SOY LA MUERTE. Text: Elisabeth Helland Larsen. Il·lustracions: Marine Schneider. Traducció: Cristina Gómez Baggethun. Barbara Fiore Ediciones. Granada 2017.
Des de fa uns anys, no és tan estrany trobar al mercat àlbums dedicats a un tema tan delicat com és la mort. El fet de morir-se, les conseqüències, l’afectació a aquells que la pateixen de prop… tot plegat apareix en texts i dibuixos d’autors i autores que s’han proposat parlar de la qüestió a tots els membres de la família. La manera d’aproximar-s’hi és diversa: n’hi ha que toquen el gran tema de forma tangencial; d’altres ho fan apel·lant al sentimentalisme i les emocions; alguns ho concentren en un cas concret i d’altres en parlen en genèric. La personalitat de l’autor, i sovint l’àmbit geogràfic i cultural en el que es mou, també és una pauta a tenir en compte: en països on el pes de l’església o el catolicisme és menor, el resultat creatiu s’allibera d’un llast que, en societats com la nostra, és difícil de defugir. Penso, per exemple, en “Limonade”, de Jutta Bauer, alemanya, no publicat a l’estat espanyol.
Les autores d’aquest que avui ressenyem són noruegues. O sigui, que provenen d’una cultura majoritàriament laica del nord d’Europa. L’autora del text ha treballat com a pallassa en hospitals i camps de refugiats. Només cal fixar-nos en un detall: en la versió original i en la traducció anglesa publicada per Littel Gestalten (la que el ressenyador té a les mans), l’àlbum es titula “Life and I. A story about death” (La vida i jo. Una història sobre la mort), que contrasta amb el rotund “Soy la Muerte” pel que ha apostat Barbara Fiore ediciones. Ambdues són les autores de “Soy la vida” (I am Life), de publicació posterior, però que l’editorial espanyola ha tret a la vegada.
És molt significativa aquesta aproximació “laica” al tema de morir. En aquest àlbum no hi trobem ningú plorant, ningú de dol, cap tomba (bé, hi ha una petita excepció en forma de niu de formigues), cap llit, cap església o cementiri. No hi trobem elements simbòlics (creus, coloms, lliris, boires, depressió) ni espais interiors de recolliment. Helland escriu un text molt poètic de frases curtes i preguntes que fan pensar (“Si jo desaparegués, qui faria lloc a tot allò que encara ha de néixer a la nostra terra?”) i Schneider dibuixa espais a l’aire lliure, vegetació, animals i nens movent-se.
Com els àngels de la pel·lícula alemanya “Der himmel über Berlin” (El cielo sobre Berlín) de Wim Wenders, el personatge de la mort, i més tard el que representa la vida (i que s’hi assembla moltíssim!), acompanya aquells a qui ha arribat l’hora. Si a la pel·lícula de Wenders els àngels eren homes i dones en gavardina que tenien la capacitat d’escoltar el pensament de tots els éssers humans i fer-los costat sense ser vistos, aquí la mort és una figura andrògina, vestida de blau fosc i amb el cap cobert amb un mocador en el qual hi ha enganxades unes flors. Aquesta figura va en bici, fa ganxet asseguda vora l’àvia, contempla l’esplanada del circ al costat de l’elefant malalt i juga amb els nens. Com els àngels de Wenders, sembla que els escolta a tots plegats, o si més no comparteix el temps i les activitats amb ells. És una presència amiga, que hi és quan toca i que els guia quan passen d’una realitat a una altra a la manera del barquer del quadre d’Arnold Böcklin a qui la il·lustradora ret homenatge.
És una presència que, com els àngels de Wenders, admira sovint el món i a aquells que ens hi movem des d’una atalaia, i des d’allí es fa les preguntes existencials.
Les il·lustracions de Schneider són senzilles i netes. Matisa els colors i no fa mai estridències amb la paleta. No accentua el desastre (l’incendi, la nit) i en canvi omple les superfícies de coses petites i simpàtiques com insectes, animalons, flors i bolets.
Alguns dels personatges apareixen com a nens amb disfressa d’animal com van fer Sendak a “Allà on viuen els monstres” o Ignasi Blanch a “El nen Koala”.
La mort sempre hi és, sempre ens observa. La seva missió no és espantar-nos ni terroritzar-nos, sinó acompanyar-nos encara que no la veiem. La mort és part de la vida i des de la seva atalaia espera, anuncia o renuncia quan arriba el moment. Ronda els avis i els nens; els nascuts i aquells que no ho faran mai. Es troba amb el gran elefant i amb la minúscula formiga i, com escriu Elisabeth Helland, “La vida i jo compartim totes les coses que comencen o acaben. La vida i jo estem juntes rere totes les portes que s’obren”.
Cal que parlem de tot això en família. Ho podem fer a la vora del foc, com a la darrera imatge de l’àlbum, i convidar a la reunió tots aquells que ja no són físicament amb nosaltres. Realitzar aquesta activitat amb els nostres fills i atenent/responent les seves preguntes és altament recomanable per aprendre a viure. I a morir.
Deixeu un comentari: