Té alguns títols clàssics la LIJ en català? La resposta més evident és que sí. Els qui es dediquen a la història literària no deixarien pas d’esmentar títols com Les extraordinàries aventures d’en Massagran, J.M.Folch i Torres (1910) , Les aventures de Perot Marrasquí (C. Riba, 1917) o Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (C .Soldevila, 1926). Però la pregunta prefereix emmarcar els anomenats “clàssics moderns”, és a dir, títols que a partir del celebèrrim El zoo d’en Pitus, (S. Sorribes, 1966) hagin marcat fites dins la nostra trajectòria literària i, més important encara, romanguin actius dins del mercat.
Romandre actiu dins d’un mercat equivaldria a tenir unes editorials estables amatents a preservar el seu fons i a enorgullir-se’n. En tenim, d’editorials estables? No gaires. Al llarg de quaranta anys n’hem vist néixer moltes i morir-ne altres tantes. O mutar-ne les directrius, com és el cas de La Galera.
D’entre les que van naixent cada dia, poques s’aventuren a espigolar d’entre fons pretèrits títols que es podrien mantenir actius amb tota la dignitat del món i exhibir-se aquí i arreu com a petites joies. Per exemple, la innovadora sèrie dels “llibres dels colors”, amb il·lustracions de Lluïsa Jover, dels quals, només un, El Blanc i el Negre va ser reeditat el 2013. O l’Aucellari de Miquel Rayó acuradament editat per Olañeta el 1985. Fa temps que no es veu córrer el fantàstic relat Ulls de Gat Mesquer, de Joan Barceló (1979) (1995 2a. edició). Dins el terreny fantàstic, hem oblidat que la primera i excel·lent incursió en català dins del gènere del “fantasy”, –molt abans que l’onada de Harry Potter desfermés les trilogies–fou El cercle d’Oroboros, de Montserrat Canela (La Magrana,1992). Es reeditarà algun dia La serp i el Riu, de Josep Palacios i Manolo Boix (1986), que causà tanta admiració a Europa? Hem oblidat l’encant mig surrealista de la sèrie d’àlbums “Àvia Pepa” que Esther Prim publicà a PAM entre 1991 i 1998? Etc, Etc. La llista podria ser tan llarga..!
Però, qui la faria? I, un cop feta, qui en faria esment? Creiem que el problema rau en l’endèmica mala peça al teler que té la cultura catalana. Ens sentim orgullosos de la nostra llengua, al món li sorprèn que s’hagi pogut mantenir viva durant tants segles. Les escoles hi ha tingut molt a veure( i això cou a segons quins partits polítics) i les biblioteques públiques o escolars, calladament, han fet, fan i faran molt a favor de la LIJ catalana. Molt més que no pas els mitjans de comunicació de masses (sort n’hi ha de la tasca de la revista Faristol, que de cap manera pot considerar-se un mitjà de masses). Blogs de tota mena i pes surant dins el núvol impalpable de la xarxa… Tot això, en mans d’un voluntariat d’allò més esforçat. En el sector professional, la veritat és que tenim molts editors, la majoria petits; més llibreries infantils a Barcelona que a París; una munió d’il·lustradors reconeguts (o no tant) que, si poden, treballen tant per al mercat en català com en qualsevol altra llengua; un nombre gens menyspreable d’escriptors i escriptores, bàsicament novel·listes, intentant il·lusòriament viure d’allò que escriuen en una llengua minoritzada… i unes institucions pobres, molt pobres, en l’abast del seu radi d’acció. També cal comptar amb l’àmbit acadèmic i universitari, on el pes analític recau més en les facultats d’educació que en les de filologia, indret on no s’ha aconseguit que la LIJ catalana s’hi hagi fet lloc. Si es repassen els números de tot plegat, no quadren. I d’aquí ve el mal.
Per cada nou títol escrit originàriament en català, pel cap baix n’hi ha deu que són traduccions, i cadascun d’aquests títols n’envia ben bé dos de l’any passat al cementiri dels descatalogats. Tan beneits som, els catalans que només volem nodrir-nos de novetats? Tan innovadores i cabdals són aquestes novetats llibresques que invaliden tot allò que va aparèixer abans? Deia el poeta: “qui perd els orígens, perd la identitat”, i ara que es parla tant d’identitats, la nostra identitat literària deu ser esmunyedissa, un vist i no vist, com un voleiar de papalló que només viu una nit, per molt virolat que sigui, a la llum d’un fanal tan enlluernador com equívoc.
Diu un mite clàssic que Saturn devorava els seus fills, perquè no poguessin prendre-li el poder. Poc poder té qui ha de recórrer a semblant barbàrie. Ens esgarrifa pensar que la LIJ en català s’aproxima a aquest mite cada cop més. La pregunta és: existeix una pacient cabra Amaltea, que nodreixi com cal els llibres catalans nounats fins a fer-los créixer tan forts i potents com Zeus, aquell prolífic déu que sabia fer tronar i ploure a pleret?
Deixeu un comentari: