Que no falti un llibre a la maleta!

Arriba l’estiu i els veïns del replà marxem, de vacances. Els destins de les nostres vacances són diversos. Alguns, propers i tranquils; altres, llunyans i esbojarrats. En uns i altres, no falta mai un llibre a la maleta, a la motxilla, o bé, a la tauleta…

Abans de partir, però, deixem a punt l’aparador, farcit de recomanacions estiuenques.

Bon estiu, bons viatges i millors lectures.

1r 1a

DUVOISIN, Roger. La Casa de les Quatre Estacions. Trad. Irene Figueras Cardeñoso. Barcelona: Alba, 2018. 36 p.

Un àlbum deliciós, creat el 1956 per un dels grans noms de la història de la il·lustració nord-americana. L’argument arrenca quan els quatre membres d’una família han de decidir de quin color volen pintar les parets de la casa que acaben de comprar. Però, comptat i debatut, aquest argument deriva aviat i amb traça cap a una exposició clara i ben exemplificada de la teoria del color, amb proposta d’experimentació física inclosa, fet que converteix el llibre en un important i innovador, malgrat els anys transcorreguts des de la seva aparició, llibre de coneixements sobre el color.

 

WORTHAM, Pia. El mocador del sultà. Adapt. Ramiro Matas. Trad. Mònica i Ferran Roig. Barcelona: Yekibud, 2017. 32 p.

Heus aquí un conte popular marroquí d’aquells tan bonics, sensuals i emotius com els de les Mil-i-una nits. Amb un pols narratiu que sap anar de dret a allò que és més rellevant en una rondalla i, sobretot, amb unes il·lustracions derivades tant del collage com del teixit, la seva lectura esdevé tota una troballa, ara que costa tant trobar bones versions (que no fluixes adaptacions) del folklore universal. Imprescindible en escoles, biblioteques públiques, i prestatgeries privades tant dels infants a partir dels 8 anys com dels il·lustradors a recerca de recursos procedimentals.

PORTELL, Raimon. Camins d’aigua. Barcelona: Barcanova, 2018. 346 p. (La llum d’Artús; 2)

Bon argument. Bona prosa. Bon ritme narratiu. Bona lectura. Tot és bo en una de les poques novel·les juvenils d’autor català que excel·leix damunt la resta. Es tracta de la segona part de la trilogia de La llum d’Artús, però això, més que ser un handicap, empeny al lector que no n’ha llegit la primera part a buscar-la amb deler per a poder capbussar-hi de cap amb el mateix plaer lector que pot experimentar en aquesta narració. Bravo!

 

 

1r 2a

BUITRAGO, Jairo. El mar. Il·lustr. Alejandra Estrada. Trad. Marta Salvadó. Sant Feliu de Guíxols: Tramuntana, 2018. 40 p.

Jairo Buitrago és un autor colombià, de trajectòria reconeguda, que ens brinda un text molt poètic per definir el mar a través dels ulls i els flashos reflexius d’un infant. Una línia, com la de l’horitzó, vertebra tot l’àlbum i serveix a la il·lustradora, també colombiana, per dibuixar-hi i interpretar-hi, amb enginy i lirisme, totes les reflexions i sensacions del personatge al voltant del mar. La línia és com un fil que condueix al protagonista i al lector cap al seu desig: el mar. Un àlbum enginyós i sobretot poètic, ideal per aquests dies on ja s’entrelluca el blau i s’olora el salat.

ACCINELLI, Gianumberto. El fil invisible de la natura. Il·lustr. Serena Viola. Trad. Helena Aguilà. Barcelona: Libros del Zorro rojo, 2018. 128 p.

Un fil visible i de traç irregular solca totes les pàgines d’aquest llibre curiós, una obra de coneixements, que no és només de consulta sinó també de lectura. L’autor, conegut entomòleg per la seva tasca de divulgació científica especialment a la ràdio, narra divuit històries centrades en fets extraordinaris i reals protagonitzats per animals i lligades per un fil invisible amb l’ésser humà, amb objectiu divulgatiu però també literari. Des de la invasió de la Península Ibèrica per part dels conills, a la devoció dels australians per l’escarabat piloter; des de la millor mel del món a la història dels gats i també dels ratpenats. Un llibre pels amants del coneixement, de la curiositat i la literatura.

 

INNOCENTI, Roberto. El meu vaixell. Trad. Maria Lucchetti. Barcelona: Kalandraka, 2018. 40 p.

En la seva darrera obra, Roberto Innocenti també barreja ficció i no-ficció. S’inventa i narra la història d’un capità i el seu vaixell, els quals comparteixen cinquanta anys de les seves vides. El títol original és My Clementine, el nom del vaixell, que dona, al meu entendre, més informació i textura del llibre que no pas el títol traduït al català. Pel protagonista, el vaixell ve a ser com un germà, com un peluix que l’acompanya per bona part de la vida, un ésser proper a ell, amb qui comparteix situacions de tota mena, tempestuoses i també plaents, descrites amb minuciositat al mig de vinyetes de diferents mides i amb un text críptic.

Tot i ser una història inventada, subjectiva i escrita en primera persona, com un diari o una novel·la, l’il·lustrador aprofundeix, amb una minuciositat buscada, en la descripció tècnica i real de tots els detalls del vaixell i el seu entorn, com una obra d’informació. El llibre conclou amb un annex amb els trajectes, els detalls i elements del tipus de vaixell i la seva estructura. Una barreja de realitat i ficció que cuida tots els elements del dibuix, però també del llibre, salpebrats amb una imaginació subtil però alhora molt intencionada, que fa del llibre, un exemplar per analitzar i assaborir amb calma, davant del mar on naveguen tot de vaixells.

2n 1a

FERNÁNDEZ DE MOLINA, Miguel. Nanuketa, l’esquimal. Il·lustr. Anna Sender. Riba-roja de Túria (València): Kireei, 2018

Aquest estiu podem gaudir del nou llibre de la il·lustradora Ana Sender, una il·lustradora que ens té acostumats a gaudir dels seus bons estampats amb dibuixos molt suggeridors per a la Casita de Wendi. Amb Kireei, editorial establerta a Riba-roja de Túria (València), ens arriba una nova proposta estètica de l’Anna amb una història escrita per Miguel Fernández de Molina.

Nanuketa és una nena esquimal que serà l’escollida per salvar la seva tribu. Una història al servei de la protagonista femenina, un personatge que ens pot recordar la Mulan de Disney (en un altre context i país), fora d’estereotips i carregada de força per viure un seguit d’aventures que faran possible tornar el seu grup a la normalitat.

Les il·lustracions de l’Anna Sender són un treball exquisit fet amb ordinador, amb un gust per recrear atmosferes a través del color aplicat amb degradats i molts de detalls.

 

TELLO, Jimena. La mare va al galop. Barcelona: Flamboyant 2018.

L’editorial Flamboyant publica una proposta de la il·lustradora argentina  formada a Estrasburg, Jimena Tello.  La mateixa il·lustradora és també autora del text, que presenta les mares de família com a heroïnes autèntiques que fan qualsevol cosa per a arribar a totes les tasques que la vida els presenta. De manera simbòlica, la mare protagonista d’aquest àlbum es converteix en un cavall, i així pot córrer i arribar a temps a l’escola, al supermercat o al parc per passejar amb els seus fills. Unes il·lustracions fetes amb llapis de colors que en algun moment ens recorden els interiors que dibuixa sovint la Kitty Crowther. Un homenatge a totes les mares del món que han de cuidar totes soles dels seus fills. L’autora/il·lustradora ens ho deixa clar des de les guardes del llibre.

 

2n 2a

OSÉS, Beatriz. Sóc una nou. Il·lustr. Jordi Sempere. Trad. Elisenda Vergé i Bó. Barcelona: Edebé. 2018. 120 p. (Tucán; 16)

Que l’Omar és una nou és evident…, o què és sinó allò que cau d’una noguera al terra? I si cau dins un terreny és propietat de l’amo del terreny, no? Doncs ja tenim l’argument per convèncer al jutge que l’Omar, l’únic supervivent d’una família que travessa el mar a la recerca d’una vida millor, es pot quedar a casa de la Rossana Marinetti, una advocada que no ha perdut mai un judici. Els testimonis que portarà per demostrar-ho són un conjunt de veïns força sorprenents. Una història que emociona, commou i reconforta! Un premi més que merescut a una novel·la plena d’autèntiques emocions, no d’aquelles impostades ad hoc a la voluntat de l’autor.

 

 

GARLANDO, Luigi. L’estiu que vaig conèixer el Che. Trad. Salvador Company i Anna Torcal. Alzira: Bromera, 2018. 160 p. (Bromera trànsit)

No sempre cal envair una illa com Cuba amb poc més de dues dotzenes de guerrillers per iniciar una revolució. A vegades, cadascú pot fer una mica la seva revolució a partir de l’experiència que el protagonista i narrador de L’estiu que vaig conèixer en Che ens relata. Tot comença el dia que el net d’en Ricardo s’acosta a casa de l’avi. Aquell dia l’avi ha tingut un problema de cor i és traslladat amb ambulància a l’hospital. Durant el trasllat el noi descobreix que l’avi té un tatuatge d’un home que sembla Crist. Un cop investigat descobreix que aquest no és altre que el Che, el revolucionari Cubà que va ser capaç de fer fora de l’illa el dictador Fulgencio Batista. És aleshores quan amb la voluntat de saber més el noi visita l’avi, assíduament, fins a conèixer a fons la figura d’aquell home. Una lliçó d’humanitat que porta a conèixer que les petites revolucions a voltes són la clau d’una petita vida. Amb una prosa àgil i molt llegidora, Luigi Garlando mira a la història del segle xx sense prejudicis, amb empatia i emoció.

 

FUNES, Jaume. Estima’m quan menys ho mereixi…, perquè és quan més ho necessito. Barcelona: Columna, 2018. 272 p

Amb un dels millors títols de la temporada, Jaume Funes (Calataiud, 1947) ens ofereix un dels llibres més passadors i al mateix temps aclaridors de com i què pensa un adolescent. Una guia per a pares perduts en les maresmes de l’adolescència dels seus fills que de ben segur obligaran a canviar el punt de vista. I és que l’autor ens ofereix pràctiques i clares indicacions per entendre i educar un adolescent. Si en teniu algun per casa, mimetitzat en el sofà o radikalment oposat als vostres desitjos, no deixeu de fer passada per aquest text.

 

 

3r 1a

PIERRÉ, Coline. Le jour òu les ogres ont cessé de manger des enfants. Il·lustr. Loïc Froissart. Arles: Rouerge, 2018. 40 p.

Fa molt i molt de temps, el món estava poblat per ogres que únicament s’alimentaven de mainada que criaven en granges infantils. Un dia l’harmonia d’aquest món es va capgirar a causa d’una intoxicació alimentària. Calia fer alguna cosa, així que el Consell de Savis va decidir que a partir d’aleshores tots els habitants havien de deixar de cruspir nens i nenes i ser vegetarians. Al principi, aquest canvi no va ser gens fàcil, però a mesura que els ogres van descobrir els nous sabors, es van aprimar i es van sentir molt millor. Per primera vegada, els infants van créixer i es van anar fent grans, i els ogres van decidir domesticar-los i portar-los a escola. Avui encara hi ha ogres que ens envolten però ningú ho sap… Una història original i irònica amb personatges terribles reconvertits en un context modern, ecològic i vegetarià. Les epidèmies, el menjar sa, la cuina creativa, l’ètica i el conviure amb els altres són les novetat temàtiques més significatives. Un llibre que parla dels bons hàbits sense caure en didactismes. Les il·lustracions  són arrodonides, acolorides, i plenes de detalls  sempre en un fons blanc sense (o molt poca) perspectiva perquè l’important d’aquest llibre són els personatges i les seves accions que ens arrancaran més d’un somriure. Una bella edició i divertida història per a petits i grans.

QUARELLO, Maurizio A. C. ’45. Roma: Orecchio Acerbo, 2017. 96 p.

‘45 és una novel·la gràfica sense mots basada en una història real: la resistència de l’avi de l’autor contra les tropes nazis i els feixistes italians durant els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial amb la Brigada de Motferrato a prop de Turí (Itàlia). Un relat visual en què aquest meravellós il·lustrador, creador també d’altres obres molt recomanables, publicades a casa nostra per Barbara Fiore o OQO, ens mostra, a través de diferents plans i perspectives les fortes conviccions ideològiques d’alguns personatges així com el patiment i la humanitat que també impera durant els temps de guerra. El traç realista i expressiu fa que les paraules siguin innecessàries. La tècnica utilitzada és el llapis i l’aquarel·la i la composició i organització de les imatges són altament inspirades pel còmic, la pintura figurativa i el cinema. La gama cromàtica també està en harmonia amb l’ambient de cada escena. Una magnífica història de vida i un homenatge a la memòria històrica.

 

3r 2a

Disney. L’art d’explicar històries -Catàleg exposició-. Barcelona: Fundació La Caixa, 2017. 214 p.

Fins al dia 24 de juny teniu temps per veure a Caixafòrum Barcelona l’exposició “Disney. L’art d’explicar històries”, i si no hi sou a temps, tingueu en compte el catàleg que aquí recomanem. Ben editat a tot color, farcit d’imatges i amb unes quantes pàgines desplegables, el llibre (i la expo) es capbussa no només en l’obra de Disney i els seus artistes, sinó també en els orígens de moltes de les seves pel·lícules d’animació que parteixen de mites, faules i llegendes d’arreu del món. Els textos han estat escrits des de la Walt Disney Animation Research Library i s’han dividit en els següents blocs: Mites, Faules, Llegendes, Tall Tales: contes nord-americans i Contes de Fades. Hi trobem des d’esbossos a fotogrames passant per cartellisme i storyboards, tot completíssim, i és un plaer retrobar-se amb Merlí L’encantador, la Bella dorment, la Sireneta o Frozen generades pels artistes de la companyia a partir de la tradició oral o escrita.

LYWARD, Joe. Mi gran Familia. Trad. Maribel G Martínez. Salamanca: Lóguez, 2018. 32 p.

Curiosa aposta de Lóguez amb aquest embolicat (d’entrada) tractat familiar! A partir de formes geomètriques molt senzilles que ja apareixen a les guardes, l’autor crea personatges que van entrant en acció a mesura que se’ls presenta dins del quadre genealògic d’una família. Narrat des del punt de vista d’un nen, les relacions entre els membres de la seva família resulten difícils de definir com més s’amplia l’espectre. Posem un exemple: “Tengo otro tío. Es más joven que mi mamá. Lo mismo que mi hermano es más joven que yo. Es el hermano de mamá. A su novio lo llamo tío. Aunque no es hermano de mamá”. Entre germans, avis, gendres, cosins, parelles dels cosins, etc, el protagonista acaba sense saber com anomenar el darrers dels presents, quan ja la pàgina s’ha omplert de figures geomètriques senzilles, i és aleshores quan apareix la noció de “vincle” afectiu.