L’Escola de la Dona convida tres il·lustradors cada curs escolar per impartir classes a l’àrea d’il·lustració durant un trimestre. Com a coordinador d’aquests estudis des de fa ara 20 anys, continuo la línia didàctica iniciada per la companya il·lustradora Maria Rius.
Des de fa un parell d’anys, però, convido a antics alumnes que ja han iniciat el seu itinerari professional i que tenen alguna cosa a aportar com a formadors. Han passat bons il·lustradors i antics alumnes com Roger Simó, Jan Barceló, Diego Mallo, Eva Sànchez , Albert Vitó i ara, Maite Gurrutxaga. Molt aviat també aportarà els seus coneixements la Rocio Bonilla.
Maite Gurrutxaga, il·lustradora basca, ha tornat després de deu anys d’acabar els seus estudis d’il·lustració a l’Escola de la Dona. Fa unes setmanes que viu una experiència molt especial i em comenta l’emoció que va sentir en entrar a l’aula on va estudiar i en la qual ara fa de docent.
Hem quedat al meu estudi al barri de Gràcia. La Maite acaba de visitar l’exposició de William Morris i el moviment Arts & Crafts al MNAC.
Comencem la conversa recordant el seu pas com a alumna per l’escola de la Dona i com els estudis d’il·lustració la van ajudar a descobrir i a entendre el funcionament professional d’aquesta disciplina artística. Un any abans, a la Universitat de Belles Arts, tenia tendència al grafisme, al treball amb línia, i fou aleshores que va decidir que es dedicaria a dibuixar. Aquesta seria la seva professió.
L’any 2009 va marxar de Barcelona i va tornar al seu poble petit de Gipuzkoa, Amezketa. A l’inici es va sentir una mica desubicada malgrat la necessitat de retrobar-se amb la natura, els arbres, la casa familiar i els espais que l’havien vist créixer. Va començar a dibuixar de manera més intuïtiva i li va anar molt bé estar prop de la natura i la calma d’un indret petit i conegut.
El seu germà Iban li va comentar que el treball fa l’ofici, i es va posar a dibuixar sense parar, gairebé vuit hores al dia. Maite creu que a través d’aquestes llibretes plenes d’apunts, d’estudis de personatges i temes diversos fets a una sola tinta, va anar perfilant el seu registre personal.
Amb el seu germà Mikel es van posar a treballar junts, i amb un text d’ell i dibuixos de la Maite es van presentar al premi Etxepare d’àlbum il·lustrat de Navarra al 2009, i el van guanyar amb el llibre Alex, nire laguna (El meu amic Àlex). Abans, però havia publicat dos llibres amb l’editorial Elkar, una de les principals del país Basc.
Maite em comenta que la seva manera de dibuixar té molt a veure amb la seva manera de ser. És molt ordenada, estructurada, i les seves il·lustracions també ho són. Elimina la perspectiva per a crear plans de lectura a partir de la línia de terra. Em comenta que l’estil i la narrativa sorgeix per la manera de ser, per la pròpia manera d’entendre la vida, i jo ho comparteixo.
Aplica l’aquarel·la de manera exquisida amb una superposició d’elements, objectes i personatges creats a partir d’una composició ben definida, i on les textures, les pinzellades i les diferents resolucions de la tècnica amb aigua, li ofereixen uns plans de lectura molt definits.
L’any 2011 va assistir al curs d’il·lustració i narrativa Marrazioak , impartit cada dos anys per l’escriptor basc Harkaitz Cano i per mi mateix a Donostia. Portava els seus quaderns d’esbossos i allà va coincidir amb Idoia Beratarbide de l’editorial Edo, una petita editorial que publicava coses alternatives. D’aquesta trobada va sorgir la publicació Alderik alde, un recull d’algunes il·lustracions de les seves llibretes d’esbossos.
Si no té cap encàrrec, pensa i dibuixa nous projectes. Per exemple, amb Alaine Aguirre va crear l’àlbum il·lustrat “Martin” i van guanyar el premi Lazarillo l’any 2015.
Quan rep un text nou, el llegeix moltes vegades abans de fer cap esbós. Tot es va construint al seu cap, sense dibuixar ni una sola línia, per a no veure’s limitada o dirigida pels primers dibuixos. En el moment que decideix posar-se a dibuixar, el seu cap ja té assimilat el text i també els personatges que hauran de sortir. I afegeix com a curiositat que normalment comença a dibuixar els personatges a partir d’una línia recta. Li agrada molt partir d’aquesta línia que a vegades pot estar situada al mig del personatge. Poc a poc va afegint més línies i construint la totalitat.
Un moment molt bo per a la creació és just l’entreson, abans d’adormir-se. L’estat de repòs just abans d’agafar el son li facilita crear unes imatges possiblement més suggeridores. A vegades les anota o procura recordar-les quan es lleva.
I surt el tema de la relació amb els autors del text. Maite considera que està bé parlar-hi, però de seguida vol que la deixin treballar amb tranquil·litat. El llibre Tigre batekin bizi (Viure amb un tigre) va ser una proposta de l’escriptor Harkaitz Cano, i es pot descobrir com el tigre és sempre present a cada una de les il·lustracions: a vegades en forma de petjada, o en el dibuix del seu pelatge… La parella protagonista ha de conviure per sempre més amb aquesta presència. Cada lector en fa la seva pròpia interpretació (la violència en qualsevol conflicte, per exemple, des de qualsevol de les dues bandes).
“Els premis ajuden i m’animen a continuar”, em comenta mentre miro el llibre que ha creat amb l’Harkaitz Cano. El premi Etxepare del 2009, el Premi Euskadi amb el còmic Habiak del 2014 o el Lazarillo del 2015 van arribar en un bon moment.
Per altra banda, els seus referents són il·lustradors que l’han acompanyada des de petita com Antton Olariaga, Asun Balzola i Elena Odriozola per exemple. Els ha vist en llibres escrits en euskera. Reconeix en tots ells una capacitat narrativa extraordinària i una estètica molt personal. “Curiosament, m’atrau el treball d’il·lustradors que tenen una proposta estètica molt diferent a la meva”, diu.
Li pregunto per la seva vinculació amb les xarxes, i resulta que no les fa servir gaire, només com a aparador. “No m’interessa construir una identitat a través d’Internet”, em comenta; “La meva identitat ve determinada pels suports en els que treballo, llibres, cartells, els meus quaderns…”
Com a professora intenta treballar amb els alumnes la part narrativa. “La vessant estètica ja està bastant definida”, comenta, “i crec que la meva aportació pot ser més determinant en el contingut. També puc aportar la meva mirada personal respecte a temes com ara la composició, la disposició dels personatges i la gama cromàtica”.
En els seves il·lustracions utilitza el color com una manera de crear estructures i espais diferenciats. “El color ajuda a construir la imatge. Hi ha elements que apareixen sempre: una casa com a representació d’algú; objectes com una espelma apagada…tot parla del caràcter dels personatges i això m’interessa molt”.
El motor de la Maite és dibuixar molt. Els dibuixos l’acompanyen sempre. “Els amics i la gent podem agafar camins diversos, però els dibuixos i la capacitat de dibuixar hi és sempre. Sentir que construïm coses quan dibuixem, em fa molt feliç”.
La Maite m’ha deixat un parell de llibres i torna cap a casa per preparar les classes i continuar dibuixant sense pausa. La trobada amb els arbres d’Amezketa ha servit per a sentir-se amb molta força i tornar a la gran ciutat amb noves propostes que, segurament, gaudirem molt aviat en forma d’àlbum il·lustrat.
Deixeu un comentari: