Els quatre pilars de la literatura

Enfocarem avui una crònica que té molt poc de científica i molt més de diversió diletant, orientada a esbrinar quines són les bases primàries, els quatre pilars sobre els quals podria sustentar-se la literatura universal. Segons els científics, l’elefant és, actualment, una espècie en greu perill d’extinció. Ara bé, potser perilla a l’Àfrica o a l’Àsia, però no pas dins les pàgines dels llibres adreçats als infants, on prolifera que dóna gust! És sobre aquests infantils elefants de paper que centrarem el nostre discurs fal·laç. Preneu-vos-ho amb bon humor, si us plau…
Segons la molt antiga i secular cosmogonia oriental, la terra (que aleshores imaginaven plana com una safata però curulla de coses de tota mena i mida) es sostenia damunt quatre elefants, que eren les cariàtides gegantines de l’univers. A partir d’aquest simple acte de fe, la mitologia i la simbologia van bastint tot un imaginari al voltant d’aquests paquiderms grisos. Com que aquest és el seu color, és fàcil deduir i creure que l’elefant origina els núvols. Com que els núvols van bé per combatre sequeres i aquelles altres malvestats que deixarien l’home indefens davant la fam i el foc, s’atribuiran a l’elefant els atributs de la saviesa, la temperància, la pietat i fins i tot l’eternitat. I com que aquestes són virtuts ben estimables, el llegendari mitològic farà de l’elefant el pare o portador de més d’una divinitat, especialment a Orient.
Però actualment sabem que la Terra no és plana com una safata, sinó esfèrica com una síndria, i que els elefants que no fan de cariàtide, sinó que són de carn i ossos i que estan en perill d’extinció.
Ara bé, dins l’univers de la literatura tota, la que es pot concebre tan plana com ho són les pàgines d’un llibre que, tot i ser planes, contenen multitud de terres per explorar, aventures per viure, tempestes anímiques de tota mena, feres ferotges o aliments d’allò més nutritius, camps per llaurar, cims on pujar, estrelles resplendents, grisors, negrors, selves, vides i morts i esperits i savieses, gèneres, magnituds i tot quan s’hi pugui trobar i descobrir, dins aquesta terra literària tan fèrtil i sorprenent que mai podrem acabar-nos-la i conèixer-la pam a pam, vols dir que aquests quatre elefants no existeixen de bo de bo? Què t’hi jugues?
Doncs sí que existeixen! Afirmem amb veu molt alta que al món del llibre hi ha quatre elefants que són els autèntics pilars, les autèntiques cariàtides de tot l’àmbit de la literatura, infantil o no.
Un, el més antic, és diu Babar (Jean de Brunhoff, 1931). Babar, tots el coneixem, és el paradigma de la saviesa temperada, de la tenacitat voluntariosa, aquella que creu tant en l’immens valor de la renovació pedagògica (a les seves pàgines hi apareix per primera vegada a la història de la il·lustració un parvulari que segueix el sistema Montessori) com en l’immens valor de aquella fantasia tradicional que ens fa creure en el Pare Noel, almenys un cop l’any. Ai, Babar, Babar, quantes coses ens has aportat i ens aportes dia rere dia! Com s’ensulsiaria el nostre imaginari si tu no hi fossis!

Un altre es diu Elmer (David McKee, 1989). Elmer, inspirat en l’obra pictòrica de Paul Klee, és el clown per antonomàsia. Ha nasc

ut per fer riure, amb el seu vestit virolat i les seves bromes i pallassades. Du l’alegria al cor i l’encomana a tort i a dret a qualsevol que vulgui llegir-ne les peripècies. Si Babar és el seny, Elmer és la trapelleria, la gresca, la joia de viure. Ai, Elmer, Elmer, quantes coses ens has aportat i ens aportes dia rere dia! Com s’ensulsiaria el nostre imaginari, si tu no hi fossis!
El tercer elefant que sustenta el món de la ficció literària es diu Pomelo (Ramona Badescu /Benjamin Chaud, 2002). Pomelo té la pell tan rosadeta com la d’un nou nat, i la seva llarguíssima trompa no és sinó el senyal extern evident del gran nombre d’interrogants que aquesta criatureta es pot arribar a plantejar.

Pomelo no és savi com Babar ni eixelebrat com Elmer, Pomelo és la ingenuïtat primigènia, sense complexes, aquella càndida ingenuïtat que ens fa obrir els ulls astorats davant tot el bé de Déu de coses que ens envolten i, com Llull, “meravellar-nos de les meravelles que hi ha al món”. Ai, Pomelo, Pomelo, quantes coses ens has aportat i ens aportes dia rere dia. Com s’ensulsiaria el nostre imaginari, si tu no hi fossis.
Del quart elefant que sustenta la galàxia literària no en sabem el nom, potser ni en té. Sí que sabem que se’l pot trobar just abans de visitar l’Asteroide B 612 (Saint-Exupéry: El Petit Príncep, 1943), si us entreteniu a observar aquest dibuix.

Per a alguns es tracta d’un barret, per altres d’una boa constrictor, per a l’autor no és sinó un elefant devorat, sencer, per una boa. Així doncs, aquest quart elefant -l’existència del qual és innegable i se’n poden aportar proves documentals) és enigmàtic. Sobre seu recauen totes les opcions possibles, i sense opcions, la vida no mereix ser viscuda. El fet que pugui ser, a parer de cadascun, un útil barret, una temible serp o un digerible elefant, obre, davant nostre, un espectre amplíssim de participació personal. No hi ha ni la certitud de Babar, ni l’extravagància d’Elmer, ni la ingenuïtat de Pomelo. Tan sols –i ja és molt!– la llibertat d’opinió del lector/espectador/receptor.
Vet aquí, doncs, els quatre pilars elefantíacs que sustenten el món literari. Perquè, confessem-ho, ¿consideraríem que una obra és literària de ple dret si en ella –poesia, teatre, narrativa, assaig…–no hi trobàvem la saviesa profunda i transparent de Babar, l’originalitat engrescadora d’Elmer, les infinites preguntes de Pomelo o la llibertat d’opinió del receptor literari?