Les Trois Ourses

  

Aquesta setmana hem sabut que l’Associació Les Trois Ourses cessa la seva activitat. En el correu enviat a amics arreu del planeta ens informen que el proper 31 de març de 2019 tornaran les claus d’aquest univers de llibres d’artista al boulevard Voltaire de París, després de trenta anys de feina i passió. El Centre Nacional d’Arts Plàstiques (CNAP) a França ha adquirit el fons de l’associació i aquells que vulguin adquirir part dels seu catàleg encara ho podran fer al Saló del llibre de Montreuil o al seu local parisenc abans la gran hibernació. 

Per primera vegada al nostre país, els veïns i veïnes del Replà tenim l’oportunitat d’entrevistar a Elisabeth Lortic, una de les fundadores d’aquesta Associació creada el 1988 amb l’objectiu de promoure l’educació artística dels més petits a través dels llibres i la literatura infantil.

Elisabeth, per què vau crear l’associació? Què volíeu?

En aquells inicis, Odile Belkeddar, Annie Mirabel i jo mateixa érem tres bibliotecàries que volíem crear una associació per difondre llibres d’artistes que ens semblaven que establien les bases fonamentals per preservar i estimular la creativitat dels més petits. Però, també, un dels objectius era complaure’ns i “donar-nos aire” inventant noves formes de relació amb el llibre.

D’on ve aquest neguit pels llibres d’artista? Quina és la teva formació?

Jo sóc sociòloga de formació (a Vincennes després del Maig 68. La meva trajectòria és una mica particular!) i en els meus inicis vaig treballar de bibliotecària. Diria que no és tant “el llibre d’artista” el nostre neguit, sinó més aviat el nostre interès per l’art que s’ha manifestat a través del que més coneixíem, els llibres.

Com vas desenvolupar aquest olfacte editor?

No crec que tinguéssim un “olfacte” d’editor sinó més aviat un desig de compartir lectures (probablement a causa de la nostra professió de bibliotecàries). També hem fet sempre cas a les nostres intuïcions, curiositats i establir i mantenir el contacte amb persones extraordinàries (Remy Charlip, Bruno Munari, Jane i Ian Chermayeff, Tana Hoban, Katsumi Komagata, Sophie Curtil …).

Has conegut a grans noms de la LI, i de fet els has difós arreu del món. Parlan’s d’aquestes figures… En alguna entrevista cites que alguns d’aquests artistes han esdevingut fars de les Trois Ourses… Com eren Bruno Munari, Iela Mari, Tana Hoban… Què hi havia darrera d’aquests personatges?

Tana Hoban ens va demanar que editéssim les fotos dels sòls que no deixaven de ser una divagació poètica de la vida quotidiana i també li vam publicar la seva biografia que va servir de catàleg per a l’exposició “Mira bé: Els àlbums fotogràfics de Tana Hoban”. Amb Bruno Munari tot va començar a causa de l’entrevista que li vam realitzar per La Revue des livres pour enfants. Vam anar al seu estudi a Milà per entrevistar-lo i simultàniament l’Annie (Mirabel) organitzava la primera exposició a França sobre el seu treball per a nens i nenes en una biblioteca infantil a la Villette. Ràpidament el vam convidat a venir a fer els primers tallers sobre I Prelibri publicats pocs anys abans. Iela Mari també la vam conèixer a través d’una entrevista (que es pot consultar al catàleg de l’exposició “Llegir i jugar amb Enzo Mari”. L’Associació també va difondre internacionalment el catàleg ideat per Katsumi Komagata per a l’exposició sobre Iela Mari presentat al Itabashi Museum al Japó.

Quin dels llibres que has editat et sents més orgullosa?

Em sento molt satisfeta d’haver publicat On dirait qu’il neige de Remy Charlip. Per a l’Annie és la versió francesa de Les livres de…Bruno Munari de Georgio Maffei, una de les edicions més preciades, i per a l’Odile Animaux à Mimer de Rodchenko. Però també ens sentim molt orgulloses de tenir entre els nostres llibres Les livres de…Katsumi Komagata.

Quin llibre que no has editat tu, t’hagués agradat editar?

M’hagués agradat publicar La guide de la couleur de Matiouchine.

Què ha de tenir un bon llibre?

Perspicàcia, frescor, simplicitat, atreviment, i intemporalitat.

Hi ha algun autor contemporani que entri dins aquesta classificació?

N’hi ha molts, però per a nosaltres el més important són les trobades i el contacte personal. Això és el que ha guiat les nostres accions al llarg dels anys, i no pas una recerca editorial. El nostre treball no ha estat mai únicament editorial, així que sovint hem guiat i dirigit als artistes cap a altres segells (com és el cas per exemple de Didier Cornille que ha publicat part del seu catàleg a Hélium). La nostra voluntat és de garantir tota la cadena del llibre per a tots els públics de la biblioteca pública al museu i de l’àlbum al “llibre d’artista” que poso entre cometes perquè hi ha un malentès i abús general sobre aquest terme.

Com veus la producció actual?

En plena efervescència i amb moltes editorials petites i molt actives. Malauradament però, molts dels projectes actuals són superficials i purament decoratius. Percebo certa “uniformitat i homogeneïtat” que atorga al llibre únicament una funció decorativa. Penso que nosaltres hem contribuït una mica al llarg dels anys a “elucidar” la mirada i a deixar parlar el blanc de la pàgina, el paper i el llibre com objecte. Els darrers anys el llibre ha tingut un període “molt vistós” fins arribar a una saturació, encara que amb alguns èxits destacables. La història del llibre és així amb onades que perturben l’equilibri, amb depressions…

Com creus que ha d’anar encaminada l’educació artística dels més petits? Quines activitats creus que són essencials?

Cal que els més petits tinguin exposicions i pràctiques directes amb els artistes a través de de tallers de plàstic, teatrals o musicals i que “el llibre” es mantingui com a eix vertebrador d’aquestes activitats, cosa que és complexa i difícil. Queda encara molta feina per fer  en aquest sentit…

 

 

 

 

Moltes gràcies Elisabeth pel teu temps i ens retrobarem després de la hibernació en algún indret ple de bons amics i de llibres. Traducció del francès per part de l’autora d’aquesta entrevista.