La Pilarín Bayés va néixer dos anys després de Roser Capdevila, però com que d’això ja fa moltes dècades (totes elles fructíferes en obra i reconeixements) cal que el país celebri escaientment la simultània aparició al mercat de les seves respectives memòries.
Pilarín Bayés de Luna. La meva vida, és un llibre en un format més que generós, editat per Bridge, que aplega seixanta grans làmines d’aquesta artista vigatana, on ella hi desenvolupa, en blanc i negre i amb el seu habitual estil compositiu, escenes de la vida viscuda o dels records dels seus avantpassats. Aquests episodis s’agrupen en quatre grans blocs temàtics (Els orígens i la Guerra Civil; Infantesa i adolescència; La maduresa; Els viatges) i un apèndix amb l’arbre genealògic familiar.
La nena que volia dibuixar. Els meus petits records de postguerra, és un llibre de 170 x 245 mm, i de cent vint pàgines, més cenyit al temps de la infantesa de l’autora, que aquí torna a mostrar tant les seves dots d’il·lustradora dinàmica i enjogassada com de prosista precisa i irònica. Amb una tendresa no exempta de sal i pebre va exposant i detallant anècdotes del seu entorn familiar, del barri d’Horta, de l’escola i fins i tot dels estris i utensilis domèstics que aleshores eren imprescindibles i que ara son peces de museu.
Tot i que temàticament aquests dos llibres podrien tenir molts punts en comú, divergeixen tan en el fons com en la forma. També es podria dir que les dues artistes tenen tants punts en comú com diferenciats: a totes dues se’ls ha atorgat la Creu de Sant Jordi; totes dues han estat objecte (o subjecte?) d’una exposició monogràfica honorífica al Palau Robert de Barcelona, (espai expositiu que depèn del departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya), totes dues han viatjat força; totes dues han publicat molt i arreu, a totes dues se’ls atribueix un estil i un traç dinàmic i caricaturesc, però que mentre la Roser, des de sempre, enfoca els seus personatges des dels angles i perspectives més variats, la Pilarín té tendència a usar repetidament el pla frontal i només els nassarrons són en contrapicat; mentre que la Roser domina l’aquarel·la amb mestratge i opta per colors poc saturats, la Pilarín tendeix al llapis de color i a la saturació cromàtica; mentre que la Roser és força sovint l’autora del text i la imatge de molts dels títols de la seva obra, la Pilarín ho és força més rarament.
Aquesta darrera característica es pot evidenciar clarament en el resultat de les dues obres que comentem. Una és qualitativament superior a l’altra i, en això, també hi deu tenir molt a veure el paper de l’editor que, per força, hi ha d’haver al darrera. En La nena que volia dibuixar s’hi nota una capacitat d’estructurar l’obra, de composar la imatge, de redactar el text en clara correspondència en allò que mostra la il·lustració, d’encapçalar els episodis, de cenyir els continguts proporcionalment a l’espai i la llargària disponibles, d’equilibrar allò que és record personal i allò que és retrat extern, de redactar de manera concisa i clara cadascuna de les anècdotes, etc., molt més professional que en Pilarín Bayés de Luna, la meva vida. Aquest darrer llibre, des del mateix disseny de la portada, és clarament desproporcionat, desequilibrat, arrauxat i fet a raig. No és que allò que s’hi diu o mostra no sigui o pugui ser interessant, és que fa la impressió que a l’obra, per assolir el valor de document que innegablement pretén, li falten cinc minuts de reflexió, d’estructuració, de treball en equip. La Pilarín ja dibuixa bé, ja. Ja fa el que ha de fer i sap fer. Però a parer nostre (i de més d’un lector consultat) hi manca aquella bona tasca editorial que fa que un llibre surti rodó…o no. Aquesta mena de tasca, tan difícil de definir com de fer, és aquella de la qual se’n parla molt poc, però que s’agraeix molt, quan hi és sense fer-se notar. Curiosament, a la pàgina de crèdits del llibre de Bridge, sí que es fa esment de tots quants hi han intervingut, i no pas en el d’Angle editorial…
Tant se val. En el moment de redactar aquest apunt, els dos títols han arribat a la seva segona edició (ignorem quin va ser el tiratge de la primera) i els dos títols esdevenen documents valuosos sobre unes autores molt estimades a casa nostra, i sobre els diferents atzars d’èpoques pretèrites a Vic o al barri d’ Horta.
- BAYÉS, Pilarín. Pilarín Bayés de Luna. La meva vida. Barcelona: Bridge, febrer 2018
- CAPDEVILA, Roser. La nena que volia dibuixar. Barcelona: Angle, febrer 2018
Deixeu un comentari: