EL NOSTRE CIRC. Text: Fran Nuño. Il·lustracions: Anna Aparicio. Traducció: Txell Freixenet Raspall. Barcelona. Takatuka 2018.
He de reconèixer que tres circumstàncies extraliteràries m’han impulsat a ressenyar aquest àlbum que acaba de publicar Takatuka. La primera és que fa un mes vaig assistir a la Fira Trapezi de Reus, que enguany celebrava la seva onzena edició. El món del circ mai m’ha cridat l’atenció i sempre m’ha costat valorar objectivament la feina dels artistes que s’hi dediquen. Estèticament té la seva gràcia, això sí, i gaudeixo més de l’imaginari de circ clàssic que no pas del contemporani (Cirque du Solei, per exemple, o l’Arlette Gruss de París que vaig veure l’any passat).
Resulta que a Reus vaig assistir a espectacles de petit format, molt imaginatius, amb elements rudimentaris i molta poesia en el concepte i la realització. La imatge més vívida que conservo i la que més en va impactar va ser el número final de l’espectacle “L’homme cirque” del suís David Dimitri (cap de cartell de Trapezi 2018) en el qual, després de saludar i rebre els aplaudiments del públic dins de la carpa, l’acròbata s’enfila al cable suspès en l’aire, s’acosta al sostre de la carpa, obre un forat i s’hi esmuny. El públic abandona les grades, surt a l’exterior i comprova com el cable (i el número final d’en Dimitri) continua per fora i es perd entre els arbres del parc. L’artista abandona l’espai de la representació i desapareix, armat amb la barra i fent equilibris, en la realitat. Meravellós i d’una poesia sublim.
La segona circumstància és l’obra que la setmana que ve estrenaré, com a actor, amb el Teatre Ensemble del Goethe Institut de Barcelona (ja és el tercer any que hi sóc). Enguany hem muntat una versió molt lliure de “La Ronda”, d’Arthur Schnitzler (1862-1931) en la qual s’encadenen les escenes amb dos personatges, primer la prostituta i el soldat, després el soldat i la cambrera; a continuació la cambrera i el senyoret, després el senyoret i la jove dama… fins a tancar el cercle. Una ronda de parelles que ve a ser un compendi de la diversitat de les relacions humanes. Com comentaré aquí, El nostre circ es basa en la mateixa estructura.
La tercera circumstància és parlar (i admirar) l’obra d’una jove il·lustradora, l’Anna Aparicio, que despunta amb força en el món de la il·lustració a casa nostra. El nostre circ és la seva darrera publicació i confirma, penso jo, les expectatives que la seva feina anunciava en els àlbums anteriors (ja en són uns quants) que ha anat publicant aquests darrers anys.
L’àlbum de Takatuka parla d’allò que som i d’allò que en realitat voldríem ser. Parla dels objectius i les limitacions, dels somnis i els anhels, i aposta per arriscar-nos a canviar, a no conformar-nos amb el que tenim si això no ens fa del tot feliços. Els autors concentren aquesta idea en el món del circ i els artistes que hi treballen: el pallasso que en realitat voldria ser trapezista; la trapezista que s’estimaria més ser malabarista; la malabarista que voldria treballar de dona bala… Seguint, com avançàvem, l’estructura circular de “La Ronda”, els personatges dels quals el text explica en quatre línies la seva feina, voldrien exercir la feina d’un dels seus companys de carpa, i finalment s’animen a fer-ho (cadascú amb la seva nova destresa) en el que anomenen “el circ dels somnis per realitzar”. En la nova versió de l’espectacle hi ha errades, és clar: alguns no han exercitat prou (“la nova malabarista es va embolicar una mica amb les masses; la dona bala no va sortir disparada a tanta velocitat; al nou funàmbul li va faltar una mica d’equilibri…”) però tothom se sent satisfet del canvi, de l’esforç i de l’aprenentatge. El que dèiem: treballar, arriscar i compartir per tenir la vida que volem. A cada pàgina de presentació dels personatges hi ha un forat real que comunica amb la pàgina posterior. Evidentment, aquest forat m’ha fet pensar en el que descobria David Dimitri a la carpa de Reus i a través del qual sortia per continuar el seu número/comiat a l’exterior. Sortir per seguir, per passar la frontera, per no parar mai.
Com ens té acostumats Takatuka, la paritat de gènere i la diversitat social hi són ben representats. 4 homes i 4 dones. N’hi ha de més joves i de més vells. Hi ha gent blanca, negra i asiàtica. N’hi ha de rossos, de morenos i de pèl-rojos. Com a tot arreu. El text resulta una mica repetitiu i ben segur, sobretot cap al final, es podria dir el mateix sense utilitzar tantes paraules. O si més no, buscar un missatge més evocador i no tan literal.
Aparicio (http://apariciocatala.com/) treu profit del format quadrat del llibre i situa la majoria de dibuixos en un espai indefinit que remet a l’interior d’una carpa. Les figures són planes i hi ha una voluntat de geometritzar el resultat amb les composicions o els detalls. Treballa amb una paleta molt variada, però impera el joc de complementaris taronja-blau. Aposta pel moviment i sovint conforma línies cinètiques mitjançant els fons o els elements que els personatges manipulen. Parlem del circ, és clar, ple d’objectes, vestimentes i activitats atractius (quines paraules més suggeridores, les d’aquestes disciplines circenses. El llibre que ressenyem, com veureu, les fa ressaltar amb efectivitat: Funàmbul, Il·lusionista, Forçut, Contorsionista…). El circ amb focus, amb públic. Un món evocador que sobreviu miraculosament en un entorn digital i tecnològic i que farà les delícies dels més petits de casa, alhora que els ensenyarà la lliçó del gran David Dimitri: més enllà de la carpa (de la nostra quotidianitat) hi ha un món obert i inabastable ple d’oportunitats i meravelles.
Deixeu un comentari: