Els contes de la mare ossa. Text i il·lustracions: Kitty Crowther. Traducció: Toni Lillet. Libros del Zorro rojo. Barcelona 2018.
Un banco en la plaza. Text i il·lustracions: Raquel Díaz Reguera. Lóguez Ediciones. Salamanca 2018.
Els àlbums que publiquen El zorro rojo y Lógez no tenen gairebé res en comú a part de l’autoria femenina. Dues dones escriuen i dibuixen les pròpies històries. Diversos elements, però, em motiven a ressenyar-los en un sol post: la serenor de les paraules, la malenconia de les imatges i el to poètic del conjunt.
Crowther sempre m’ha semblat una creadora lliure i desacomplexada. La seva aparent innocència amaga una doble capa: sota l’espontaneïtat colorista dels seus personatges i paisatges s’hi mou una realitat desassossegada que té a veure amb la perplexitat d’un nen davant de les coses del món que no entén. A la dedicatòria llegim que el títol original de l’àlbum és “Contes de la nit”. La nit, la foscor, allò que desconeixem i que fa que li tinguem respecte.
Els contes de la mare ossa els podem englobar dins del gènere “por a l’hora d’anar a dormir” que sovinteja en les temàtiques dels àlbums. L’osset no pot dormir i li demana a la mare que li expliqui contes. La mare ossa n’hi explica tres, un rere l’altre, fins que el seu fill s’adorm agombolat pels personatges de les històries que acaba d’escoltar. Els tres contes parlen de personatges que dormen, que volen anar a dormir o que no poden dormir (apareixen llits en 19 de les il·lustracions, i també a la portada i a la portadella). Els tres estan protagonitzats per “humans” que conviuen amb animals humanitzats (una llúdriga i un ratpenat entre altres), i tots tres relats tenen un punt misteriós molt ben resolt a base de oracions senzilles i diàlegs entenedors. Les històries d’una guardiana vella que toca el gong anunciant l’hora de dormir; d’una nena que cull mores i d’un nan que pot finalment dormir després de trobar poemes sota l’aigua, aconsegueixen que al petit ós li vingui la son.
Ara bé, l’autèntica màgia del llibre està continguda en les il·lustracions. El pas entre la vigília i el son, l’hora d’aturar l’activitat i descansar, arriben nítides als ulls del lector a través dels dibuixos.
Quantes vegades no hauré dit als meus alumnes d’educació visual i plàstica a l’ES0 que no facin servir els subratlladors fosforescents? “És que no duc colors!” “No et pots ni imaginar que difícil és combinar aquests colors tan exagerats!”, els adverteixo. Aquí, la Crowther ens desarma: de la primera a la darrera pàgina, la tinta fúcsia fosforescent senyoreja sense aturador. L’acompanyen els seus característics llapis de colors. Amb una delicadesa exquisida, les formes, els elements, els paisatges i les figures es materialitzen pàgina rere pàgina. Un bosc, el fons del mar, l’interior d’un tronc d’arbre, una habitació infantil o l’espigó en una platja sorgeixen a través del traç petit i nerviós, tan lliure, tan detallista, tan voluntàriament naïf. Infinitat de línies de colors de diferent gruix acullen, encerclen o enllacen les formes i les fan properes, orgàniques i íntimes. Una delícia. Amb la tinta fúcsia, que de vegades és llum i de vegades foscor, la il·lustradora composa superfícies que transmeten calidesa. Es pot considerar una color càlid, aquest fúcsia tan llampant? Com té l’autora la valentia d’arriscar-se fent un cel rosa fosforescent farcit d’estels en una de les darreres pàgines? Tot plegat transmet tranquil·litat, i bonança, i estima. Tot resulta acollidor i relaxant malgrat l’estridència. A la majoria de pàgines s’estableix un suau equilibri entre complementaris (aquest fúcsia es compensa amb un verd pàl·lid). Aquí rau el valor d’aquests dibuixos: ens commouen. Són petites pedres d’orfebreria. Són petits reductes poètics. Kitty Crowther, mitjançant aquestes imatges, ens parla de poesia.
I el fet poètic, en aquest cas més aconseguit amb el text que no pas amb les il·lustracions, estimula la imaginació quan llegim Un banco en la plaza. Raquel Díaz Reguera ens vol parlar de la incomunicació en l’era digital, la necessitat de retrobar el diàleg i compartir les experiències, i de la sempre estimulant creença en els impossibles com a motor de vida. Són grans temes que l’autora aconsegueix representar de manera clara i efectiva en una reunió de personatges asseguts al banc d’una plaça.
Narrat de manera que un nen hi entra fàcilment (l’autora mostra un acurat control en l’art de les enumeracions i les repeticions), anem coneixent els protagonistes i les seves aspiracions que, d’entrada, són tan ridícules i inversemblants com poètiques: l’home que vol pescar un salmó a la plaça; la dona que vol caçar núvols; el carter que vol empaitar paraules boniques per a les cartes i l’home obsessionat en admirar ocells tropicals amb els prismàtics. Res de tot allò és possible (si més no en aquell lloc que ocupen), com també és un somni/desig allò que es proposa el cinquè protagonista, el nen que busca el gos que no té. Perden el temps? No, i ara. La tesi de l’àlbum és que el guanyen i l’aprofiten. S’escolten i aprenen els uns als altres. Comparteixen anhels i somnis. Els enriqueix la convivència intergeneracional.
Les il·lustracions són netes i senzilles, amb rostres, figures i formes compactes de grans dimensions que donen solidesa al relat. I són tan simbòliques com ho són els anhels dels que hi apareixen. La imaginació desbordant de cadascun d’ells es concreta en un banc que té forma de salmó, o en un enlairar-se cap a un cel on hi ha un ocell exòtic, uns núvols esponjosos o unes lletres que formaran paraules. Cada tasca impossible té assignat un objecte (una canya de pescar, una saca plena de cartes, un caça papallones), i en el darrer dibuix apareix un gos amb un collar on hi consta el nom que el nen desitja que tingui la seva mascota inexistent. I no, no apareixen mòbils, ni pantalles d’ordinador, ni grups de whatsapp (més aviat, com dèiem, els elements que hi trobem són una mica anacrònics). Només la pinya de quixots que ocupen el banc de la plaça i que es fan companyia els uns als altres tot alimentant els seus somnis impossibles. Tampoc apareix enlloc la pressa, ni la velocitat ni el moviment, trets característics de la vida contemporània. L’estatisme de les composicions (sempre en horitzontal), les grans dimensions d’alguns rostres o dels paraigües, i la immensitat dels fons monocroms col·laboren a transmetre la sensació de quietud, de reducte de pau i de conversa pausada.
Dos àlbums plens de serenitat, podríem dir. Dos discursos sense alçar la veu. Dos relats per llegir i mirar en moments de calma, de posar el fre i retrobar-nos amb activitats plàcides i íntimes (dormir, escoltar, somniar) aptes per a compartir amb les persones que ens són properes.
Deixeu un comentari: