, les múltiples i divertides lectures del llibre arriben directes i clares al lector. També les expressions dels personatges i les seves actituds estan resoltes amb simplicitat i eficàcia. Hem de felicitar l’autora per les enginyoses imatges d’algunes pàgines, com ara la de la visió d’en Max quan està cap per avall i confon les franges dels quadres de Rothko amb les persones que té al davant, o la del gran Henry Moore que crea en Max amb la seva pròpia ombra a terra. Una delícia.
Que bo serà passar les pàgines de l’àlbum al costat d’un nen o nena de l’edat del protagonista. Que interessant serà establir amb ell o ella un diàleg sobre els temes que proposa l’autora. A més a més de les divertides comparacions i similituds entre l’art i la vida, la perícia i perspicàcia d’en Max il·lustrat permetrà que el jove lector celebri com n’és de màgic no només viure en un món farcit de llum, de moviment, de gent, de formes i de colors, sinó també d’obres fetes per persones que s’han sentit captivades per la mateixa experiència.
Deixeu un comentari: