És evident que els llibres, i en especial els àlbums il·lustrats, es valoren i es comprenen pel seu conjunt, però va ser veure una única imatge de l’interior de La pajarera de oro (Barbara Fiore, 2016), d’Anna Castagnoli, que em vaig comprar el llibre, malgrat el seu elevat preu. Els mecanismes pels quals t’encapritxes d’un llibre són inescrutables.
A casa, el vaig llegir i observar per primera vegada i no em va acabar de fer el pes. Tant que el vaig abandonar a la prestatgeria. Un any després, m’ha tornat a cridar. I jo hi he tornat diverses vegades, perquè he començat a entrellucar-hi detalls amagats i a treure’n una mica l’entrellat.
La il·lustració en qüestió és la d’una princesa malhumorada i avorrida davant d’una paret altíssima farcida de dibuixos d’ocells, sobreposats uns damunt dels altres, i tots ells preciosos. És una imatge increïble, que dona per passar-t’hi una estona llarga. El treball del seu il·lustrador, el belga Carl Cneut, me’l vaig començar a mirar diferent el dia que l’il·lustrador català Valentí Gubianas em va confiar, en una conversa, que era un dels seus referents. I en aquell moment, vaig veure textures semblants en les il·lustracions d’alguns dels llibres d’ambdós.
Carl Cneut i l’aroma de les històries de sempre
Els dibuixos de Carl Cneut recorden quadres pintats a l’oli envellits, amb uns personatges de rostres rudes, envoltats sovint per uns ambients foscos, a vegades una mica tenebrosos i endimoniats, com els de Greta la loca (Barbara Fiore, 2006) de Geert de Kockere, un homenatge al pintor Pieter Brueghel el Vell.
En el treball d’un artista, hom no sap si és ell qui tria les històries que desitja il·lustrar o aquestes el van a buscar a ell, però gairebé totes les seves obres tenen un rerafons semblant i complexe que els converteixen en llibres un pèl extravagants pel públic adult que n’és el principal receptor. Són obres que requereixen esforç en forma de diverses lectures, aspecte que ha estat molt ben valorat per la crítica amb guardons destacats, però que l’han portat a viure una mica al marge d’aquells autors més populars i mediàtics.
A La pajarera de oro, il·lustra un text d’Anna Castagnoli -escriptora i alhora reconeguda estudiosa i divulgadora de la LIJ-, que té l’aroma i el to de les històries de sempre, on s’exagera del tot l’actitud cruel i despietada de la protagonista que és allò que més es vol destacar, a més a més de la seva esplèndida i perversa col·lecció d’ocells.
Ens trobem davant d’una princesa que aboca tota la seva solitud i frustració en l’adquisició dels ocells més rars, bells i exòtics del món. Per aconseguir-ho passa per damunt de tot i de tothom, tot anihilant els servents i els subdits que no compleixen les seves obres. La història traspua tota la crueltat i maldat del món, com alguns contes d’antany.
Malgrat l’enorme maldat, el llibre té diverses bonances de bell plomatge:
- L’exuberància de les il·lustracions, tant dels ocells com dels paisatges exòtics que els envolten.
- La precisió del dibuix de l’extens catàleg d’aus en que es converteix també la història, pròpia més d’un llibre de coneixements que no pas d’imaginació.
- Encara que el text ens mostra la crueltat de forma directa i sense miraments ni concessions, la il·lustració ho fa més subtilment. Per exemple, engrandeix les lletres de l’onomatopeia del soroll del ganivet en tallar el cap d’un servent, sense mostrar-nos l’acció.
- La inexpressió dels rostres de les persones, en aquest cas servents, característica de l’il·lustrador. És una inexpressió introspectiva, seriosa, i fins i tot, tràgica i depriment, però alhora misteriosa i suggeridora.
- La combinació de text i il·lustració que gairebé mai repeteix una mateixa fórmula. La tipografia també juga un paper clau.
- L’oralitat de la història que posa en safata la possibilitat de mostrar-la i narrar-la tant a infants com a joves i adults.
- Els tres possibles finals que l’autora ofereix al lector. Tenen molt de poesia, d’enginy i d’originalitat
I si en acabat de llegir, el lector es queda amb ganes de més, l’editorial va publicar un catàleg per dibuixar i pintar ocells, seguint el traç inicial i les propostes del mateix artista Carl Cneut. Pájaros: para dibujar, pintar y colorear (Barbara Fiore, 2016).
Deixeu un comentari: