Llibres al replà

L’àlbum, la piulada (TWIT) literària del segle XXI?

A dia d’avui, quan ja s’ha trencat el sostre de vidre de l’àlbum il·lustrat, aquell segons el qual aquests llibres anaven destinats només a primers lectors, comença a ser hora d’endreçar de nou els calaixos. No cal ser gaire observador per comprovar que l’àlbum il·lustrat és arreu, en tot i per tot. I només un exemple comprovat personalment en una botiga de mobles de l’avinguda de la Diagonal de Barcelona on, com a complement de mobles de disseny, s’inclou una petita selecció d’àlbums il·lustrats (un nou mercat?).

I aquest salt, de la llibreria i lector específica al món mundial, s’esdevé al mateix temps -no sabem què va ser abans- que una producció substanciosa, a vegades sobreproducció, de títols.

Per sort, però, hi ha gent que no necessàriament s’enfilen al frenesí col·lectiu i analitzen i reflexionen a l’entorn d’aquest fenomen a fi de posar el marc sobre el que construir una nova cambra a l’edifici de la teoria literària. Estem parlant, a tall d’exemple, de la Teresa Duran, qui sempre va dues passes per davant, de Lucas Ramada, qui marca el ritme de la recerca a l’entorn de la literatura infantil i juvenil digital, o de l’Amàlia Ramoneda qui, des de la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, elabora seleccions bibliogràfiques i exposicions per garantir que portar a escola aquest nou fons també és sinònim de fer lectors.

I a l’Amàlia vull dedicar la reflexió següent.

Tot comença quan hom troba una selecció de més de cent títols d’àlbums il·lustrats per a joves que formen part de les maletes per ser compartides, en préstec, a instituts de Barcelona. Posats damunt la taula, aviat ens adonem que podem agrupar-los en quatre grups diferents que, malgrat que hi ha títols que són de frontera, sí que aquesta classificació ens permet analitzar el nostre fons de forma eficaç:

-Un primer grup el podríem batejar com a Àlbums per a 0 a 99 anys o àlbums jocs. Són àlbums que no van dirigits a cap nivell o edat i que busquen, a partir d’algun element lúdic, la participació activa del lector. Un bon exemple d’aquesta agrupació seria aquesta Zoom, d’Istvan Banyai (Fondo de Cultura Económica, 1996), una obra ja mítica de la literatura, un joc apte per a qualsevol edat.

 

-En un segon grup hi col·locarem els àlbums resultants d’una adaptació d’una obra clàssica, com podem trobar aquesta famosa obra del clàssic d’Edmond Rostand, Cyrano (Edelvives, 2006), amb les preciosistes il·lustracions de Rebecca Dautremer, o biografies novel·lades, com el Frida (Edelvives, 2016), de Sebastián Pérez i Benjamin Lacombe, que il·lustra la present entrada del blog.

 

-La tercera agrupació d’àlbums il·lustrats es caracteritzaria pel que es coneixia com a àlbums informatius i que recentment Teresa Duran, en aquest mateix blog, va rebatejar molt encertadament com a àlbums documentals. Es caracteritzen, molts d’ells, per permetre una doble lectura: infant – adult. I és que pot contenir informació que fàcilment escapi de la lectura de l’infant si aquest no disposa d’un bagatge suficient com per comprendre una doble lectura que a voltes s’amaga a l’evidència. I posem com a exemple el magnífic Frank, que porta per subtítol La increible historia de una dictadura olvidada, de Ximo Abadia (Dib-buks, 2018).

 

-Finalment, i conformant el grup més nombrós, i probablement els àlbums que més han trencat a favor d’estendre la lectura d’aquest gènere més enllà de les edats que històricament els hi havien assignat, trobem els àlbums que podríem batejar com a transcendents. La seva temàtica traspassa la narrativa clàssica i afronta temes que pròpiament no s’havien plantejat per a primers lectors de forma tan directa. Citem, a tall d’exemple, aquest El llibre trist, de Michael Rosen (Serres, 2005), il·lustrat per Quentin Blake.

Analitzant aquest grup d’àlbums il·lustrats hem pogut detectar algunes característiques que els defineixen molt sovint:

  • Lectura unívocament per a adolescents i/o adults.
  • Temàtica poc plantejada amb anterioritat en el gènere àlbum il·lustrat.
  • Ús sovint de la metàfora o la paràbola.
  • Trencament de l’estructura del conte: inici-nus-desenllaç
  • Força finals oberts, més propis d’altres cultures com la japonesa
  • Gran llibertat en la il·lustració (tot i que moltes vegades la paleta cromàtica tira cap a colors que podríem batejar com a apagats)

Moltes vegades el missatge que vol transmetre aquesta darrera tipologia d’àlbums il·lustrats és en format tan concentrat que gairebé semblaria que és la piulada literària, el Twit literari, del segle XXI. ¿Potser no deixa de ser un símptoma d’allò que passa al lector actual que creu que no pot o vol destinar tantes hores com les que requereix la lectura de Moby Dick o Madame Bovary per arribar a extreure’n similar ensenyança?

Bé, a partir d’aquí deixo caure la proposta a mans dels lectors i lectores que, de ben segur, hi voldreu dir la vostra. Per suposat que no només ho esperem si no que animem a generar debat.

Deixeu un comentari: